Les intel·ligències personificades. Capítol VI: La intel·ligència lingüística.

I ja tornem amb la sèrie “Les intel·ligències personificades”. Avui us presentem el capítol VI dedicat a la intel·ligència verbal que es fa acompanyar  de l’emblemàtica figura José Saramago.

Retrat de José Saramago via “Palabras y mundos”

Com ja vam dir a capítols anteriors, juntament amb la intel·ligència matemàtica, la intel·ligència verbal ha format part del que, tradicionalment, es considerava “talent acadèmic”. Tradicionalment, a les escoles estava tot pensat per desenvolupar aquestes dues intel·ligències i pocs eren els que anaven avançant sense obstacles pel llarg recorregut del sistema escolar. S’acostumava a entendre que el “talentosos acadèmics” eren els “escollits” per a continuar amb l’antic BUP i acabar els seus dies d’estudiants a la universitat. La resta, que eren uns quants, no estaven considerats aptes pels estudis superiors i passaven a preparar-se pel món laboral al conegut FP. I així era com se segregava a uns dels altres, tancant portes, etiquetant i no permetent que l’escola fos un espai per a descobrir totes les potencialitats d’un ésser. De com vam arribar a això, en podem parlar un altre dia perquè tot és molt més complex que pensar que algú amb mala baba va idear un sistema d’aquest tipus.

Avui, per tant, ens centrarem i parlarem sobre la intel·ligència lingüística. En què consisteix segons Gardner? Doncs com molts de vosaltres intuireu, la intel·ligència lingüística inclou les habilitats que requereixen escriure, llegir, comprendre, desenvolupar discursos orals coherents i comunicar de forma efectiva i eficaç un missatge ja sigui per escrit com per via oral. És la intel·ligència pròpia dels escriptors comunicadors, oradors carismàtics, periodistes i filòlegs.

Com podeu veure no té gaires secrets…aquesta la coneixem tots i totes perquè molt segurament són les habilitats que hem treballat, amb més o menys èxit, al llarg de la nostra vida acadèmica. Com es fa palès i a diferència de la intel·ligència matemàtica, el concepte de Gardner s’ajusta molt al que tots tenim a la ment. El mèrit de Gardner ha estat trencar l’assimilació que hi havia entre el concepte d’intel·ligència general amb el  d’intel·ligència lingüística i posar la resta de talents i possibilitats intel·lectuals i culturals de l’ésser humà a l’alçada de la segona, com ja hem comentat a capítols anteriors. 

Retrat de Saramago via “Entre líneas”

Saramago, en aquest sentit i com molts de vosaltres ja sabreu, ha destacat considerablement. Nascut a Portugal l’any 1922  va dir-nos “Adéu” l’any 2010 a Lanzarote deixant darrere seu una trajectòria impressionant com a novel·lista, poeta, dramaturg i periodista. També va destacar com un carismàtic i eloqüent comunicador que es va comprometre amb els seus ideals. De fet, la publicació de O Evangelho Segundo Jesus Cristo va generar tanta polèmica al seu país natal que no li van permetre presentar-se a un conegut premi. Davant d’aquest fet i en senyal de protesta, Saramago va marxar del Portugal i va refugiar-se a Lanzarote. Poc després d’això, l’any 1998, va publicar una de les seves obres més conegudes Todos os nomes que es considera un dels seus grans èxits i se li va atorgar el premi Nobel de Literatura.

Amb un estil inconfusible, des de la primera novel·la que vaig llegir d’ell (Ensaio sobre a Cegueira), no he deixat d’al·lucinar. Jo no sé si heu llegit aquest llibre o un altre, però si ho heu fet sabeu del que estic parlant. La seva manera d’escriure, personalment, em cala profundament i omple de matisos els meus propis pensaments i emocions. Més d’un cop, quan llegia una obra de Saramago, he sentit com una espècie de pessic a la panxa que m’ha fet recargolar d’enuig, d’amor, de tendresa, admiració i d’humanitat. Els seus escrits tenen una calidesa tan particular que sembla que, més que llegir-los, algú te’ls estigui xiuxiuejant a cau d’orella.

He llegit una munió de llibres seus i recordo que en una ocasió vaig acabar un d’ells al metro. L’emoció era tanta i tan gran que, davant de tothom, vaig llençar el llibre al terra. Era l’única forma que se’m va ocórrer per alliberar-me del pessic tan impressionant que em van produir les frases finals. I fins i tot,  alguna vegada he pensat que si alguna emoció no la trobava a les obres de Saramago, no seria capaç de sentir-la plenament. La seva forma tan genuïna de construir els personatges sembla que agafi fragments de persones reals i els plasmi amb total fidelitat al paper. Més d’un cop em semblava que, llegint, hi havia un tros de la meva ànima a l’escrit. I no parlarem de la seva forma única i exclusiva de fer servir els signes de puntuació. Això ho faig a 2n de BUP i em suspenen, entre d’altres coses, perquè em falten kilòmetres de talent per arribar a poder transgredir les normes de puntuació com ell i continuar sent tant expressiu i poètic.

