La millor manera de deixar de ser mestra.

Malgrat el títol, que ningú es pensi que aquest article és un decàleg de formes i maneres d’abandonar la professió. Crec que, si aquest fos l’objectiu del text, potser no caldria ni escriure’l perquè la millor manera d’abandonar la professió és, simplement, abandonant-la. L’objectiu, per tant, és exposar una reflexió personal sobre una qüestió important i és que, en moltes ocasions, ens pensem que per exercir com a mestres el més important és la formació o títols adquirits i, per davant d’això, existeixen altres coses.

M’explico…

Quan estudies la carrera t’omplen el cap d’intencionalitats educatives. Has d’ensenyar el que exposa el currículum, però també has d’ensenyar valors de tot tipus. Tampoc ens podem oblidar dels famosos hàbits de salut, de treball i d’estudi. Això es tradueix en una obligació professional d’ensenyar als infants a ser respectuosos, educats, atents, dinàmics, participatius, cooperatius, motivats, actius, autònoms, afectius, expressius, empàtics, ecològics, coeducatius, raonables, creatius, originals, responsables i, fins i tot, a que desenvolupin l’esperit crític i superin les competències bàsiques amb un èxit aclaparador. Per fer-ho et donen una munió de metodologies, tècniques, programes d’estudi, experiències, activitats, recursos, objectius,  enciclopèdies pedagògiques, coneixements psicològics, manuals, llistats de trastorns dels infants, llistats de trastorns dels mestres, llistat de trastorns de les famílies i, fins i tot, alguns prejudicis que et diuen que et seran molt útils per a començar a adobar-te en el “camp de batalla” que se suposa que és una escola.

D’aquesta manera acabes la carrera… no saps si molt contenta o espantada o trista… i decideixes estudiar encara una mica més perquè, tot plegat, no ho acabes de veure gaire clar i potser necessites algun llistat més de trastorns com, per exemple, els trastorns del psicopedagog.

Finalment, trepitges la primera escola i, des del minut 1, et poden passar dues coses: la primera és que te n’adonis que res del que has estudiat et serveix; si et passa això, de seguida comences a pensar que necessites estudiar molt més i que, molt probablement, allò que et manca ho van estudiar a classe aquells dies de primavera que tu vas decidir quedar-te a la gespa de la facultat parlant sobre la vida amb algun company o companya. Penses que podries trucar aquest company o companya i preguntar-li si ell o ella se sent igual que tu. Després d’uns dies d’incertesa ho fas… truques al teu company o companya i resulta que els teus sentiments i els seus són exactament iguals. Així que comences a estudiar alguna cosa més amb la confiança que, en un moment o altre, alguna llista de trastorns t’il·luminarà i t’ajudarà a descobrir què és el que realment necessites per afrontar aquesta situació. Tens, això sí, la precaució de no apuntar-te a aquests cursos amb aquest company/a per no caure en la temptació, una altra vegada, de quedar-te en alguna gespa suggerent parlant de la vida i perdre’t’ alguna cosa essencial.

La segona cosa que et pot passar és que, davant de la gran ignorància que sents, et deixis arrossegar pel corrent que es visqui a l’escola i acabis assumint els seus errors i encerts com a formes pròpies i naturals del fet educatiu. Amb el temps, aquesta opció fa que t’oblidis, fins i tot, que vas aprendre unes altres coses i ja no sàpigues que allò que estàs fent ni tan sols ho has escollit. T’oblides que alguna vegada et van parlar d’escoles diferents o de pedagogs que van concebre la institució escolar amb una altra mirada i acabes reproduint tics i inèrcies que assumeixes com a teves.

Però… què és el que ens passa exactament a les mestres??? La meva teoria és que, precisament, el problema radica en que som mestres i que, inicialment, hem de deixar de ser-ho.

