Una gran història explicada des del cor

Quan fa un parell de setmanes vaig rebre un mail de la Sandra Benet que em demanava si podia fer un escrit sobre el fet de ser mare adoptiva,  em va semblar un regal. Al “Cafè pedagògic” sempre intento escriure documentant-me d’allò que parlo, però molt poques vegades  puc transmetre des del cor i amb tota la profunditat que requereix la vivència les qüestions de les que parlo als articles. En aquest cas, si jo hagués volgut escriure sobre l’adopció, hagués estat un article molt més asèptic donat que no sóc ni mare biològica ni mare adoptiva.

Quan vaig rebre el text, em va semblar que aquell regal que la Sandra ens feia (a mi com a gestora del bloc i als lectors)  que era un obsequi del tot impressionant i vaig poder connectar, tot i no ser mare biològica ni mare adoptiva, amb una sensibilitat que em va commoure.

Per a mi és un orgull impressionant publicar aquest text que està escrit des del cor i amb tot el respecte per la seva història (la seva pròpia i la del seu marit i la del seu fill adoptiu, el Vània). Per aquesta raó el “Cafè pedagògic” acull avui aquesta història amb el màxim de respecte, d’ il·lusió i de sensibilitat.

No puc afegir més paraules, només dir que he decidit acompanyar el seu text amb imatges de les obres de Sergei Rimoshevsky per dues raons:   

  1. Perquè transmet una sensibibilitat que s’escau a allò del que estem parlant així com a la fragilitat dels éssers humans que tenim por i hem de lluitar contra ella. El relat de la Sandra també parla de les pors de la mateixa manera que els ulls dels personatges del Sergei ens parlen de les nostres emocions més subtils i trencadisses.
  2.   Perquè és un artista rus contemporani i em sembla que és una manera  de retre homenatge al país d’origen del Vánia.

Sense més preàmbuls us deixo amb el text de la Sandra.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Viola.bz”

ASSUMIR AMB RESPECTE UN FILL ADOPTAT

“Lo que si hemos cambiado en el registro civil es el lugar de nacimiento de nuestra hija, hemos puesto nuestro pueblo. Y no es que le vayamos a ocultar su origen, pero trabajo como administrativa de personal y sé las preguntas que se hacen cuando el lugar de nacimiento no es

España en una entrevista de trabajo. Si yo no doy explicaciones a nadie de mi nacimiento, mi hija tampoco tiene que darlas si no quiere, será una decisión suya”.

“A nuestro hijo le cambiamos el nombre, llegó con 14 meses y sin hablar. Ahora ya dice unas cuantas palabras, entre ellas su nombre y lo dice con orgullo, se nota que le gusta. Cuando ve una foto suya, le encanta y dice “Má” que para él significa “Marc”, jeje.”

“ Por otra parte, mi hijo con 3 años, no tiene que asumir nada, ya lo hará cuando sea adulto y tenga la capacidad para ello, de momento con repetir el cuento que le cuentan su mamá y su papá de cómo fueron a Rusia a buscarlo, tiene más que suficiente, no hace falta que sepa lo que pasó anteriormente”.

“Mi hija no tiene por qué saber todo lo horrible que fue su vida antes de conocernos, ya que sería demasiado doloroso para ella”

“Su madre biológica no merece ningún respeto por mi parte, para mi marido y para mi es como si estuviera muerta”

Aquestes i altres són algunes de les opinions de molts, moltíssims pares i mares adoptius, quan es parla dels orígens dels seus fills i filles. Des del meu punt de vista, el motiu d’aquests pensaments no és altre que la por i el desig de normalitzar un fill que no ha arribat a la família de la manera habitual. Jo també he hagut de fer un fort treball interior per superar aquestes idees i convertir-me finalment en una veritable “mare adoptiva”, així com sona, amb les dues paraules, com un tot.

M’agradaria explicar-vos una mica com va anar el meu treball interior; un camí dur, on s’hi requeria molta consciència, amb alts i baixos i sobretot un mar de dubtes i pors; cap a la maternitat.

