Capuccino Pedagògic. Part IX: Les ombres i Mariano.

Després d’unes setmanes de merescudes vacances pel bloc, reprenem els nostres articles amb una altra entrega del “Capuccino pedagògic”. Aquesta vegada no hem fet un viatge a Itàlia i han estat els Reggians els que ens han visitat. Us deixem amb una de les cròniques:

Aquest juliol, a l’escola d’estiu de Rosa Sensat, hem tingut la sort de gaudir de dues persones amb una gran experiència en el terreny de la pedagogia. Estem parlant de Mariano Dolci i de Gino Ferri que, dins dels seus àmbits, ens han donat una gran lliçó de com treballar amb infants. Tant Dolci com Ferri han treballat o treballen a les escoles de la xarxa municipal de Reggio Emilia i també tenen una gran experiència com a formadors de mestres i talleristes.

Mariano ha treballat com a titellaire en plantilla de l’ajuntament de Reggio Emilia assessorant a escoles pel que fa a les titelles i, sobretot, pel que fa al treball amb les ombres. D’altra banda, Gino Ferri, com a mestre, dóna classes a infants i, al mateix temps, assessora a centres mostrant un gran coneixement pel que fa a les possibilitats pedagògiques i relacionals que aporta l’observació, la documentació i la comunicació en l’àmbit educatiu.

Avui us parlarem del Mariano i del curs que ens va fer sobre les ombres i la seva introducció a les escoles. Com hem comentat, Dolci va acabar formant part de la plantilla de funcionaris de l’ajuntament de Reggio com a titellaire municipal assessorant als equips docents i les escoles d’aquell indret després de  voltar pel món amb una companyia de titelles. En aquells moments (anys 60 i 70), tant el món dels titelles com el món de la infància estava ple de prejudicis i, justament, va ser quan Loris Malaguzzi els va cridar a Reggio Emilia per tal de fer algun tipus de col·laboració amb les escoles.

Loris els hi va plantejar la seva idea d’infància i art i es van sentir atrets i predisposats a participar. D’aquesta manera va ser com primer van començar a fer espectacles pels infants. Després les mestres van plantejar per què no podien passar les titelles de mans dels artistes a mans de les docents i, finalment, per què no podien passar a mans dels propis infants. I així és com Mariano va acabar sent assessor en aquest àmbit i, si bé en un inici les consultes eren de caràcter molt pràctic (com es construeix un teatre d’ombres, com es posa el fil a una titella), van acabant ser molt més profundes i trascendentals.

Aquest pas va suposar per a Dolci una petita revolució: com a artista s’havia dedicat intensament a buscar els seu propi llenguatge formal que el permetés expressar el seu món interior, però com a col·laborador de mestres no es tractava de reduir formes i llenguatges sinó d’explorar-los tots per oferir el número més elevat de possibilitats expressives als infants.

Dins d’aquesta recerca i exploració el Mariano i companyia van descobrir que el món de les titelles d’ombra i les ombres en sí mateixes tenien un potencial molt elevat. Van buscar documentació, però tot i que s’havia estudiat en profunditat la relació dels infants amb els miralls, no es va trobar gaire informació significativa pel que fa a la relació dels infants i les ombres.

No obstant, a través de diversos estudis antropològics que s’havien realitzat en diversos indrets del planeta, van constatar que les civilitzacions més diverses i més distants tenien creences similars. Tanmateix, es va veure que les societats primitives, en general, mantenien una relació angoixant amb l’ombra. Van llegir que algunes cultures consideren que l’ombra és la responsable dels somnis i, que quan es dorm, l’ombra viu el somnis i que, per tal de recuperar-la, cal cantar cançons que la retinguin. En general, van descobrir que es considera que la pèrdua de l’ombra és l’equivalent de la mort. Tanmateix, van constatar que, en molts escrits, es considera que l’ombra de personatges importants poden tenir poders miraculosos. Mariano va documentar-se i va descobrir que alguns antropòlegs consideren que l’ombra ha estat la  1ª objectivització del “JO”i que, per tant, la dialèctica entre l’ombra i la persona ha afavorit la creació de la identitat.

Totes aquestes qüestions són rellevants perquè, segons diu Piaget, si una qüestió es dona en diferents cultures allunyades entre sí podem trobar el seu origen en les inquietuds i neguits dels propis infants. I, per tant, aquesta diversificació de mites i explicacions que es donen en diferents indrets és una prova de que l’ombra és un element que connecta directament amb les necessitats dels infants. De fet, Mariano comenta que sembla bastant generalitzada, entre els antropòlegs, la idea que la nostra pròpia identitat com a èssers humans es deu a l’interès que van mostrar els nostres avantpassats pel reflex i per l’ombra i que tant la pintura com l’escriptura guarden un vincle molt estret amb l’ombra ja que els seus origens tenen relació amb el fet de reseguir ombres: només cal fixar-se en les produccions més primitives per tal de veure com consisteixen en la representació de siluetes o com el codi escrit occidental va d’esquerra a dreta que és el trajecte que fan les ombres en relació al sol.

Les ombres, per tant, han afavorit al llarg de la nostra història el desenvolupament de la nostra pròpia consciència, el dibuix, l’escriptura i la noció de temps. I, per tant, també ajuda i potencia el desenvolupament d’aquests aspectes en l’infant. Les ombres, insisteix Dolci, desenvolupen tant aspectes racionals com aspectes imaginatius i, que qüestions més artístiques i creatives com qüestions més de geometria o càlcul, es poden treballar a través de l’ombra. Així doncs, segons Mariano, el treball amb les ombres manté unit al propi infant ja que vincula la part racional amb la creativa permetent fer una feina globalitzada i interdisciplinària.

Per tant, al llarg dels cinc dies que va durar el curs, ens va parlar de les possibilitats pràctiques i metodològiques que es poden explotar a l’aula: des de fer un senzill retrat del perfil en silueta dels infants, fins a crear un teatre d’ombres de grans dimensions. Ens va parlar també de la importància de tenir en compte, que tot allò que es treballa amb el cos i fent grans moviments (expressió corporal), és important després crear un espai petit on els infants puguin jugar amb elements més petits com siluetes que es puguin agafar amb la mà. Tanmateix, ens va comentar com n’és d’important no explicitar en excés el que veuen i viuen els infants per tal de permetre a la seva imaginació i al seu raonament desenvolupar hipòtesis i teories pròpies. Vam poder escoltar algunes experiències i anècdotes molt belles com, per exemple, la de treballar el temps a través de l’ombra tot creant un rellotge de sol significatiu i comprensible pels infants que els permetia saber quan seria l’hora de dinar o quan els vindrien a buscar per dur-los a casa. I, finalment, vam elaborar diversos elements per a treballar les ombres a l’escola: titelles, teatrets, lamparetes, etc.

En definitiva, va ser una setmana molt productiva que ens va permetre explorar un aspecte molt concret, però molt significatiu que s’ha treballat a les escoles de Reggio Emilia. Ara “només” ens queda la feina de posar-ho en pràctica i descobrir com els infants de la nostra escola exploten i aprofiten les possibilitats d’un element que, de tant proper a nosaltres, sembla que l’oblidem.

Referència bibliogràfica: Dolci, Mariano (2003): Jo i les ombres. Barcelona: Infància.

2 thoughts on “Capuccino Pedagògic. Part IX: Les ombres i Mariano.

  1. Retroenllaç: Per què observem, documentem i comuniquem? | Cafè Pedagògic

  2. Retroenllaç: El Taller de les ombres. Capítol I.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s