Continuo l’explicació…

Tu vas amb el cap inflat de coneixements, d’objectius, continguts i procediments però ningú t’ha explicat (o la pressió és tan gran que te n’has oblidat) que el més imprescindible i important a una escola o a qualsevol lloc és que  és un espai de RELACIÓ i que, per tant, abans de ser mestra i abans que els infants siguin alumnes, tots i totes som persones i, per tant, ens hem de conèixer, ens hem de donar temps  i, sobretot, ens hem de mirar als ulls i reconèixer en l’altre un individu complet, amb emocions i sentiments legítims.

Assumir aquest fet implica una transformació molt profunda i contundent ja que comporta deixar certes qüestions a un costat per reprendre-les un cop el vincle entre uns i altres s’ha constituït. Una escola construeix història, però sobretot una història de relacions. La  història de les relacions entre els infants i les mestres, entre les mestres i els acompanyants de menjador, entre els acompanyants de menjador i els voluntaris, entre els voluntaris i  les famílies i entre les famílies i els alumnes (en l’ordre en què se n’encarregui la sistèmica) com a persones que es miren, es reconeixen i s’accepten.

Un cop això és un fet, tot es va desenvolupant a poc a poc, el respecte es va construint en relació a la credibilitat, la seguretat i la confiança en relació a la consistència, la creativitat apareix vinculada a l’acceptació i a l’espontaneïtat i els coneixements esdevenen de les passions compartides.  Però res no apareix ni mereix que aparegui si no ens mirem i ens vinculem com a persones.

En alguna ocasió m’ha vingut alguna família, visiblement i comprensiblement espantada, amb una paper a la mà on apareix un diagnòstic elaborat per un pediatra, psicòleg, psiquiatra o neuro-pediatra que, sense haver vist ni un sol cop al nen o a la nena en el seu entorn natural, actuant de forma lliure, amb la bíblia de les llistes dels trastorns dels trastorns dels trastornats (el famós DSM-IV que cada cert temps s’amplia encara més i va proveint les indústries farmacèutiques d’ingressos segurs i quantiosos) a la mà o a la prestatgeria, ha col·locat una etiqueta que, segons ell o ella, determina el que és aquest infant. Davant d’això jo sempre dic que “potser ens dóna pistes per ajudar aquest infant, però jo no deixo de veure al Lluís, o la Carme o al Toni (per dir alguna cosa)” perquè per sobre d’etiquetes i diagnòstics el que més valor té per mi és la relació que tinc amb l’infant en qüestió.

Altres vegades algú, davant de la cruesa que pot sentir qualsevol quan es posa en evidència que per ser mestre o treballar amb infants t’has de despullar, m’ha dit que se sentia desnaturalitzat si no podia fer servir una tècnica o una metodologia concreta. I jo, espero que em perdonin els que se sentin al·ludits, davant d’aquest tipus de comentari em penso que m’expliquen un acudit…perquè, com es pot dir això? “Desnaturalitzat” per no fer servir una tècnica? Si precisament qualsevol tècnica té de natural el que jo de finlandesa!!! El que vull dir és que entenc que qualsevol persona estigui habituada o acostumada a actuar d’una forma tècnica concreta, però això no té res a veure amb la naturalitat. Qualsevol tècnica pot ser útil en un moment donat, sempre i quan la relació i el vincle estigui treballat…sense això, tot deixa de ser útil, natural o espontani!!! Per suposat que entenc la incomoditat de qualsevol quan et sents despullat i la inèrcia de tornar a posar-te la roba que, fins llavors, has emprat. Però quan poses per davant les relacions humanes, te n’adones que, en moltes ocasions, la roba que feies servir o bé ara et va petita, o bé ara està mullada o bé ara et dona calor…i, per tant, l’has de canviar.