Sobre la meva maternitat dir-vos que l’opció de tenir fills biològics va passar pel nostre cap, en volíem tenir, però per circumstàncies del meu estat de salut vam a haver de recórrer a altres formes. No em va costar gens decidir que no volia que el meu cos i la meva ment es sotmetés a tractaments agressius. Vam estar 1 any pensant-ho i interioritzant-ho. Vam començar els tràmits i en un any i mig el millor que ens ha passat mai, el nostre fill, va arribar a casa.

Primer punt important a assumir: l’adopció és una forma alternativa de crear una família, tan vàlida com les altres, i no és una maternitat de segona, la darrera possibilitat quan han fallat totes les altres opcions de maternitat biològica. Adoptar no és una vergonya.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Art Odissey”

Hi ha moltes parelles que arriben a l’adopció després de molts anys buscant el fill amb tractaments mèdics, esgotats física i mentalment. S’agafen a l’adopció com a darrer recurs, però sentint en certa manera que han fracassat en la seva maternitat. D’aquí aquest desig de normalitzar, fins i tot amagar l’adopció, canviar el nom de l’infant, canviar el lloc de naixement i fins i tot la data…

Però resulta que aquest nen té una història abans d’arribar a nosaltres. Va néixer a un altre lloc, li van posar un nom, potser va viure un temps amb la seva mare biològica, ha passat mesos o anys en una casa bressol. Des que el Vània va entrar en les nostres vides pel meu cap han passat un munt de pensaments, opinions, alt-i-baixos i sobretot dubtes. La majoria relacionats amb la seva història. Com explicar-li els seus orígens? Serà dur per a ell conèixer-los? Com jo puc perdonar una persona capaç d’abandonar un fill? I si decideix conèixer-la, l’estimarà més que a mi?. Totes aquestes preguntes han estat moltes vegades durant el dia i han format part de moltes nits d’insomni. El que està clar és que no podia seguir amb tots aquests dubtes, pors i intranquil·litats, ja que amb el temps els podria transmetre al meu fill i no el faria evolucionar amb la naturalitat que correspon a qualsevol persona, hagi viscut la vida que hagi viscut.

Segon punt important a assumir: el nen té una història abans d’arribar a la nostra família, i necessitarà interioritzar-la per arribar a ser el dia de demà un adult complet, amb la seva identitat. I no podrà fer-ho si nosaltres no ho hem acceptat i interioritzat primer. Ser adoptat no és una vergonya.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Art Odissey”

Als pocs mesos d’arribar el Vània a casa, vam decidir demanar ajuda professional. No ens en sortíem i necessitàvem unes pautes, que veiem que no s’ajustaven a l’arquetip de criança convencional. Van ser uns mesos molt durs, d’incomprensió cap a com volíem dur a terme l’educació del nostre fill. El nostre entorn tampoc ajudava, per desconeixement del què representa l’adopció per un nen i per voler normalitzar la situació, “tots els nens són iguals”. Vam cometre molts errors, en la societat d’avui dia se’ns ensenya que si un nen fa una rebequeria se l’ha de deixar sol fins que es cansa i para de plorar, o no acompanyar-lo a dormir, no agafar-lo a coll amb 3 anys quan ja pot caminar, … Això com altres coses ens feien dubtar molt sobre si ho estàvem fent bé. No sabíem veure que el seu comportament, si bé en la forma era igual que els altres nens, el seu fons no ho era. Podia plorar al supermercat com un altre nen, però no perquè volgués una llaminadura, sinó perquè estava espantat de la gent i del lloc nou i desconegut.

