De la introspecció a la exuberància.

Fa molt de temps vaig publicar un article sobre el llibre de Brian Selznick en un altre bloc. Parlava sobre un d’aquells llibres que, durant molt de temps, no em podia treure del cap: La invenció de l’Hugo Cabret. Les seves imatges, el seu disseny i la història m’han acompanyat i m’he refugiat en ell quan he tingut la necessitat. És un llibre màgic com, per exemple, La història interminable, El petit príncep o Momo. Aquest, com la resta, són llibres que marquen de forma personal, que deixen una petjada inesborrable, que són refugi i consol així com alegria i celebració. Són objectes que, portant-los a la motxilla o observant-los al prestatge de casa, fan que et retrobis amb les meravelloses sensacions que et van produir. Són únics, perquè són una vivència. És a dir, des del primer moment que els obres, estableixes un vincle amb ells i, per tant, comencen a formar part de tu i les particularitats d’aquesta relació són tan irreproduibles com ho pot ser qualsevol ésser humà. 


L’austeritat de La invenció de l’Hugo Cabret convida a la introspecció: et permet viatjar pel llibre i trobar-te de forma íntima amb els personatges i la narració. Les il·lustracions en blanc i negre evoquen un temps passat, llunyà però, al mateix temps, tan real com allò que li aportes tu. Coherència màxima entre el tema, la narració, els recursos expressius i l’objecte resultant. Coherència que porta a sentir propera la història i a vincular-te emocionalment amb ella. A més reprodueix la sensació màgica que experimentem tots aquells que gaudim i estimem l’emoció d’estar a dins d’una sala de cinema petita a les fosques, vinculant-nos amb una bona història i rodejats de butaques gairebé buides i aroma a crispetes.

Tot el contrari es pot dir de la pel·lícula dirigida per Martin Scorsese, segons el meu parer. Scorsese és un gran director, això no ho nego, i el producte dirigit per ell és això un gran producte industrial i, precisament això, és la gran llàstima. Per entendre’ns és com si un objecte artesanal s’hagués transformat en un producte prefabricat. Com a espectadora vaig gaudir i m’ho vaig passar molt bé. La imatge, el color i, fins i tot, els efectes 3D eren impressionants i et deixaven bocabadada, però tanta exuberància i pompositat eclipsen la veritable essència de la història. L’autor del llibre, Brian Selznick, ens parla de com qualsevol petita cosa, qualsevol persona, té el seu lloc i pot ajudar a que l’engranatge del món funcioni millor. La majestuositat hollywoodenca envaeix aquest espai i eclipsa la personalitat única i particular d’una història íntima i dels seus personatges. La forma d’actuar tan esperpèntica i encotillada dels actors tampoc ajuda gaire i, si bé a la cinta, li aporta humor i un lleuger toc màgic; fa oblidar que darrera de tot plegat hi ha una història real, viscuda i patida per un dels referents del cinema més emblemàtics.

Potser la pel·lícula ens ha deixat bocabadats a més d’un i, molt segurament, els crítics tenen raó quan l’alaben i la veneren. No obstant, el que us puc ben assegurar és que jo no la tornaré a veure, ni m’encoratjarà en els meus mals moments ni em servirà de refugi. Per a totes coses preferiré continuar mirant, com ho faig ara, el llibre que està al meu prestatge.

Com a mestra he treballat aquest llibre amb infants i conec el cas d’una nena que va dur un exemplar a la motxilla durant un curs sencer perquè, saber que hi era allà, la feia sentir millor. No ho he parlat amb ella, però segur que ha anat a veure la pel·lícula i també segur que li ha agradat. Però dubto que la dugui a la motxilla, perquè hi ha coses que són tan grans que no caben enlloc i no tenen proporcions humanes. Potser és massa agosarat, però penso que per aquells que hem llegit el llibre i ens ha deixat captivats és molt possible que, quan passin els anys, no recordem la pel·lícula; però el que serà impossible d’ oblidar és el que ens va despertar i ens continua despertant la lectura del llibre. 

Les imatges d’aquest article han estat extretes del bloc dedicat al llibre on podeu trobar més informació, alguns capítols en pdf i altres coses interessants. Podeu visitar el bloc, clicant aquí. 

4 thoughts on “De la introspecció a la exuberància.

  1. Després d’un temps he pogut llegir el llibre i m’ha enganxat. La forma de barrejar text, imatge i sentiments és genial. No descarto utilitzar-lo també a l’aula.
    La pel.lícula em va semblar una meravella però és cert que fa sentir coses ben diferents. Et proposo que em diguis un sól llire que hagi estat adaptat a la gran pantalla i que hagi superat la obra escrita. Crec que no existeix cap cas.

    • Hola! Me n’alegro que t’hagi agradat tant el llibre de “La invenció de l’Hugo Cabret”. He estat pensant en pel·lícules que superin el llibre de referència i, tot i que no he trobat cap que superi el llibre, n’he trobat alguna que està a l’alçada.
      Dóna la casualitat que les dues pel·lícules de les quals parlaré són d’animació i, a sobre, estan realitzades pels mateixos autors que van escriure el llibre. Crec que en el cas de la pel·lícula de la qual parlem a l’article, hagués donat molt bon resultat aquesta mateixa fòrmula.
      Les dues pel·lícules són les següents: “Persepolis” basada en el còmic homònim i que ha estat creada per Marjane Satrapi, autora també del còmic com hem dit. Aquesta pel·lícula va tenir molt bona acollida igual que el propi còmic i va ser nominada a millor llargmetratge d’animació l’any 2008.
      La segona és “La cosa perdida” basada en el llibre de mateix títol escrit i il·lustrat per Shaun Tan. La pel·lícula, on l’autor del llibre es va implicar molt, va guanyar un Oscar l’any 2011.
      Tant l’una com l’altra, segons el meu parer, aporten coses diferents a la lectura del llibre però respecten el seu tarannà, la seva essència. Tant en l’una com l’altra trobes que s’aprofundeix en algunes qüestions que el llenguatge cinematogràfic permet i, per tant, són un complement ideal als llibres originals. En ambdos casos he tornat a veure les pel·lícules o alguns fragments d’elles que m’han impactat particularment i aquests fragments m’acompanyen mentalment en alguns moments donats. Així que crec que, per les seves particularitats, per ser animació i perquè l’autor del llibre estava molt implicat en la creació del film, aquestes dues pel·lícules estan a l’alçada dels llibres de referència.

      Una abraçada i gràcies pels comentaris!

      • ‘Persépolis’ la vaig veure fa un temps i em va encantar. Després vaig veure el còmic i vaig veure la fidelitat amb l’original. ‘La cosa perdida’ no l’he vist, però l’afegiré a la llista. Els dibuixos de de Shaun Tan són magnífics!!!
        Quina casualitat que les pel·lícules que estan a l’alçada les facin els mateixos dibuixants, oi?

      • Doncs, no et perdis el curtmetratge del Shaun Tan…delicatessen absoluta!!! Vols dir que és casualitat que les pelis estiguin a l’alçada si el mateix creador del llibre és la que la realitza?? Jo crec més en la intencionalitat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s