I ara espero que ningú, després de llegir aquest article, m’acusi d’anarquista de l’educació ja que sóc la primera en anar a formacions, a xerrades, a visitar escoles, a aprendre tècniques… i m’encanten les qüestions clíniques que es vinculen amb l’educació i m’apassiona sentir a bons professionals del gremi de pediatres, neuro-pediatres, psiquiatres i psicòlegs que, des d’una altra mirada, aborden les dificultats que provenen de la diversitat inherent a l’ésser humà. No obstant, no accepto ni acceptaré mai que cap d’aquestes coses passin per davant de les persones i de les nostres relacions.

Per aquesta raó aprofito per declarar el profund i intens enamorament que sento pels meus alumnes i per les seves famílies, que m’omplen d’energia i vitalitat, per les meves companyes mestres, encapçalades per la testa del mio cuore, que accepten la meva essència amb alegria, pels acompanyants i les acompanyants del menjador que em revifen amb la seva frescor i la seva presència imprescindible, pel personal no docent que són tot amor i cura i em declaro ferventment enamorada d’un projecte on sóc persona i em relaciono com a tal i això em permet aprendre tot el que puc,  i ensenyar el poc que sé, amb una passió que no es troba ni es trobarà mai en cap llistat de trastorns ni la pot fer emergir cap tècnica ni metodologia concreta.

I és que la millor manera de ser mestra és sent i sentint que ets persona i que, com a tal, mires i et reconeixes en les persones que t’envolten.

* Les imatges que apareixen en aquest article són d’algunes de les meves companyes que no han cedit els seus drets, però com que m’accepten amb alegria crec que, fins i tot, els hi agradarà.

34 thoughts on “La millor manera de deixar de ser mestra.

  1. Genial el teu escrit, com no pot ser d’una altra manera. Comparteixo la incertesa que, com a psicopedagog, sovint m’ha envaït coneixedor del diagnòstic o “etiqueta” d’un alumne sense que cap professional s’interessés per informació relativa a centre educatiu. També el sobrediagnòstic i el perill que en “Joan” o la “Maria” es transformin en “l’hiperactiu” i “la dislexica”. També és cert que un transtorn, fins i tot el DSM-IV ho especifica, ho és quan interfereix o la simptomatologia afecta directament a la vida quotidiana de la persona. Jo penso que el DSM-IV està mal redactat i li manca text. Per exemple, per al diagnòstic de TDAH afegiria un apartat:
    – En cas que l’infant vagi a una escola activa, la simptomatologia anterior serà aprofitada com a característiques personals a potenciar com a persona diferent i única al món, serà entesa, identificada, respectada per la qual cosa el diagnòstic no donarà lloc, ja que no interfereix a la vida acadèmica del subjecte.

    També val a dir que cal diferenciar aquests comentaris amb altres dificultats importants, amb base fisiològica empírica i que interfereix a la vida quotidiana de manera clara, com pot ser l’autisme.

    Gran escrit, Isabel. M’ha encantat!!!

  2. Isabel… Els teus articles sempre m’han emocionat, m’han fet admirar-te cada dia més, m’han fet sentir a prop teu en molts moments, m’hi he sentit sovint reconeguda, acceptada i estimada, i m’han despertat emocions molt fortes en molts moments. Però avui m’HAS FET PLORAR… Tinc poques paraules, en aquest moment, però una intensitat fortíssima d’emocions, emocions que fan que ara t’abraçaria tant fort!
    GRÀCIES en majúscules… Tan de bo que aquesta reflexió tan certa i que a nosaltres, sentir-nos així, ens ha permès crear un espai de relacions tan humà i natural, arribi a moltes persones…
    ASTRID

  3. Retroenllaç: La millor manera de deixar de ser mestre « CFGS Educació Infantil

  4. isabel… sempre comenco a llegir-te sabent que apendre alguna cosa o em faras reflexionar. pero amb aquesta entrada m’has fet emocionar. potser m’he sentit identificada en algun sentit. en totes les coses que ningu t’ensenya a la carrera i aprens dels nens i les families i el tracte amb ells. apendre a veure a les persones com a persones, no com a alumnes o pacients. la importancia de l’empatia i l’entrega, quan treballes amb nens. volia dir-te a tu i a tot l’equip que dessitgaria que els meus pacients tinguessin la sort que te el meu fill de tenir-vos com a mestres. segur que no caldrien tantes visites al psicoleg!

