Les intel·ligències personificades. Capítol III: La Intel·ligència Musical

Encara que pugui semblar mentida, ja estem al capítol III de la sèrie “Les intel·ligències personificades”. Després de la intel·ligència naturalista i la intel·ligència matemàtica, avui us oferim aprofundir una mica més en la intel·ligència musical a través de la personalitat de Joe Hisaishi.

Retrat de Joe Hisaishi via “No te detengas”

La intel·ligència musical, com ja es va comentar anteriorment, era considerada a nivell cultural i social com un “talent”. Gardner va substituir aquest terme pel d’intel·ligència equiparant a les persones que tenien un domini espectacular de l’àmbit de la música als millors matemàtics o escriptors de la nostra història. Aquest canvi de terme que, aparentment, sembla superficial implica una transformació de les nostres mentalitats així com del nostre propi sistema escolar. És un canvi que requereix, necessariament, un canvi de paradigma.

La intel·ligència musical, segons Gardner, és aquella que s’activa quan es toca un instrument, es composa o es dirigeix un grup de músics. També inclou l’escolta activa de peces i el reconeixement d’estructures musicals. I, precisament, tots aquests trets són els que caracteritzen a Joe Hisaishi.

Joe Hisaishi és un dels músics més populars del Japó. El fet d’haver composat una munió de bandes sonores que han tingut repercussió a nivell mundial deu tenir molt a veure.

El compositor favorit dels estudis Ghibli (creadors d’entre d’altres el “Viatge de Chihiro” o “ La princessa Mononoke”) destaca també com a pianista i com a director d’orquestra. Tanmateix, el particular director de cinema japonès Takeshi Kitano ha comptat amb ell per a composar alguna de les seves bandes sonores (“L’estiu de Kikujiro”). També se’l coneix per la seva faceta fent arranjaments i interpretacions de peces clàssiques, com per exemple, de la banda sonora de la pel·lícula de Buster Keaton “El maquinista de la general”.

Alguns autors consideren que la intel·ligència musical comparteix processos de desenvolupament similars als que requereix la intel·ligència lingüística com els processos de codificació, l’anàlisi de micro i macroestructures, i la retenció de les mateixes.

Imatge de Joe Hisaishi via “Juegos.es”

Per la meva banda, escoltant al Joe Hisaishi,  he decidit que a una altra vida seré compositora i directora d’orquestra i és que sempre m’ha semblat un misteri el fet de tocar un instrument per no parlar de composar una melodia o dirigir una orquestra de forma harmònica. Així doncs, no cal dir que admiro enormement a aquest compositor per totes aquestes coses així com per la seva particular expressivitat i la seva capacitat de moure’s, musicalment, per la més grans de les subtileses i  portar-te, sense que gairebé te n’adonis, a una dimensió plena d’energia i potència.

Us deixo amb dos vídeos que són mostres clares d’una intel·ligència que, per a mi, més que intel·ligència és màgia.

16 thoughts on “Les intel·ligències personificades. Capítol III: La Intel·ligència Musical

  1. Dius que la intel·ligència musical comparteix processos de desenvolupament amb la lingüística. És lògic, la musica és un llenguatge més. Té el seu propi codi, però no deixa de ser una forma més d’expressar-se, d’interpretar i de rebre informació.
    No coneixia Hisaishi i és fabulós.

    • Tens molta raó. De fet, tot i que Gardner no ho comenta, he llegit que la intel·ligència musical guarda algun tipus de relació també amb la intel·ligència matemàtica. Crec que això és així perquè qualsevol de les tres intel·ligències (la musical, la matemàtica i la lingüística) són llenguatges en sí mateix. També deu passar el mateix amb la intel·ligència visual.
      Me n’alegro que t’hagi agradat el Hisaishi, a mi em té el cor robat!!!

      • Jo amb aquest tema sempre tinc un cacau… Sempre he sentit que la lingüística i la matemàtica, com tu dius, van ben relacionades, que analitzar una frase no és gaire diferent a solucionar una equació o fer exercicis d’harmonia, però a la pràctica jo no ho he experimentat així. Sempre he tingut una gran facilitat en àrees relacionades amb la lingüística però dificultats amb la matemàtica i la musical. Potser és a causa de com ha estat la meva relació, des de l’escola fins ara, amb els elements matemàtics i musicals; quan et diuen que no vals, especialment de petit, sols creure-t’ho, malauradament. Gràcies pel bloc i per aquesta sèrie, és molt clarificadora! I en Hisaishi és espectacular, sí.

