Les intel·ligències personificades. Capítol VII: La Intel·ligència Cinestèsicacorporal.

I amb la setena entrega ja ens apropem al final d’una sèrie d’articles que, en determinats moments, ha anat avançant de forma trepidant i, d’altres, d’una forma més tranquil·la i serena.  Per aquest capítol ens hem reservat la intel·ligència cinestèsicacorporal que es veu enaltida per una de les figures més emblemàtiques i universals del flamenc, la Cristina Hoyos. I és, a través d’ella, com anirem completant i finalitzant una visió més global del que suposa que és  la teoria de Gardner i que hem anat veient a través de les diverses entregues de les “Intel·ligències personificades”.

Cristina Hoyos via “L’express”

No sé si els lectors ho recordaran, però jo tinc molt present quan, l’actual “Educació Física”, era coneguda amb el nom de “Gimnàstica”. Era una àrea que, de la mateixa manera que la “Plàstica”, era coneguda amb el sobrenom de “Maria”, és a dir, una assignatura que s’aprovava sense gaire esforç ni dedicació. Eren temps en els que, com hem anat dient al llarg d’aquests articles, el veritable objectiu de l’institució escolar es dirigia a instruir les intel·ligència acadèmiques (intel·ligència matemàtica i intel·ligència verbal). La “Gimnàstica” era una àrea que es concebia com un complement, no com una qüestió essencial del desenvolupament personal i que, moltes vegades, servia per a compensar expedients carregats d’Insuficients i Molts Deficients ja que els mestres acabaven posant un Excel·lent a aquells alumnes més moguts, que no hi havia manera que seguissin les classes ortodoxes i que demostraven habilitats significatives a l’hora d’escalar per una corda, penjar-se d’una escala o saltar des d’alçades considerables. Habilitats que, per d’altra banda, eren intensament desenvolupades pels meus companys i companyes de classe que, en un barri com el Carmel, es passaven hores i hores al carrer, colant-se als patis de les escoles per a jugar a futbol. Precisament, el futbol era una de les grans dedicacions  de les hores de “Gimnàstica” ja que, en general, el mestre que les impartia es caracteritzava per anar amb pantalons texans, nàutics, camisa blanca, ulleres i estar molt més preocupat per aprofitar l’hora per a corregir els controls de matemàtiques que havia fet a l’hora anterior que no pas per desenvolupar una consciència integral dels  infants que l’envoltaven. En aquest sentit i, aprofitant la passió desbordada dels meus companys i companyes així com de mi mateixa per la bimba, aquest mestre ens deixava l’hora lliure per a poder gaudir del pati només per a nosaltres i poder jugar un partit que no fos simultani a cinc més, com era habitual que passés a l’hora del pati.

Tota aquesta il·lustració anecdòtica és una mera excusa per tornar a donar valor a la teoria de Gardner i la revolució que ha suposat a l’hora d’integrar a les escoles un concepte més global d’individu. Així doncs, no es concep la intel·ligència cinestèsicacorporal com un complement o una qüestió secundària; sinó que forma part de l’equilibri general de l’ésser humà i, per tant, ha de ser font de preocupació de les comunitats educatives.

Cristina Hoyos i Antonio Gades via “El Pais”

Des de la teoria de les intel·ligències múltiples, es considera que la intel·ligència cinestèsicacorporal és de les que hi ha un major acord pel que fa a la seva universalitat en el desenvolupament de totes les cultures. Compta amb un substrat biològic molt potent i, el seu desenvolupament, afecta en grau considerable al desenvolupament de la resta d’intel·ligències.

Les habilitats característiques d’aquest intel·ligència són les que fan referència al moviment corporal i la seva coordinació, equilibri, flexibilitat i velocitat, però també a l’expressió emotiva a través de les possibilitats que presenta el propi cos. Tanmateix, inclou els grans moviments i aquells que requereixen més precisió com els que impliquen la coordinació oculo-manual (per exemple, agafar el llapis i escriure). Els professionals que es caracteritzen per tenir desenvolupada de una forma significativa aquesta intel·ligència acostumen a ser atletes, cosidores, brodadors, ballarins i ballarines, escultors i escultores i les metgesses i els metges cirurgians, entre d’altres.

Cristina Hoyos via “Miusyk”

La Cristina Hoyos, com a  ballarina de flamenc universal, sembla ser una bona representant d’aquesta intel·ligència. Nascuda a Sevilla fa 66 anys va sentir des de ben petita que la dansa estava dins seu. Els pares, molt humils, van mostrar-se molt sensibles amb la vocació de la seva filla i van procurar-li una educació en aquest sentit. Com a mestres representatius ha tingut a l’Enrique “El cojo” i a l’Adelita Domingo.

Al llarg de la seva carrera va tenir la gran sort d’entrar al ballet de l’Antonio Gades que, de seguida, la va col·locar en el lloc de ballarina principal. Durant dues dècades va ser la parella professional del Gades i això la va fer viatjar pel món sencer, però és amb la seva participació a la trilogia sobre el flamenc (“Bodas de sangre”, “Carmen” i “El Amor Brujo”) del Carlos Saura que adquireix fama mundial.

Va crear la seva pròpia companyia a l’any 1989 amb la que ha recorregut els escenaris d’arreu del món. A tot això, se li suma el que crec jo que, li afegeix més prestigi i honorabilitat, una humilitat i una humanitat impressionant. Propera i, sempre somrient, la Cristina s’ha declarat compromesa amb les idees polítiques d’esquerres i ha lluitat pels drets dels treballadors i de les treballadores dignificant el paper de la dona en un món complex. Sempre donant suport als més joves, ha transmès el seu amor pel ball de forma rigorosa i apassionada.

Per aquesta raó i, per tal de ser coherent amb la figura d’aquesta descomunal artista, he trobat un vídeo que algú va gravar durant un vol on ella i el seu equip es van arrencar a cantar i ballar de forma totalment espontània. La Cristina regala unes “pataditas” i uns “desplantes” amb alegria i molta gràcia mentre els viatgers al·lucinen no se sap si de la generositat, de l’espontaneïtat o ves a saber…Podria haver escollit un exemple on es mostrés la majestuositat del seu ball, però he preferit un en el qual es pot contemplar la majestuositat de la seva persona ja que considero que, en aquest tipus de petites coses, és on es destil·la.

La qüestió és que, mentre puguem, gaudirem de la seva herència i del camí que va recorrent fins que es retiri dels escenaris, com ella diu, “despacito y al compàs”.

Us deixem amb el vídeo esmentat i amb una entrevista a la Cristina Hoyos que desprèn fortalesa, ímpetu i alegría “por los cuatro costaos”. ¡Ole la Cristina! ¡Ole su prima!

2 thoughts on “Les intel·ligències personificades. Capítol VII: La Intel·ligència Cinestèsicacorporal.

  1. Retroenllaç: Les intel·ligències personificades. Capítol I: la intel·ligència naturalista. | Cafè Pedagògic

  2. Retroenllaç: Les connexions màgiques | Cafè Pedagògic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s