Què passa amb els nens i nenes adoptats? De cop i volta, la seva vida fa un gir de 360º. Passen d’estar en un entorn amb manca d’estímuls, sense comunicació, sense amor, monotonies estrictes, moltes vegades maltractaments, passar gana, falta d’higiene, L’ABANDÓ,… a trobar-se amb una família, casa, milers de joguines, olors, sorolls, amor desmesurat, estímuls (difícils d’assimilar), metges, llum,…massa cosa per assumir. El que està clar és que durant ben bé un any ens vam equivocar molt. A més a més hi havia una cosa important que fallava, EL VINCLE, ja que el Vània i jo no acabàvem de trobar-nos. Per a ell nosaltres érem uns desconeguts que l’havien arrancat de l’únic lloc segur que coneixia, no es podia comunicar amb nosaltres i tampoc sabia què era una mare o un pare. Jo no parava de llegir llibres, de documentar-me via internet, d’entrar en foros d’adopció, xerrades, psicòlegs, opinions diverses (família i amics), etc etc etc. Tot plegat era com una explosió dins del meu cap, plena de dubtes i inseguretats. Fins que de cop i volta va arribar un “click”, una acceptació, un saber escoltar el meu fill. Tot gràcies a una mare que em va fer un comentari en un dels foros que estava apuntada. Recordaré sempre les seves paraules escrites “ Sandra, t’has parat a pensar que el teu fill t’està intentant donar una explicació a tot el que li està passant? Escolta’l, sis plau, des del seu interior. Respecta el seu mal estat, tu necessites temps, però ell també”. Aquestes paraules em van fer obrir els ulls i la ment preguntarme “Com puc jutjar un infant que no fa ni un any que acaba de canviar de vida radicalment?!”.

En aquest moment vam trobar una eina molt important per ajudar-nos a comprendre el nostre fill: empatia. Posar-nos en el seu lloc quan la situació el desborda, intentar imaginar què li passa pel cap per entendre el seu comportament.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Art Odissey”

Vam visitar molts professionals fins trobar el què realment va encertar què li passava al nostre fill: Xavier Garcia. També amb l’escola vam haver de fer canvis. Vam buscar una escola tradicional al costat de casa que fos poc estricta i li donés més importància als valors personals que a les qualificacions acadèmiques. Però així i tot, passats els Nadals (nou mesos de la seva arribada) el Vània ja no aguantava la pressió. Això ens va portar a buscar altres tipus d’educació que desconeixíem que existissin i l’escola que ens acompanyaria ,“Congrés-Indians”. Per consell de Xavier Garcia, ni tan sols vam esperar al curs següent. Un canvi d’escola en el 2on trimestre de P3, pel Vània va ser un descans a l’hora de trobar un entorn de respecte cap els seus orígens i capacitats, i sobretot per la vinculació entre mare i fill. Van ser gairebé dos mesos d’adaptació a

l’escola, on vaig poder gaudir de veritat d’ell, i on ell va trobar la seguretat en mi, la seva mare. I parlant de mares, encara falta parlar d’una de les persones més important pels nostres fills i filles, la mare biològica. Aquella “senyora”, com molts pares i mares adoptius diuen, que va fer mal el nostre fill abandonant-lo. Quina mare faria una cosa similar???? Sí, una de dolenta, que com molts mencionen, millor estaria morta. Crec que si a mi em diuen que aquella senyora és una mala persona perquè em va abandonar, jo automàticament pensaré “I què hauré fet jo per què m’abandonin?”. El que està clar és que les coses no es fan així, es necessita temps, delicadesa, amor i comprensió. Per tant, de mica en mica s’ha d’anar introduint la mare biològica. Sempre des del respecte cap a ella i cap el teu fill. No podem jutjar a aquesta persona. Sempre hi ha una raó a

una decisió tan dura. Ens hem de posar al lloc de l’altra, sense idealitzar, però amb comprensió.

Tercer punt important a assumir: la mare biològica és la seva mare, i jo també. Ella li vadonar la vida, jo li ensenyo a viure-la i a créixer.

El meu fill es diu Vània , és de Rússia i ha nascut d’una mare i d’una panxa que no és la meva!