  5. Guau!!!! Segur que està mitja escola plorant!!
    Fà uns dies una mare de l’escola no trobava al seu fill. L’havia recollit a l’ambient a les 16.30 i estava amb ell al pati de l’escola, l’estona que està obert a les famílies. Se supossava que estava al pati, o als lavabos, però no el trobava. Tothom es va possar a buscar-lo i ens pocs minuts ja estava trobat. Pero en aquells 4 o 5 minuts un grup de persones es van sincronitzar, van gestionar l’espai, la busqueda. En uns minuts els seus companys tambè el buscavem, estavem tots en comunió, totalment empatitzats amb aquella mare que no creia el que passava. O podia passar.
    Quan finalment el nen estaba als seus braços, em vaig tornar a adonar de lo màgica que arriba a ser aquesta escola.
    O vaig pensar al febrer del 2.010, quan nomès era un projecte, i no sé quantes vegades ho he dit, però es que no hi hà dia que no pensi en lo afortunats que som de formar part d’aquesta escola. En asombrar-me de la vostre il.lusió mestres. De les families que s’incorporen, Voluntaris, infants.
    Cadascú especial, cadascú únic.
    No sé com ho feu, però en treieu el millor de tothom, realment esteu creant una comunitat d’aprenentatge en que tothom suma, ningú resta.
    i aixó es màgic.
    Com vosaltres.
    Gràcies per contagiar-nos aquesta energia!!!

  6. Impressionant!!!!! No tinc paraules!!!! Crec que la paraula és ser natural, tu mateixa, per deixar de ser mestra!!!!! Quina lliçó ens has donat… Gràcies…

  7. No tinc paraules per expressar la qualitat humana amb la q esta escrit, sempre desdel cor, quina intensitat! Precios.

  8. Tanta raó junta és una meravella!!! Jo fa uns tres anys que vaig sortir de la facultat precissament amb la sensació de no haver aprés res o, si més no, de no estar preparat per posar-me al capdavant d’una aula. Mentre feia la carrera, però, vaig estar treballant en menjadors escolars i esplais i, per tant, tenia clar que la base la tenia. Ara penso que vaig tenir sort de tenir aquesta experiència anterior perquè sinó hagués anat ben perdut a l’hora de tractar amb els infants i les famílies, que és el més important, deixant els continguts a un pla secundari.
    Per cert, no és tant difícil deixar de ser mestre. Jo porto dos mesos sense treballar per aquestes retallades que s’estan duent a terme. Tot i aixó, no perdem l’esperança ni les ganes de treballar!!

  9. Salvant les distàncies m’ha fet recordar els escrits d’una persona (un Mestre?) que per a mi es força important, en Massanobu Fukuoka, qui, sent un prestigiós científic japonès va decidir anar a cultivar els terrenys del seu pare i aplicant una filosofia de vida que es pot sintetitzar en el NO-TREBALL (no llaurar, no cultivar, no tractar), va aconseguir, dedicant només un 10% del temps que dedicava un altre agricultor, a cultivar amb uns rendiments del 200 o 300% superiors respecte als altres agricultors…
    Amb això no vull dir que us hi estigueu dedicant un 10% del que s’hi dediquen els “mestres convencionals”, però em sembla a mi, que pels “maldecaps” que us porta la docència, en traieu un rendiment del 200 o 300% més interessants, respecte al que aconsegueixen uns altres.😉

    Moltes, moltes i moltes gracies per ser com sou i moltes gracies (destí) per haver fet que els nostres camins coincideixin!

