El que ens uneix

Anava jo capficada pensant en la crispació general que hi ha al voltant de la vaga del present dia, quan vaig caure de cap al vídeo que vull presentar. El vaig veure i, de forma inevitable, vaig establir un vincle entre els meus pensaments i allò que m’explicava.

Al vídeo algú li pregunta a Neil Tyson (un astrofísic de renom) que és el més sorprenent que, algú com ell, pot explicar sobre l’univers. La seva resposta parla sobre allò que ens uneix, que ens vincula i a mi em va arribar al cor.

De seguida vaig pensar que, tot i que pugui semblar molt  agosarat, si tant els governants d’esquerres com els de dretes així com tota la societat en general tinguéssim en compte el que diu el present vídeo, molt probablement no ens trobaríem a la situació que ens trobem.  Tampoc caldria col·lapsar les ciutats i tampoc seria necessari que les persones que creiem en el mateix ens perdéssim en debats prolongats sobre qüestions, realment, nímies.

No vull que es malentengui, estic d’acord amb defensar els nostres drets laborals, personals, socials, culturals, emocionals, etc. I per aquesta raó jo, avui, faig vaga. I entenc la meva decisió com una decisió personal i no vull jutjar a aquells que han pres una decisió contrària. El que vull dir és que si el nostre punt de partida fos els nostres nexes, seria tot molt més fàcil.

Al que em refereixo és que veure als ulls dels altres els nostres propis ulls ajudaria a tothom a crear un món on la dignitat humana i el benestar de tots els individus no es posaria mai en perill. Les mesures que es prenen i posen en joc aquests dos valors s’obliden que estem fets de la mateixa matèria i que una societat basada en el càstig i la punició parteixen de l’odi a un mateix. El sistema actual i el que volen implantar amb aquesta reforma laboral, segons el meu entendre i en aquest sentit, és castigador i punitiu i, per tant, parteix de l’odi, del pitjor dels odis, el que li dediquem a la  nostra pròpia persona.

Si creus que una societat i un país no han d’oferir una salut eficaç i humana, una educació de qualitat, un treball que dignifiqui i una llar a tots els que la conformen sigui qui sigui i sense pensar en termes de productivitat, és que estàs molt lluny del que en realitat ets.  Si creus que s’han de castigar amb la misèria a les persones que no han tingut sort, que tenen circumstàncies adverses o no són “rendibles” per a la nostra societat, és que no saps de que va aquesta història.

Oblidar-nos d’això és oblidar-nos de tot, dels nostres orígens i de les nostres oportunitats de futur. Trobo a faltar discursos positius, discursos que ens uneixin, que facin apologia de les coses senzilles i que, simplement, diguin: “Ei, per què no ho fem més fàcil?”.

Quan tenia 8 o 9 anys vaig visitar “El Museu de la Ciència” i vaig veure al “Planetari” un vídeo que parlava, precisament, del que ens parla el Neyl Tyson. Vaig quedar encisada per les seves imatges i durant molt de temps m’han acompanyat i, just avui, he entès per què. L’univers ens ha donat una oportunitat, aprofitem-la!!

Us deixo amb la veu del Neil Tyson i les imatges que l’acompanyen. Que el gaudiu!

Font: Bloc “Humanismo y conectividad”

11 thoughts on “El que ens uneix

  1. Una de les claus per viure bé amb un mateix i amb els altres és trobar aquest equilibri entre els que ens fa iguals i el que ens fa ser éssers únics.
    En la jornada que avui ens ocupa es pot veure clarament els dos bàndols entre els que fan vaga i els que no i, coses de la vida, ens empenyen a que aquests dos bàndols estiguin enfrontats entre si, quan hauríem d’estar més junts que mai en contra d’aquells que han propiciat aquesta situació. Una mostra serà que avui, als telenoticies, parlaran més dels enfrontaments entre piquets i treballadors o dels disturbis que hi poden haver a les manifestacions que no pas de les reaccions dels polítics.

  2. Gràcies per un post tan constructiu en un dia que, com diu Crític de cine, se’n parlarà més dels obstacles que no s’han salvat més que del que es pugui haver aconseguit.

    Trobo molt cert que la felicitat de participar del món, pel simple fet d’haver-hi nascut, ens disposa instintivament a tenir-ne cura i a gaudir-ne; seguim divulgant, publicant, xerrant perquè cada dia ho tinguin present més persones que potser ho han oblidat.
    I prenent cafès pedagògics!

    Gràcies pel bloc. M’inspira i m’encanta!😉

    • Gràcies a tu pel teu comentari!! És un comentari també molt constructiu i ens dóna empenta per a continuar!!! Esperem continuar amb molts més cafès durant un munt d’anys!! Sobretot si tenim lectors que ens enriqueixen com tu a través dels seus comentaris!!

      Una abraçada!!!

  3. Trobo magníficament encertat parlar del que ens uneix en un dia com avui, que el que es veu i es sent a llocs com el nostre magnífic parlament son reclams i apologies del que ens divideix.

    Una abraçada,

    Claudia.