      • Sí, les intel·ligències estan estretament relacionades entre sí i, com qualsevol teoria, la realitat és molt més complexa que la pròpia teoria. No obstant, cada intel·ligència aten a coses diferenciades, són dominis propis i inndividuals i, segons Gardner, això es mostra a través dels següents criteris:

        – Les persones amb lesions cerebrals poden tenir afectat un d’aquests dominis i mantenir íntegres els altres. Per exemple, algú pot perdre la seva capacitat musical, però manté intacta la matemàtica i la lingüística. En aquest sentit, et recomano els llibres d’Oliver Sacks “El hombre que confundió a su mujer con un sombrero” o “Un antropologo en marte”. Tant l’un com l’altre tenen exemples molt il·lustratius i clarificadors d’això que s’està dient.

        – Hi ha persones a l’actualitat i, al llarg de la història, que han mostrat un desenvolupament molt brillant, espectacular o excepcional en relació a un domini/intel·ligència concreta i, no necessàriament, ha desenvolupat cap domini més de forma destacable. No se m’acut cap exemple concret, però segur que et venen al cap un munt de persones que destaquen en alguna cosa i no pas en una altra.

        Hi ha molts més criteris, però aquests dos són els que a mi m’aclareixen que, si bé existeix una estreta relació entre les intel·ligències i en una única acció poden entrar varies a la vegada, són independents les unes de les altres.

        Espero haver-te clarificat alguna cosa.

        Gràcies pel teu comentari i m’alegra saber que també t’agrada el Hisaishi!!!

    • ¡Mil gracias por ese link de Joe Hisaishi! En lo que respecta a el gran Sir Ken Robinson…hemos hablado en el “Cafè pedagògic”. Lo cierto es que me encuentro muy en sintonía con sus ideas y su último libro (creo que es el último) “The element” me pareció fascinante.

  2. Vaig veure la setmana passada un reportatge sobre aquesta intel.ligència i en va impactar molt, sobretot quan vaig veure nens de 2 anys tocant el violí!!! Em sembla a més molt motivador…

    • ¡Hola Cristina!

      Creo que sé de que vídeo me hablas…a mi me dio algo de miedo esos niños tan y tan pequeños tocando el violín de ese modo. En ese sentido, no sé si estoy muy de acuerdo en disciplinar tanto a un niño desde tan pequeño. Los perfiles y posibilidades, a esas edades tan tiernas y según entiendo yo, se están apuntando y son solo esbozos. Me da la sensación que, tenemos la mala costumbre, de querer explotar los talentos y “dones” de los niños y les hacemos quemar etapas de forma innecesaria e incluso insana. La teoría de las inteligencias múltiples no debería ser una excusa para que los maestros, educadores y padres fuéramos buscando esos talentos múltiples, si no más bien, una herramienta tranquilizadora que nos permitiera dejar más tiempo y más espacio aún para que los niños se mostraran como son, de forma natural, sin presiones ni disciplinas que no tocan y así, conocerlos mejor…

      • Pues sí! La teoría de la inteligencias múltiples tiene un peligro latente dependiendo de la interpretación que se haga. Estudiándola a fondo, te das cuenta que, muy fácilmente, se puede caer en el error de pretender transformar a los niños y niñas en seres virtuosos de una u otra inteligencia y explotar/exprimir sus cualidades. ¡Nada más lejos de lo que pretendía Gardner! ¡Y nada más lejos de la interpretación que hago yo! Creo que hay que ir con mucho cuidado y no de perder de vista una mirada que ponga en el centro al individuo y su propio deseo y percepción de sí mismo. Por esa razón considero muy importante vincular esta teoría a otros autores como Victor Frankl o Ken Robinson que ponen el acento en la búsqueda personal y significativa de cada individuo…un artículo pendiente para el “Cafè pedagògic”…

  3. Me ha gustado mucho el tercer capitulo.
    Conocía esta música, de gran belleza y emoción, por las películas que mencionas. Pero me ha encantado conocer a la inteligencia detrás del sonido.

    ¿Para cuando la próxima inteligencia?

    Un abrazo.

    • Tu propuesta es buena para hacer un artículo que relacione a Gardner, con Frankl i Robinson…más que para personificar una inteligencia determinada. A mi, personalmente, me costaría situar a estos tres portentos en una inteligencia concreta. El cierre ya está más que pensado…y será con alguien del que ya te he hablado..

  4. Retroenllaç: Les intel·ligències personificades. Capítol I: la intel·ligència naturalista. | Cafè Pedagògic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s