  10. Que meravellós es poder mirar als infants, famílies i companys/es amb tranquil.litat , sense preses i gaudir d’aquestes relacions humanes que ens fan créixer i créixer. Un article preciós…
    Desireé

  11. Ufffff, tincs els ulls humits per l’emoció i no només pe’l que he llegit, si no pe’l que he sentit. Es increible formar part d’aquesta familia que sóm tots plegats, familia plena d’ilusions, de conexió, de comunió i de respecte. Viure a les ersones desde la seva essencia, sense prejudicis, sense etiquetes, desde una llibertat real de ser qui sóm……grans i petits, amb els nostres valors i les nostres vivencies. Que grans sou Congres-Indians desde la vostre No intenció de ser-ho. Felicitats.

  12. Isabel, preciósssss. M’ha posat la pell de gallina. Les teves paraules les he sentit com a veritats. Em sento molt afortunada d’haver tingut l’oportonitat de compartir uns mesos aquest espai tan meravellós que és l’escola, amb un equip humà de cinema. Gràcies!!

  13. Me declaro también enamorada de ti, querida Isabel, de tu pasión por los niños y todo lo que les envuelve (que nos incluye). Gracias por éste hermoso articulo, por tu flexibilidad, amor y buen gusto!. Besoss!
    karmen

  14. Isa: jo també accepto la teva essència amb alegria ;o) i amb agraïment, i et felicito (a tu, i a tot l’equip de mestres i monitors) per ser persones amb tant de fons, tan enamorades de l’ésser humà, és el que ha germinat i ens porta on som.

  15. Te felicito porque es un articulo super bonito y tienes toda la razon.
    Muchas gracias porque los pocos años que hemos estado juntas, me has enseñado que nada es imposible y te admiro como persona.
    Os hecho de menos a todas.
    besos.

  16. En moments d´incertesa, de no saber ben bé quin és el camí correcte o fins i tot quan dubtes de les teves pròpies decisions, sense saber si tens raó o no; apareixen escrits com el teu i la vida diària d´una mestra “acomodada” a l´estrès i a problemàtiques diverses torna a tenir sentit.Aquella flama què portes al cor, fins ara una guspira sense alè, retorna a cobrar vida i tens ganes de “cremar-ho” tot. Gràcies per fer palès una realitat tan viva

  17. Moltes gràcies per tot, Isabel!! Gràcies per les teves paraules, gràcies pel teu Amor, gràcies per la teva comprensió. Gràcies per reconèixe’ns a tots/es. Gràcies per Ser com ets. Bé, gràcies per Ser. Molts petons!

  18. Gràcies Isabel… sincerament.
    Em sento tan afortunada de poder viure en primera persona aquesta mirada, que no puc deixar d’emocionar-me. Gràcies a tu i a tot l’equip per fer això possible cada dia i, per extensió, per fer comunitària i quotidiana aquesta vissió, que cada dia entre també a les nostres llars… Això, per mi, és el veritable Ensenyament.

  19. Hoy antes de leer tu entrada he ido a ver a un contable. Creo que se puede ser buen contable y ser un mezquino como persona. Tampoco hace falta ser un buen tío para ser un buen informático. En cambio, creo que para ser maestra, una maestra de verdad, hace falta antes que nada ser una buena persona, y tener un poco de vocación, claro.Totalmente de acuerdo, la relación con los alumnos, sean de la edad que sean, ha de ser una relación de personas, una relación de amor, como bien dices. Nosotros también estamos enamorados de ti.

  20. Gracias por el post! y gracias a ti, y todos los que formais la escuela por lo que nos dais cada día..Ahora no imagino a Hugo en otro tipo de escuela….somos unos afortunados!