Sandra Benet

Amb la col·laboració del meu marit Amador

El Vània i la Sandra (foto facilitada i autoritzada per la pròpia família)

28 thoughts on “Una gran història explicada des del cor

  1. Gràcies Sandra, ens fan un regal immens a tota la comunitat educativa, quin plaer! Jo mateixa et vaig animar a que compartissis amb tots nosaltres la vostra maternitat perquè estava segura que seria molt enriquidor pels qui no tenim a prop aquesta experiència vital. Les mares vivim un temps de puerperi després de ser mares, un temps emocionalment molt intens, fins que trobem l’estabilitat, després fem un treball de cerca fins trobar el un model de criança que ens faci feliçes i un entorn social determinat per poder compartir i conviure en pau; veig que és molt semblant al camí que heu fet vosaltres com a família, al cap i a la fi, no hi ha maternitat més conscient que la maternitat adoptiva. Petons

  2. Sandra, gràcies per deijar-nos veure l’esforç i comprensió que ha de tenir una mare adoptiva. Jo crec que mares com tú en fan falta més, que respectin i estimin tant els seus fills que facin un procés tant dur per entendre’l tal com es. Penso que la felicitat dels nostres fills passa per deixar-los descobrir la seva identitat. Anims devant d’aquests comentaris desafortunats i no sé si mal intencionats que et trobes als foros de pares adoptius. Una abraçada!

  3. Gràcies a totes🙂.
    Mònica, n’he fet molts d’escrits sobre la nostra experiència, inclús un conte amb il·lustracions (fetes pel Manuel, pare de l’Amets) pel Vània. Tots ells sobre sentiments, des dels mals moments i experiències viscudes els dos primers anys de l’arribada del Vània, fins tota la tramitació des del primer paper que vam signar d’adopció o el mes viscut a Rússia esperant portar el nostre fill a casa. Documentació que algun dia m’agradaria ajuntar i fer com un llibre (casolà), però ho faré amb temps, ja que hi ha molta xixa.
    El fet de fer aquest article és per mostrar què passa en aquest món tant desconegut com és el de l’adopció i que perjudica tant els infants. Un exemple clar és voler que es posin a l’alçada d’un de biològic només arribar a casa, i passa amb l’escola, on un alt porcentatge d’aquests arriben a ser fracàs. Tinc una amiga que diu que el seu fill (adoptat a la mateixa edat que el Vània, 3 anys) és un gandul perquè no vol fer deures a casa (quan feia P3) i critica que va molt endarrerit comparat amb els companys (P5). Comentaris d’aquest tipus m’entristeixen, perquè primer: pel que fa a l’escola un infant tant petit no és mai un gandul, ens al contrari, té ànsies d’aprendre; segon: el vincle, un nen no es pot vincular a l’escola si primer no ho ha fet amb la mare adoptiva; i tercer: tenir en compte tot el que porta viscut, els canvis,… si un fill biològic necessita temps per anar assumit l’escola, un d’adoptat en necessita el doble.
    Jeje, Isabel, hauria pogut aprofundir en el tema de l’aprenentatge en els nens adoptats, però llavors m’hauria enrotllat massa😀

    • Sandra,

      Aquest, el tema de l’aprenentatge dels infants adoptats, haurà d’esperar a un altre article! Però és molt interessant tot el que apuntes. Cal estar molt atenta, com a mestra, a totes les formes que pren la diversitat. Tendim, en general, a homogeneitzar i ens oblidem de les particularitats dels infants adoptats, dels infants superdotats, dels infants amb retard, dels infants amb una síndrome específica i tantes i tantes altres possibilitats. Si a això, a més, li afegim que davant d’aquestes particularitats i diversitats hi ha l’individu i el seu propi caràcter i la seva família…ni t’explico!!! Cal donar-se molt de temps a una mateixa per conèixe’ls, però també s’ha de donar molt de temps per tal que et coneguin. Per això, tot i que hi hagi característiques generals que englobin a un col·lectiu determinat i que les mateixes et donin moltes pistes per situar la nostra paciència i la seva, el més important és no perdre de vista la globalitat i immensitat de cada individu…en aquesta immensitat tots som tan complexos i tan particulars que, respectant la diversitat dels altres i donant-lis temps, també ens respectem a nosaltres mateixos.
      El tema de l’aprenentatge dels fills adoptats, sense cap mena de dubte, comença per l’aprenentatge de les mestres que, en primer lloc, han d’acceptar la seva pròpia especificitat per acceptar la dels altres. Un treball molt profund i molt dur, però que esperem que, cada dia que passi, en l’exigim més i més; sobretot perquè a nosaltres mateixes ens farà molt més felices i sent felices, molt segurament, podrem ajudar a ser-ho als infants adoptats, superdotats, amb retard o a qualsevol infant que tingui una ferida o que en pugui tenir en un moment donat.