  4. Doncs com n’està de ben muntat el sistema perquè sigui impossible (i reafirmo aquest impossible) que aquest tipus de missatge arribi a cert éssers humans. I no perquè no puguin entendre el que aquí expliques, sinó per una pulsió miserable i egoista que ha calat més que profundament en la societat actual.
    Fa poc vaig poder presenciar un debat entre un grup d’amics, dividits en dues faccions amb punts de vista enfrontadíssims, os bàsicament es va parlar d’educació i economia. Els uns exposaven allò que funciona malament en aquesta societat i els altres es escudaven en que no hi ha alternativa possible. Vaig arribar a sentir estupideses del tipus que “tothom sense excepció vol ser ric (es referien a temes materials), i qui ho negui menteix”. Em va fer mal de veure que tinc amics tant alienats i estúpids. Alienats en un materialisme absurd, violent i anti-humà; i a la vegada imperant en el món occidental. I sóc molt pessimista al respecte perquè ells ens governen i ens seguiran governant, siguin de dretes o d’esquerres. Perquè son les regles i no volen ni poden veure més enllà.

    • La veritat és que també he viscut discussions semblants i m’han posat molt trista. Arguments com els que comentes tu (“Tothom sense excepció vol ser ric”) són els que fan enrere propostes tan interessants i humanes com el “sou de ciutadania” que permetria que tots visquéssim en condicions dignes i que aquells que volguessin “luxes asiàtics” doncs que ho fessin, però no trepitjant els caps dels que no volem aquests luxes. No anant tant enllà, aquests arguments també són els que fan que cobrar impostos justos sigui una mesura poc popular, per més justa que sigui. I també és la que afavoreix les dinàmiques de competitivitat mal entesa així com una educació basada en uns valors dubtosos pel que fa a la vessant humana. També és la que fa que perduri aquesta consciència de càstig que està tan arrelada a la nostra cultura i que no dóna segones oportunitats ni tan sols als que no han tingut una primera. Però també et diré que aquests arguments són els que no faciliten una mirada amable a les persones que els refereixen. I aquesta mirada dura, competitiva i, si m’ho permets, ruïnosa és una mirada que no només es dirigeix cap als altres; sinó a un mateix. Quan veig persones que, de forma apologètica, fan comentaris d’aquesta manera (d’altra banda et diré que són arguments que, de forma científica, no es sostenen) em pregunto com miren els seus propis errors i com els castiguen… i em sento molt alleugerida pensant que, com no tinc aquesta mirada, també em sento jo més lliure.

  5. Com deia Carl Sagan “somos polvo de estrellas”. Suposo que des d’aquell encisador moment al Planetari hauràs tingut la sort de trobar-te amb l’obra Cosmos, de Carl Sagan i recolzar-te en aquesta per a crear la teva visió de la vida; si no ho has fet de ben segur que serà del teu grat, he aquí una petita mostra: http://www.youtube.com/watch?v=VLaToNzWfBc&feature=related

    Respecte els discursos positius que trobes a faltar, voldria afegir que ho podem fer més fácil, però no més senzill, no més simple. Defensem les petites coses, donem-li el valor que es mereixen, però no per això serà més fàcil trobar-hi una solució; no oblidem la complexitat ni la incertesa (amb la seva feixuga motxilla de sentiments) ni la gran feinada (temps, suor i llàgrimes) que representa asumir-ho en la seva globalitat. “Les mesures que es prenen i posen en joc aquests dos valors” ja formaven part d’un sistema que per pròpia naturalesa ensorrava aquests valors: l’Estat del Benestar formava (i continua sent) part d’un Capitalisme que, tot i que menys agresiu, no tenia en compte els nexes dels quals parles. No són aquestes mesures les correctes, també ho penso, però no deixem de dir-ho tot: no és, globalment, el sistema que tenim el que hem de defensar. Podem renegar, sommiar amb receptes màgiques, però no quedar-nos-hi; com dius, trobarem els nexes compartint coneixements, arguments, dades… per tal de despullar les fal·làcies i fer evident la complexitat real del que ens ocupa i poder transformar-la en lloc de constantment tapar ferides simples.

    Sí, estem molt lluny de sapiguer el que en realitat som; en moments així, quan necessito prendrem un respir miro els núvols…

    Los cielos son iguales.
    Azules, grises, negros,
    se repiten encima
    del naranjo o la piedra:
    nos acerca mirarlos.
    Las estrellas suprimen,
    de lejanas que son,
    las distancias del mundo.
    Si queremos juntarnos,
    nunca mires delante:
    todo lleno de abismos,
    de fechas y de leguas.
    Déjate bien flotar
    sobre el mar o la hierba,
    inmóvil, cara al cielo.
    Te sentirás hundir
    despacio, hacia lo alto,
    en la vida del aire.
    Y nos encontraremos
    sobre las diferencias
    invencibles, arenas,
    rocas, años, ya solos,
    nadadores celestes,
    náufragos de los cielos.
    PEDRO SALINAS, La voz a ti debida

    • En primer lloc gràcies pel teu comentari i per inspirar-nos amb la poesia del gran Pedro Salinas. Aquest poema feia molt de temps que no el llegia i ha fet vibrar d’una forma especial la meva ànima.
      D’altra banda, comentar-te que Carl Sagan ha acompanyat la meva infantesa i que, tot i que no comprenia molt el que veia i escoltava, m’emocionava i m’encuriosia de forma intensa. Gràcies també per fer-me’l recordar.
      Gràcies de tot cor!!

  6. Retroenllaç: Les connexions màgiques | Cafè Pedagògic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s