  21. Las emociones, qué gran tema. Siempre le había dado vueltas al tema de aprender para luego olvidar dentro del campo artístico. Sobretodo en cuanto a lo que se refiere a mi campo específico de trabajo. Recuerdo en la universidad una larga lista de libros de, por ejemplo, como se escribe un guión o de montaje. Muy interesantes todos. Una de las revelaciones me llega cuando haciendo un seminario de guión en la escuela de Cuba se nos plantea diferenciar dos tipos de estructura y los libros de referencia son ‘La Ilíada’ y ‘La Odisea’ de Homero. En un primer momento te choca, luego descubres que si ya pensabas que todo estaba en los clásicos, ahora aún más.
    Hablar de fórmulas dentro del mundo del arte, al que añado la educación y cualquier otra actividad educativa o divulgativa en la que se relacionen los seres humanos, me parece un camino equivocado. Y creo que el proceso lo has descrito perfectamente. Se trata de aprender, o formarte, para luego ‘olvidar’. Seguirá estando en tí, pero tiene que surgir de manera natural. En mi opinión, donde adquieren importancia todo este tipo de conocimientos previos es en el necesario análisis posterior. Para mí las cosas intento que siempre surjan desde el sentido común y sin encorsetarlas a criterios preestablecidos.

  22. Me ha encantado tu articulo. Puedo sacar muchas conclusiones de aquí, pero me quedo con dos; la educación es algo que se ha de cambiar y gracias a gente como vosotros esto esta empezando a pasar, y la otra es que lo importante son las personas, y la relación que se tenga con ellas es fundamental para que todo funcione.
    Enhorabuena a ti y todo el equipo de Congres.

  23. Este comentario lo escribiré en castellano porque como voy a hablar de algo que sale del corazón me parece que le haré más justicia a lo sentido si lo expreso en mi lengua materna.
    He tardado en responder a todos los que habéis escrito porque todas vuestras respuestas me cogieron por sorpresa. Hay regalos de la vida que no te esperas y no son cuantificables ni previsibles. Uno de ellos es la alegría de recibir tantas y tantas bellísimas palabras de aquellos que siendo, más o menos cercanos, habéis expresado lo que os ha despertado este artículo. Algunos de vosotros habéis extraído conclusiones más teóricas o conceptuales, a otros os ha hecho emanar emociones y afectos. Algunos no habéis gustado de plasmarlo por escrito y os habéis acercado en persona a decírmelo, otros no habéis dicho nada pero, a través de un abrazo o un simple gesto, me habéis hecho partícipes de vuestra complicidad. A todos ellos, a todos vosotros, miles y miles de gracias.
    Resulta imposible describir la emoción de ver algunos comentarios de compañeros y compañeras actuales con los que comparto profesión y vida y también los de algunas compañeras con las que ya no comparto escuela pero las mantengo siempre muy presentes. A todos vosotros deciros que me siento muy orgullosa de haber compartido y estar compartiendo camino con las bestias pardas que sois como personas y profesionales. ¡Me siento tremendamente feliz de haberos encontrado a todos vosotros y continuo aprendiendo cada día de vuestro quehacer diario! A mis compañeros y compañeras actuales me gustaría acabar de deciros que me encanta sumergirme en nuestro vínculo, descubrir nuevas cosas sobre nosotros, crecer y hacernos grandes: grandes porque nos unimos y no grandes para aplastar. Somos privilegiados, no lo olvidemos, y me gusta saber que con nuestro proyecto también honramos a nuestro pasado, a todos los maestros que nos ayudaron, a los que nos ayudarán y también a todos los maestros y maestras que, de forma anónima, hacen más digna nuestra profesión, cada día, con las pequeñas cosas. Sé que somos conscientes de ello y eso me hace sentir tremendamente bien.
    Con relación a las familias que habéis escrito y las que no lo habéis hecho pero estáis ahí, ¿Que os voy a decir? Que agradezco toda la confianza que depositáis en mis compañeras y en mí cada día y en las múltiples muestras de afecto que nos hacéis llegar por las diversas vías existentes. Siento que vamos construyendo una relación intensa como comunidad, pero también como personas y que, juntos, nos vamos inventando nuevas formas de comunicar y vivir más respetuosas con nuestro sentir. ¡Gracias por todo ello, por disfrutarlo y por hacerlo hermoso! ¡Y gracias a vuestros hijos e hijas que nos enseñan cada día a escuchar un poco más y a estar más atentos! ¡Dadles un beso enorme de mi parte!
    A los conocidos o nuevos amigos que internet ha traído, deciros que me encanta como enriquecéis, cada día, con vuestras aportaciones el bloc y que disfruto mucho descubriendo vuestros escritos y comentarios. Son, cuando aparecen, flores que encuentro en el camino y que me hacen más feliz y especial ese día.
    También dar las gracias a todos aquellos que habéis considerado oportuno y adecuado publicar este artículo en otros lugares o, simplemente, difundirlo. Espero que lo que vosotros hayáis encontrado en él también haya sido de utilidad para otros. Pensar que esto es así, le ayuda a dar trascendencia a unos escritos que siempre que salen a la luz lo hacen con la vocación de ser provechosos dentro de su sencillez.
    Y gracias a la vida, aunque suene “fifi”, por las oportunidades que me brinda, entre otras, la gran oportunidad de participar en un proyecto en el cual me siento presente, vibrando y aprendiendo cada día más.