  4. Sandra no tinc paraules…realment m’he emocionat al llegir aquestes paraules que surten des de tan a dins……buf….m’has fet pensar molt ara que estem iniciant un nou camí amb altres nens i nenes que arriben a l’escola, en la importància de donar temps per a que aquest VINCLE es construeixi i ens acosti cada dia una mica més des de lo més profund que cadascú porta dins; ja sé que no es pot comparar però dir.t’he que m’has fet pensar molt i m’arribat un ànim molt gran al llegir-t’he…..moltes gràcies per compartir-ho!!!!

  5. Tens tota la raó Isabel, hi ha tanta diversitat d’infants, de persones… cadascuna amb la seva particularitat, que de vegades és difícil abastar-ho tot. Però aquí és on veig la vostra professionalitat com a mestres, les ganes d’escoltar i d’aprendre sobre aquesta diversitat. Seguiu així, escoltant-nos, a aquests pares i mares desesperats i que necessitem una mica de comprensió. Gràcies!

  6. Sandra gràcies per recordar-nos que el respecte es la base de qualsevol relació. Amb nosaltres mateixos i amb el altres.
    Llegint-he he pensat que un-altre aspecte que ha de ajudar a respectar els altres, a part de respectar-se a un mateix, es tenir la seguretat que nosaltres estem fent el nostre camí. Que cadascú parteix d’un passat, amb molts més matisos dels que puguem imaginar. Que les inquietuds canvien en el temps. I que cadascú fa el seu camí segons tantes variables, que nomes modificant una petita part d’algun aspecte es podria crear un camí diferent.
    Crec que, si en el cas de les mares biològiques, un dels sentiments més habituals es el de culpa de tot o gairebé tot el que li passi al nostre fill. En el cas de mares adoptives ha de ser més o menys igual amb l’agreujant de pensar ” jo no estava allà” “es que jo no hi podia fer res”. Però crec que al final totes hem d’acceptar que el nostre fill es molt més que el que li dona la seva mare (adoptiva o biològica), que existeix una genètica ja creada, un passat immodificable, i un present o futur que intentarem que sigui el millor possible, i, segurament ho serà, encara que passin moltes coses que no entenguem o que no estiguin a les nostres mans.
    Sandra, de veritat, que es un plaer comptar amb vosaltres i totes les famílies amb pares adoptats a l’escola. Ens doneu una gran lliçó de respecte als fills.

  7. Sandra, m’has emocionat amb les teves paraules. Tant de bo totes les mares tinguessin la teva delicadessa i maduressa per tractar el tema. Personalment m’inspires i fas que dintre meu es moguin coses que han estat inmovilitzades durant molt de temps. Moltes gràcies Sandra.

  8. Moltíssimes gràcies Sandra per compartir tot això amb tots nosaltres… Està clar que falta moltíssim per avançar en la comprensió i tractament de l’adopció…Però espero que mica a mica … i de la mà de cada vegada més gent…Totes les families adoptives ( presents i futures ) es puguin beneficiar abans del màxim coneixement… i que l’esforç individual de tothom es torni col.lectiu… i arrivi arreu.

    Una abraçada !!!

    Pilar (companya 1er.curs families de l’Institut adopció i familia)

    • Pilar, quina alegria saber de tu! Gràcies pel comentari i que bé que t’hagi agradat. Una abraçada ben forta!

