Les intel·ligències personificades. Capítol V: La Intel·ligència visual i espacial.

I tornem a atacar amb un altre capítol de les “Intel·ligències personificades”. Quan potser molts de vosaltres encara no heu paït el capítol IV, ja tenim aquí el capítol V que pretén presentar la intel·ligència visual-espacial a través de la persona i obra d’una de les dones fotògrafes de les quals es parla més darrerament (o això em van dir fa poc): la Rinko Kawauchi. 

Però abans d’endinsar-nos parlem una mica, com ja resulta habitual, del que es considera la intel·ligència visual-espacial des dels paràmetres de la teoria de les intel·ligències múltiples.

Imatge realitzada per Rinko via “Weimar”

Segons Gardner, la intel·ligència visual-espacial és aquella que s’empra per orientar-se, realitzar un producció visual, un objecte en tres dimensions o projectar un edifici. També és una intel·ligència que entra en joc a l’hora d’interpretar un mapa, reconèixer un objecte des de diversos punts de vista i establir relacions entre objectes o espais, aparentment, diferents.

Els paràmetres, nocions o conceptes associats a aquest domini són la línia, el color, la forma, l’espai, el punt de vista així com les relacions que s’estableixen entre ells. I implica la capacitat de visualitzar, de crear imatges mentals, realitzar creacions artístiques visuals, projectar esquemes mentals en un pla, reproduir objectes que s’han vist amb anterioritat i organitzar elements o objectes en un espai real o imaginari ja sigui en dos dimensions com en tres dimensions.

Es considera la intel·ligència pròpia dels arquitectes, artistes visuals (fotògrafs, pintors, escultors), dissenyadors gràfics i publicistes i totes aquelles professions que requereixen una gran capacitat d’orientació com, per exemple, els navegants o els guies de muntanya.

Imatge realitzada per Rinko via “Softpinc”

Me n’alegro d’haver arribat a aquest capítol, perquè confesso que m’ho he fet venir bé per parlar d’una de les meves grans passions: la fotografia. Així que em permetreu que em delecti una mica divagants sobre aquest tema.

A “grosso modo” i sense gaires matisos, es pot dir que, durant molt segles d’història de l’art, els virtuosos de la pintura eren aquells que aconseguien captar les textures de la pell o de les robes, la llum exacta o els colors més autèntics. La pintura, la pintura dels virtuosos, era aquella que feia que l’espectador percebes un element verídic, autèntic fruit de la connexió del que veia amb la realitat. D’alguna manera, l’emoció venia donada per reproduir elements tangibles per la mirada de l’espectador. Tot i que, en realitat, el que s’estava veient només fos una interpretació subjectiva fruit de la creativitat d’un artista. Amb l’arribada de la fotografia aquest element verídic i autèntic es va transferir a les imatges captades per les càmeres desmuntant segles d’història de la pintura i fent entrar a aquesta en una gran crisis (de fet, encara molts de nosaltres, davant d’un quadre molt realista, diem “Sembla una fotografia). La fotografia es va transformar en l’equivalent a l’objectivitat per a molts i, per tant, l’objecte que contenia la veritat. L’aparició del cinema també va fer trontollar a la fotografia, però la innegable capacitat narrativa del primer va fer que s’apropiés de la ficció i va mantenir a la segona apoderada de la responsabilitat de transmetre a l’espectador la realitat.

Però si la pintura no ho era, la fotografia tampoc ho és. La fotografia no és la realitat, no és la veritat i ens pot arribar a enganyar. Quan es capta una imatge aquesta té una intencionalitat subjectiva, capta un fragment del que veiem i en deixa la resta fora, només això és suficient per entendre que una fotografia no és l’equivalent de la realitat. Si ja entrem en la qüestió de òptiques, tipus de càmeres, filtres, processaments i altres qüestions associades ja els dubtes queden totalment enrere. Per molt que ho sembli, no ho és.

Imatge realitzada per Rinko via “Acryinglight”

Entenent, per tant, la fotografia com una interpretació subjectiva, intencional i manipulada de la realitat que depèn de la mirada del fotògraf, la tècnica  i els estris emprats, la Rinko Kawauchi és una de les mirades més representatives del panorama fotogràfic actual. Nascuda a Shiga (Japó) a l’any 1972 va ser guardonada amb el reconegut premi “Kimura Ihei” per dos llibres fotogràfics Utatane i Hanabi. Des de llavors, ha publicat diversos llibres, ha exposat a galeries molt importants transformant-se en un dels referents mundials del moment.

El seu estil fotogràfic es caracteritza, segons el meu parer, per la combinació magistral de contrastos i subtileses que li permet narrar històries (perquè la fotografia també ens pot explicar històries i no només el cinema) que parlen del miracle de la vida, de la mort i de la fragilitat que ens condueix de la primera a la segona. Les seves imatges són etèries, gairebé efímeres i sembla que, en qualsevol moment, hagin de desaparèixer els seus elements. D’alguna manera em recorda a Cartier Bresson per allò de ser capaç de captar el moment precís, l’instant fugicer. Però així com Cartier Bresson es caracteritza per unes imatges teatralitzades, la Rinko ens transmet una frescor i una delicadesa que sembla que, en qualsevol moment, s’hagin de trencar.

La Rinko trenca amb aquell famós tòpic de “una imatge val més que mil paraules” i el transforma. I és que davant de les seves imatges jo penso: una imatge no val més que mil paraules, però en pot suggerir moltes més. 

Imatge realitzada per Rinko via “Paying Debt to Nature with a death as obscure”

Amb una capacitat envejable per relacionar i teixir vincles entre les imatges a través de la llum, de les formes o del color els seus llibres fan que t’endinsis en un món gairebé còsmic que, personalment, em recorda el que sento quan contemplo les estrelles.

Us deixo amb un petit vídeo que vaig trobar i és una mostra d’algunes imatges que es corresponen amb llibres diferents. Així doncs, és un fragment que no reflecteix la globalitat de la seva obra i la gran habilitat per vincular imatges; però que us pot servir per a familiaritzar-vos amb la seva obra. Us recomano la contemplació d’alguns dels seus llibres que, en general, tenen una edició tan agradable que fan d’ells un veritable plaer.

8 thoughts on “Les intel·ligències personificades. Capítol V: La Intel·ligència visual i espacial.

  1. Quan he llegit aquesta frase
    “La fotografia no és la realitat, no és la veritat i ens pot arribar a enganyar.”
    pensava que anaves a parlar d’en Joan Fontcuberta. Si no el coneixes te’l recomano

    • Ostres! És veritat! No ho havia pensat!!! No conec gaires de les seves obres, però el seu treball “Sputnik” em va deixar flipada…
      No em creia que es pogués fer una cosa semblant….

  2. Retroenllaç: Les intel·ligències personificades. Capítol I: la intel·ligència naturalista. | Cafè Pedagògic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s