Alícia, el retrat impossible o com el senyor Lewis Carroll s’enfronta a la frustració.

Molts de vosaltres ja coneixereu al Pablo García Pérez de Lara potser per un article anterior en aquest mateix bloc ( “La mirada de les mestres, la mirada dels cineastes i una llengua que s’ha de veure per comprendre-la”) o, simplement, perquè és la meva parella.

El Pablo es dedica al món del cinema i, després d’uns temps d’insistència d’uns i altres, ha decidit fer un bloc on comparteix no només les seves creacions; sinó també els processos creatius que l’han dut a realitzar les seves produccions.

Un dels seus articles m’ha permès, després de molt de temps, veure un dels seus curts, “Alicia Retratada” que, tant pel seu contingut (infantesa, literatura i cinema) com per la seva sensibilitat, m’ha semblat molt adient compartir-lo i comentar-lo en el “Cafè pedagògic”.

La protagonista d’ “Alicia Retratada” via “Pablo García Pérez de Lara” 

A la cinematografia del Pablo és habitual que el tema de la infantesa i les relacions dels adults amb els infants hi sigui present. Si heu vist el curtmetratge “Oblidant a Nonot” de ben segur que sabeu del que parlo. “Alicia Retratada”, en aquest sentit no és una excepció.

Tracta del conegut autor anglès Lewis Carroll i del moment en el qual va retratar a la nena Alice Lidell i que, més tard, va inspirar el seus llibres Alice’s adventures in wonderland (1865) i Through the Looking-Glass, and what Alice found there (1872).  Com molts de vosaltres sabeu, en aquell moment, les càmeres fotogràfiques poc tenien a veure amb les actuals i requerien de molta estona per a poder captar la imatge desitjada. Això provocava que els protagonistes haguessin d’estar molta i molta estona parats per a poder sortir nítids i clars. Tanmateix, no existien els recursos que hi ha ara i, en moltes ocasions, s’havien de conjugar també les forces de la natura per tal d’aconseguir la llum ideal per a realitzar la fotografia.

Totes aquestes condicions, extrapolades a la situació concreta que descriu el curtmetratge “Alicia Retratada”, fan que l’espectador pugui imaginar com n’era de complex realitzar fotografies a infants (si ja ho és amb una càmera digital imagineu-vos en el passat amb tots el muntatge que requeria només plantar la càmera). Aquesta espera desesperant, en molts dels casos, s’ha transformat en el present curt en un instant poètic que permet reflexionar al “Sr. Carroll” sobre la infantesa i el desig d’aturar aquest temps preciós i màgic. Un desig que, tot i que s’aconsegueix d’alguna forma a través de la fotografia, no deixa de ser un desig destinat a ser frustrat i mai aconseguit.

Aquesta frustració i aquest desig és el que es destil·la del curt que us presento avui. Un curtmetratge que, en realitat, ens fa pensar en com som d’efímers, en la fragilitat del nostre temps i com passa sense voler-ho. També ens parla dels adults i com ens vinculem amb els infants, com projectem els nostres desitjos i expectatives i com, els nens i nenes,  sense saber-ho es transformen en objectes d’allò que encara no coneixen: la frustració adulta.

Polèmiques a part, podem veure darrera de la mirada del “Sr. Carroll” la responsabilitat i el pes de mantenir viva la infantesa en el seu cor, el desig de crear un món imaginari i mític que posi en qüestió els valors adults i ens retorni a un món ancestral més enèrgic, més misteriós on només la creativitat i la fortalesa més primitiva ens ajudin a avançar. Precisament aquest món estrany, fabulós i poc moralista és el que traspua als seus llibres que resulten fascinants pels infants i, en algunes ocasions, pertorbadors pels adults.

Sense més preàmbuls us deixo amb el curtmetratge protagonitzat per Fele Martínez (en el paper de Lewis Carroll) i la Cristina Morales (en el paper d’Alícia). Si voleu saber més sobre aquest curtmetratge us recomano que visiteu el bloc del Pablo, clicant aquí.

3 thoughts on “Alícia, el retrat impossible o com el senyor Lewis Carroll s’enfronta a la frustració.

  1. Es muy bonito ver que un trabajo que hice hace unos cuantos años vuelve a tener su presencia pero todavía me siento mejor, si cabe, al leer tus palabras y ver que ese trabajo tiene su espacio en un blog tan maravilloso como el tuyo. Gracias Isabel por estar junto a mi y por hacer tantas cosas mágicas.

    • Hay trabajos que se podrían revisar una y mil veces y siempre podrías extraer cosas nuevas. Este corto es uno de esos casos. El ritmo y esos silencios son espacios en blanco que el espectador va llenando de su ser. Por eso, nunca serán los mismos silencios ya que siempre uno se va transformando…
      Una pieza, tu corto, ya te comenté, muy sugerente e inquietante…
      ¡Un abrazo!

  2. Retroenllaç: ¿Por qué leer? | AMPA La Muntanyeta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s