Capuccino Pedagògic. Part V

Bé i aquí l’últim resum dels tres dies de curs, pròpiament dit. L’acompanyen les fotografies que ens van deixar fer al pati de l’escola “Allende”. Cal dir que estava totalment prohibit fer fotografies de les escoles i del centre Loris Malaguzzi. I aquesta va ser una de les poques ocasions que ens van permetre treure la càmera. Per aquesta raó, us podem oferir poques imatges dels espais que vam visitar.

Per sort, a un dels col·laboradors espanyols el van permetre fer un petit recull de fotografies que es publicarà a la web de SAREL. Ja us avisarem i així us podreu fer una idea més acurada del que us explicant.

El capuccino pedagògic donarà per molt més, així que, si us han semblat interessants o suggerents aquests resums, seguiu ben atents.

“Avui ha estat l’últim dia i ha donat molta pena que s’acabi el curs. Sense cap mena de dubte s’havien reservat “la guinda del pastel” per l’últim dia. I és que el tema dels talleristes ha resultat més que suggerent i apassionant.

Com ja ens van comentar anteriorment, cada “Nido” i cada “Scuola” compta amb un tallerista. El tallerista és una persona provinent del món de l’art que “resideix” al centre. És l’encarregat de donar una identitat al centre i d’establir un vincle estret i fructífer amb l’entorn més immediat i la pròpia escola. És, gairebé, com la pròpia ànima.

És l’acompanyant dels alumnes i els docents en la descoberta de les subtileses de l’entorn, les seves transformacions i els seus canvis, la vida i també la mort. I, sempre atent a aquesta relació entre l’entorn i els infants, va obrint portes, possibilitats, entenent el món amb la perspectiva dels nens i les nenes i alimentant el desig d’aprendre tots plegats i la construcció de la comunitat educativa.

Hem conegut a Stefano Sturloni que és el tallerista de l’escola Allende. És un apassionat de la natura i de l’art i porta, des de fa 10 anys, un projecte amb els infants d’aquest centre vinculat al pati i al jardí de l’escola. I mare meva quin projecte!!!

Cal dir que la filosofia de Reggio Children parteix de la base d’aprofitar i fusionar la diversitat de l’entorn, dels infants, dels docents i dels talleristes. Resulta importantíssim respectar les passions tant dels adults com dels infants i, per aquesta raó, cada escola és totalment diferent i diversa. Les escoles són organismes vius que es mouen impulsats per les passions petites de tots plegats i aquestes passions fan vibrar fins els ciments.

Seguint aquesta filosofia, Stefano es va proposar amb les famílies i les docents que l’escola havia de tenir un pati viu i molt ric. Així doncs es van posar en marxa,i  amb l’ajuda d’un arquitecte, van construir un jardí impressionant (cal dir que tot el que anirem descrivint ha estat construit amb les mans de les famílies i del propi Stefano). Al jardí podem trobar des d’una torre d’escalada a un llac, passant per una muntanya i diversos boscos. Aquesta base ha anat creixent en funció de la pròpia natura i dels petits projectes que han dut a terme amb els infants. A vegades, han tingut conills o ànecs i tota la fauna imaginable que es pot trobar a un llac on, actualment, trobem nenúfars entre d’altres coses.

El jardí és un espai lliure on els infants troben canvis vinculats als ritmes de la natura: la fauna i la flora està pensada per tal que, en funció de l’estació de l’any, tingui particularitats diferenciades. Tanmateix, poden trobar el que ells li diuen “presències” que són objectes diversos que es troben amagats entre l’herba. Per exemple, un tros d’un fris d’algun edifici antic o pedres enormes.

Això sí, oblideu-vos de materials homologats i de podar les branques més baixes. A l’escola Allende i a Reggio Emilia, en general, el dret al risc és un dret dels infants inalienable. Ells defensen que els infants han de tenir el dret a caure, a fer-se mal, a tenir fred i calor i a sentir les forces de la natura en la seva pròpia pell. Evidentment, sempre tenen per davant un criteri de seguretat, però sempre hi ha un marge que t’allunya i t’apropa del que ells diuen “les tendències pediàtriques”.

Posarem un parell d’exemples:

  1.  Els infants surten al pati sempre, sense cap excepció. A Reggio Emilia pot arribar a nevar i es pot congelar l’aigua del llac, però ells surten. Tenen botes d’aigua i impermeables per poder sortir sempre, encara que plogui o faci boira ja que consideren que aquestes són experiències vitals fonamentals que no se li poden negar als nens i les nenes.
  2.      Al jardí d’aquesta escola hi ha espais que queden lluny i amagats de la vista dels adults. Tenen unes normes i saben que hi ha coses que es poden fer o no en funció de l’acompanyament d’un adult o no.

 Segons ells, “les tendències pediàtriques” priven als infants de l’essència de la vida capturant als infants en bombolles higièniques que els desnaturalitza i els allunya de la natura i els seus cicles. Personalment, aquesta idea em sembla molt interessant i, encara que no em posicioni encara, em dona molt a pensar.

Bé, també resulta molt interessant les creacions artístiques amb elements de la natura que segueixen gairebé sempre un cicle: agafen els elements del pati, els transformen donant-li una “forma cultural” i els retornen a la natura per tal que tot continuï el seu cicle. Això reforça el vincle amb els processos naturals i vitals dels infants amb el seu propi entorn.

Amb aquesta xerrada hem reflexionat sobre la importància de la conexió amb la natura i també ens hem endinsat en la interessant i apassionat reflexió sobre “el dret al risc”.

 Després hem visitat “El taller raig de llum” i hem fet un sèrie d’activitats acompanyades d’altres talleristes. Però de la llum i el seu vincle amb les escoles de Reggio Emilia ja escriuré des de Barcelona amb molta més calma perquè n’hi per a llogar cadires.

Així que el dia ha culminat fent una visita a l’escola Allende i al seu impressionant jardí. Allà hem fet un té i hem intercanviat tasses de té que vam portar des de Barcelona amb les tasses dels infants de la pròpia escola. I després de beure un gran té i menjar unes pastes impressionants hem tornat a ser infants al jardí. Quina sort que tenen aquests nens i nenes!!!

La nostra imaginació s’ha alliberat de forma impressionant i hem fet els càlculs sobre quants sacs de sorra necessitaríem per omplir el pati de ciment i com podíem construir una muntanya i un llac i un bosc i….

Però la calma és necessària. Ara, ningú ens privarà de que, de tant en tant, ens anem a visitar aquest jardí en somnis i tornem a colar-nos entre les cabanes, pujar la muntanya i baixar fent la croqueta i retrobar-nos en un túnel que no sap on va a parar…

De moment, aquesta visita ens permet somiar i això farem….

20 d’abril del 2011, Reggio Emilia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s