  24. Bufff…acabo de trobar-te…i estic contentíssima!! Has posat amb paraules el que m’està rondant ja fa temps pel cap…jo també sóc mestra…i crec que per ser-ho, primer hem de ser persones i aprendre a viure i així podrem ajudar a aprendre a viure als altres, siguin els xiquets de l’escola, siguin els companys, els pares o la resta de gent que forma la comuitat educativa…que som tots. Gràcies, i segur que et seguiré per aquí…ja no em seto tant sola.

    • M’alegra molt saber que les meves paraules et fan companyia. Veig que comparteixes molts dels meus pensaments i idees així com els del meu equip. Si segueixes el bloc de l’escola també trobaràs molta més companyia. A poc a poc, anem fent el que podem sempre des del nostre petit espai. Moltes gràcies pel teu comentari perquè saber de tu també ens ajuda a nosaltres a sentir-nos molt més acompanyades.

      Una abraçada forta!!!

      • Isabel comparto especialmente hoy este artículo tuyo, que me encanta!!Resuena tanto en mí, que cada vez que lo leo me da una fuerza tremenda y me sostiene para seguir en este nuevo camino y mirar en la educación de los peques. Infinitamente gracias por todo!!un abrazote cielo

  25. Retroenllaç: Menjar per viure. | Cafè Pedagògic

  26. Woww…🙂
    Hola Isabel, ENCANTADA DE CONOCERTE!! Y no es una formalidad ni tiene nada de diplomacia: estoy encantada de verdad. No sé ya ni cómo he venido a parar aquí, básicamente revolviendo y poniendo patas arriba la web buscando respuestas a mi crisis personal. Soy maestra en escuelas ordinarias (interina, así que voy de turismo escolar año tras año, jejejej), de educación especial pero con varias tutorías a cuestas… y cada vez con más fuerza siento que lo que realmente me mueve internamente es eso de “dejar de ser maestra” a la manera en que lo describes.
    Me encantó tu escrito y me sentí identificada en muchos puntos.
    Ojalá haya puntos abiertos en el Congrés para colarme a visitaros de vez en cuando… (ya he estado por allí, eh?🙂 ), siempre os pongo en la lista de elecciones de centro en primer lugar, pero parece que no caerá esa breva, jejej
    Un abrazo sincero
    Miriam

  27. Moltes felicitats! L’has clavat: ser persones. Com a mare sento que aquí, també, és on rau l’essència i la trobada amb els fills.

    Gràcies per la teva aportació i mirada cap als nens.

    Anna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s