  9. Fascinant relat d’amor. En Vània és afortunat.
    Gràcies per compartir-ho, per ilustrar-nos i per ajudar a més d’un que igualq eu tu en el seu dia, pot estar passant per situacions semblans a les que vas passar.
    Una abraçada a l’Amador.
    PD: En Vània i l’Amador semblen descendents biologics. Molt curiós.

  10. Sandra gràcies per compartir-ho,nomes dir una frase mitica.Para comprender hay que aprender a mirar desde el interior.Me ha agradat molt veuret escriure sobre el tema de mare adoptiva i plasmar tot els sentiments emocions i delicadessa que tot el cami comporta.Nomes aquets fills nostres necessitem mes temps i poder escoltar-los desde dins.T Estimen. Bea (Dima).

  11. Hola Sandra!
    M’he quedat molt emocionada. Un cop més, ha estat molt bonic saber una mica més de la vostra història i que ens l’hagueu volgut apropar a la resta de famílies.
    Crec que una de les coses més boniques de ser pares és poder aprendre amb els nostres fills i filles i sentir que creixes amb ells.
    Moltes gràcies per recordar-nos això i molt més.
    Una abraçada.
    Anna (mare Lorenzo i Olivia)

  12. Estic molt contenta que us hagi agradat i que us hagi ajudat el text, són els meus sentiments. Però a això he de dir que he rebut altres tipus de comentaris molt diferents als vostres. Algunes persones m’han dit que si amb aquest escrit no estava exposant la intimitat del meu fill. No sé què en penseu vosaltres. A les famílies adoptives sempre se’ns ha dit que hem d’anar en compte en dir segons quines coses relacionades amb els infants, ja que es tracta de la seva vida i que la gent no n’ha de saber res. Però jo crec que no he explicat res que sigui íntim: només he dit que és un nen adoptat, i referint-me al meu propi text, això no és una cosa vergonyosa que s’hagi d’amagar i no es pugui dir obertament. Del què parlo és del meu camí com a mare. Si una mare biològica pot explicar si ha estat dura la seva experiència com a mare, per què no ho puc explicar jo? també sóc mare.

    • Segons el meu entendre, no has pogut ser més respectuosa amb el teu fill. De fet, el que has expressat en el teu text no és cap intimitat. El que exposes és, precisament, com has anat construint la teva idea de respecte en relació al teu fill, la seva història i les seves circunstàncies. De fet, penso que ha estat un acte molt generós i molt enriquidor tal i com ho mostren la quantitat de comentaris que té aquest article (jo diria que un dels que en té més de la història d’aquest bloc). Com bé dius, no t’has d’amagar de res, no t’has d’avergonyir ni tampoc s’ha d’avergonyir el teu fill. De fet, per a mi, aquest article és una petjada d’amor impressionant cap al teu fill que, de ben segur, quan ho pugui llegir tindrà un valor incalculable per ell. Tens tota la raó: si una mare biològica pot parlar de la seva experiència materna, una mare adoptiva també ho pot fer. Ets mare i el que has fet és un gest super valuós i dignificant cap al teu fill, cap al teu marit i cap a tu. Jo em sento molt orgullosa que hagis escollit la plataforma d’aquest bloc per comunicar la teva experiència i sento que dignifica el contingut del mateix. Moltes gràcies Sandra per aquest regal!!! Valgui això com a resposta per a tots aquells que utilitzen la demagogia com a eina per no assumir les projeccions personals de les quals fan responsables als altres. Si algú ha escollit la discreció o el secretisme com a vehicle per a conduir el fet d’adoptar em sembla que no sóc jo qui per jutjar-ho, però llavors tampoc ningú no es troba en posició de jutjar-te a tu.

  13. Dons si. Sou un suport emocional importantissim per moltes mares i families.
    Sens dubte mereixeu, com a mínim, una entrada al blog😉

  14. Thanks a ton for stating your opinions. Being a writer, I am always in need of unique and different solutions to think about a topic. I actually uncover fantastic creativity in doing this. Many thanks

  15. Retroenllaç: Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!! | Cafè Pedagògic

  16. Retroenllaç: Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!! | Cafè Pedagògic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s