Retrat de Saramago via “Charles Morphy”

Bé, la meva admiració per Saramago no és gaire original, però també penso que això de l’originalitat està una mica massa valorat. Hi ha milers i milers de persones seduïdes per la seva prosa, és cert. També he trobat persones que no els hi agrada gens…qüestió de gustos, d’expectatives o ves a saber. La qüestió és que avui no us presentaré cap vídeo per completar l’article. Us transcric un escrit que vaig trobar al bloc “Realidad e Ilusiones” i que pel seu títol em sembla molt adient. L’he traduït jo mateixa al català (Ui! Qué miedo!) amb l’ajuda del “Google Traductor” que, com molts de vosaltres ja sabeu, no es caracteritza per la seva intel·ligència lingüística brillant. Així que sigueu benvolents amb la meva incursió en el món de la traducció.

Paraules

Afortunadament hi ha paraules per tot. Afortunadament hi ha algunes que no s’oblidaran de recomanar que qui dóna, ha de donar amb les dues mans, perquè cap d’elles es quedi el que a altres els pertanyeria. Així com la bondat no té perquè avergonyir-se de ser bondat, tampoc la justícia haurà d’oblidar-se que és, per sobre de tot, restitució, restitució de drets. Tots ells, començant pel dret elemental de viure dignament. Si a mi em manessin col·locar per ordre de precedència la caritat, la justícia i la bondat, el primer lloc l’hi donaria a la bondat, el segon a la justícia i el tercer a la caritat. Perquè la bondat, per sí sola, ja dispensa la justícia i la caritat, la justícia justa ja conté en si caritat suficient. La caritat és el que resta quan no hi ha ni bondat ni justícia.

7 thoughts on “Les intel·ligències personificades. Capítol VI: La intel·ligència lingüística.

    • Visió esgarrifosa? Per què? A mi, en canvi, em va transmetre una fé increíble per la humanitat. La protagonista femenina, en certa manera, la representa i és l’esperança de tots plegats. Jo no he vist la pel·lícula…em fa coseta…igual les imatges del film t’han mediatitzat la lectura del llibre i també igual la interpretació que fa de la novel·la el director.

      Gràcies per la visita!

  1. Retroenllaç: Les intel·ligències personificades. Capítol VII: La Intel·ligència Cinetico-corporal. | Cafè Pedagògic

  2. Retroenllaç: Les intel·ligències personificades. Capítol I: la intel·ligència naturalista. | Cafè Pedagògic

  3. Volia agrair-te l’article, com sempre, i retroalimentar-lo amb alguns links. Jo tampoc sóc original i em sumo al ramat d’admiradors de Saramago l’escriptor, i coincideixo amb tu en l’esperança que transmet ‘Assaig sobre la ceguera’. Jo volia reblar el clau i desmitificar una mica la seva figura a nivell polític i compromès: http://old.kaosenlared.net/noticia/jose-saramago-escritor-comprometido Sé que tot plegat és subjectiu, com sempre, però precisament com que això del compromís és molt relatiu deixo també aquest altre link per equilibrar la balança: http://old.kaosenlared.net/noticia/saramago-y-la-coherencia Bona feina, fins ara!

    • En primer lloc agrair-te la teva aportació. He estat llegint els dos articles i, la veritat, ignorava tot plegat. Quan els llegia no podia evitar que em vinguessin al cap, precisament, unes paraules de Saramago que deien una cosa semblant a això “A un home se li pot perdonar que sigui contradictori, però no incoherent”. Quan les vaig llegir, em van quedar gravades i, sovint, li dono voltes tot i que mai he sabut ben bé com interpretar-les. No sé perquè, però potser tenen relació amb tot el que es diu en els articles que has linkat. El Saramago, evidentment, és un humà i té encerts i errors com tots i, molt segurament al final de la seva vida, era complex per ell situar-se políticament. No és la primera vegada que veig quelcom semblant. Molta gent d’esquerres que han dut a terme una vida molt activa en el terreny polític, en els darrers anys, es troben fora de lloc descol·locats i prenent decisions que, a primer cop d’ull, semblen contradictòries amb tota la seva trajectòria. Caldria viure una vida tan intensa políticament parlant i valorar, en els nostres últims anys, la nostra pròpia trajectòria per tal de jutjar amb justícia a persones com Saramago o d’altres. Segons el meu parer, quan intentem jutjar des del món de les idees a les persones ens deixem alguna cosa enrere important. No podem oblidar que, amb la bandera de les idees per davant, s’han fet i s’estan fent veritables barbaritats que a mi, personalment, em semblen bastant incoherents i contradictòries per sí mateixes. Tot i així i, tenint en compte que Saramago s’ha pogut equivocar, ha pogut ser contradictori i, fins i tot, incoherent a la seva vida; jo em quedo amb la seva coherència literària que sempre ha anat en una línia sensible, humana i rica. Això és el que em consta i he conegut de Saramago i això és el que prenc com part de la seva herència. Allà, als seus escrits, el sento molt compromés amb les persones, no amb les idees ni amb les banderes i, com a persona que sóc, em sento propera a aquest tipus de compromís polític i social. Des d’aquest punt de vista, Saramago és pura coherència i dignitat.

      • M’alegro que l’aportació hagi servit per ampliar perspectives. Jo estic d’acord amb tu en què quan jutgem algú la nostra visió queda molt esbiaixada. No tinc molt clara la diferència entre contradicció i incoherència, però sigui com sigui em sembla que cadascú es pot permetre ser com necessiti, contradictori o incoherent, si amb això aprèn i creix. I estic amb tu amb la coherència i el compromís literari d’en Saramago. Ah, i gràcies per seguir el meu blog, ara em veig amb el compromís d’haver de seguir, gràcies per animar-m’hi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s