Pensant en silenci

Sóc tan partidari de la disciplina del silenci que podria parlar durant hores sobre ella.

George Bernard Shaw

Sobren les paraules, la majoria de vegades, sobren.

Pretenem que els infants expressin allò que senten quan pels adults, la majoria d’ocasions, ens resulta tan complex. És bo –sí és bo-  saber dir que hi ha alguna cosa que no t’ha agradat o que et fa sentir intranquil·la. Facilita, sense cap mena de dubtes, la convivència i ajuda a liquar els conflictes.

No obstant, per a qui és parc en paraules és sobradament conegut el pes que cada paraula pot arribar a tenir. Les paraules, moltes vegades, actuen com a fixadors i per a molts tenen un valor perenne. Allò que vas dir ha de romandre immutable (“Si em vas dir que m’estimaves ara no pot ser que em diguis que ja no m’estimes”).

Però que és una “paraula” en realitat? Una paraula és un símbol, un conjunt de sons, una melodia i, el més important potser,  un consens que, a vegades, ens ajuda a entendre’ns i a comunicar-nos i, d’altres, ens complica la relació.

Però el que no deixa mai de ser és una etiqueta per a quelcom que en la seva realitat global resulta molt més complex. És una espècie de gàbia que, si es pren massa seriosament la paraula com a tal, correm el perill de fragmentar la realitat i, el pitjor, no ser conscients d’aquest fet.

Però tornant a les emocions i a la seva expressió verbal. Si la paraula és com un consens que posa en relació un significat amb un significant, com pot formar part d’aquest vincle i d’aquest consens allò que és misteriós i que resulta tan profund i complex com són les emocions?

Sense cap mena de dubte, alguna forma hem de trobar si desitgem relacionar-nos entre nosaltres. Però, potser, si tenim en compte que la paraula és un símbol (com hem dit abans), potser hauríem de començar a valorar un altre tipus de símbols com a vehicles  d’expressió emocional.

És molt possible que un adult o un infant no se sentin capaços d’engabiar la magnitud d’allò que senten en una paraula; però pot ser que la pintura, la música, el ball o, fins i tot, un petit gest els pot resultar molt més útil per a projectar tot el seu misteri emocional.

Però, en general, li concedim tanta importància a la paraula que sembla que tot allò que no prengui la forma verbal no pugui arribar a ser real. Li atorguem una autoritat desmesurada a la paraula quan hi ha moltes vegades que allò que es diu contradiu la realitat.

Molt probablement, com alternativa, hauríem de reivindicar el SILENCI com espai i temps de CREACIÓ. El SILENCI no sempre és l’equivalent del BUIT perquè el primer, molts cops, pot ajudar-nos a connectar amb el nostre ésser. I, segons la meva opinió, és en aquesta connexió on podem deixar fluir la nostra INTUICIÓ que, crec fermament, ens permet connectar amb les emocions dels altres per més lluny que puguin estar de nosaltres.

A l’ALTRE, a la resta de persones que ens envolten, ens resulta difícil captar-lo a través de la RAÓ. La majoria de vegades, la RAÓ actua com un parapet que ens fa complexa la comprensió del món en el qual vivim i als individus que l’habiten. I, sincerament, penso que les nostres EMOCIONS s’encarreguen de nosaltres, de donar-nos pistes sobre allò que ens passa i vivim i que, d’alguna forma, poc ens ajuden a poder connectar amb l’altre. Un exemple clar és com pot arribar a ser  d’impossible  fer res pels altres quan les nostres pròpies emocions ens mantenen desbordats.

Però, si més no la meva experiència m’ha fet veure que la INTUICIÓ ens connecta de una forma tan brutal amb l’altre que, quan ho sents, pot arribar a ser molt i molt complex actuar en contra de ella. És com quan sentim que ens cremem, de forma instintiva, apartem la mà del foc o quan ens fem una ferida que posem la mà a sobre de ella. La intuïció, sense ser impulsiva, pot arribar a ser un obstacle veritable per actuar en contra de la teva connexió personal envers els altres. Si algú intueix (que considero una forma de CONSCIÈNCIA) que pot causar un mal o un patiment innecessari a algú, molt segurament, li resultarà molt difícil ignorar-ho. De la mateixa manera, quan intueixes l’afecte dels altres, encara que no s’hagi explicitat verbalment, resulta molt complex no sentir-te joiós.

Els éssers som, en essència, un misteri amb els seus secrets tan necessaris que els composen , que els diferencien  i que els resguarden de diluir-se en la col·lectivitat externa. I, encara que sembli que els secrets ens distanciïn, ens uneixen en la nostra intimitat més interna.

En aquest misteri, aprofundint en ell, es on podem observar les nostres emocions amb distancia, cura i respecte (sense que ens desbordin)  i intuir, d’alguna manera, les emocions dels altres. Només el SILENCI ens pot ajudar a trobar aquest lloc màgic.

Però que seria de nosaltres sense les paraules?

Espero que ningú  no malentengui res del que he escrit. Ja sabeu el que en penso: tot el que heu llegit fins el moment és només i únicament un fragment –una parcel·la- del que veritablement volia expressar. 

6 thoughts on “Pensant en silenci

  1. Recordo llegir un llibre respecte el llenguatge verbal i el no verbal. I, a hores d’ara, crec que existeixen tans llenguatges com a persones, perquè cada una, amb la mateixa paraula ens pot transmetre coses bens diferents segons els matisos que interpretem conscient o inconscientment.
    I parlant del silenci, em bé al cap la poesia, i com alguns poetes han tingut la capacitat de desbordar-me d’emocions amb unes poques paraules.

    • És cert…a mi també m’ha passat amb la poesia. Recordo, ja fa uns quants anys, vaig fer un curs sobre poesia i em va impactar molt quan em van explicar que el silenci és un element fonamental. De fet, la pròpia pàgina en blanc, la separació entre línees i el joc entre el que es diu o no es diu i el que s’amaga és purament silenci i més silenci!!! Gràcies per recordar-ho, Sandra!!

  2. Retroenllaç: Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!! | Cafè Pedagògic

  3. Jo, tot i estimar les paraules tant com tu, sovint m’hi enfado perquè, al cap i a la fi, el que dius, allò que decretes, s’esdevé. I per tant cal anar amb molt de compte amb el que diem i pensem. Tinc moltes ganes que arribi el dia en què no necessitem pensar en paraules.
    Gràcies per l’article, preciós com sempre!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s