Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!!

Aquest dimecres el “Cafè pedagògic” farà dos anys que  va començar. Són moltes les coses positives que han aparegut arran de la dedicació als escrits que faig en ell i són moltes les persones que s’han apropat a mi o ho han fet a través del bloc o via mail per dedicar-me paraules amables. Això és reconfortant i, per a mi, és una prova fefaent  que les Noves Tecnologies poden ajudar als vincles i a la calidesa de les relacions. No és que un bloc sigui especialment càlid, però la comunicació humana és tan meravellosa que a través de les paraules es poden transmetre moltes emocions. I això ho dic ara i fa poc vaig publicar un article sobre el silenci i la confusió que moltes vegades genera la comunicació verbal (Pensant en silenci”), però la meravella de tot plegat és que, on no arriba el nostre cos o les nostres mirades, avui dia podem arribar a través de les paraules.

Sóc amant de les cartes i, fins fa relativament poc, els mails o els blocs eren eines alienes i fredes per mi. No obstant, he descobert gràcies a tot plegat que són un altre medi i que no són incompatibles entre ells. Continuo escrivint cartes, enganxant segells i faig servir les bústies perquè per mi el paper i la cal·ligrafia personal tenen quelcom màgic i especial que no es pot reemplaçar. M’agrada el ritual de posar-te davant d’un paper, amb un bolígraf que llisca per la superfície d’una forma particular, escriure l’adreça, decorar el sobre i afegir algun detall al contingut de la pròpia carta. Em sembla gairebé com una meditació!!! Però, no ens enganyarem, a través de les cartes arribes a una o dues persones i  a través del bloc la teva veu i les teves reflexions poden arribar a més gent i, el millor, de retruc t’arriba la veu i les reflexions  d’altres homes i dones que, per regla general, acostumen a ser més interessants que les pròpies o, si més no, a mi em fan créixer i aprendre de forma impressionant. Em considero una privilegiada, una autèntica privilegiada no només perquè escric i algú m’escolta, sinó perquè això em retorna de mil formes i em transforma. Sí, així és perquè ningú té idees per ell mateix: som el cúmul de la història i també el cúmul del moment present. Sense connexió amb els d’altres mai arribem enlloc. Som el que som per les persones que han vingut al darrera, per la nostra família i tots els nostres ancestres. Però també som el que som per les persones que ens trobem en el nostre present. Jo he tingut la surt d’obrir aquesta porta que és el “Cafè pedagògic” i de trobar-me amb molta gent meravellosa que em fan evolucionar i ser més jo, més autèntica i, al mateix temps, més honesta en les meves relacions.

Jo no dono gràcies a internet perquè seria com transformar una eina en una espècie de Deu. El que faig és donar les gràcies a les persones que, cada dia visiten el bloc, deixen comentaris, en fan difusió o, simplement el gaudeixen. Internet és el mitjà per a canalitzar una energia, un impuls i una iniciativa que és totalment humana. També dono gràcies a totes les persones particulars que han trobat que alguna cosa del bloc ha estat útil per ells o per algú i m’ho han fet saber. Potser no necessitem les valoracions dels altres, però això ajuda…no ho puc negar!!!

Aquest bloc té seguidors i, segons els experts, som poquets…vaja!!! Però a mi tant me fa que es pugui considerar que són pocs perquè em semblen una immensitat. Una immensitat amb la qual jo he adquirit un compromís que res té de virtual i molt de personal. Això m’obliga a ser molt respectuosa, a fer un treball digne i a cuidar molt el que escric, perquè escric per tots els que ho vulguin llegir; però també per mi (que és amb la primera persona que vaig comprometre’m quan vaig escriure el primer article). I és que, cada vegada, que rellegeixo el bloc em retorna com un mirall una imatge de la meva persona i resulta, moltes vegades, impactant. Però m’agrada que així sigui. Aquest és un privilegi més de tenir un bloc: que, al cap i a la fi, també m’ajuda a coneixem una mica més.  

També m’agrada que, tot i que el bloc tingui un caire més personal darrerament, estigui vinculat a la vida de l’escola i que algunes persones s’animin a fer recomanacions. Mare meva, quin regal i quina ajuda! Però el regalàs el va fer fa poquet la Sandra (mare del Vània) amb la seva pròpia aportació (Una gran història explicada des del cor”) i, pel que jo sé, alguna persona s’ha animat a fer algun altre escrit. Això ja és, deixeu-me parlar malament,  la OSTIA!!! Perquè si des d’aquí puc oferir la possibilitat de donar veu a d’altres persones…és gairebé com un miracle!!

Les portes del “Cafè pedagògic” estan obertes a tothom, ja ho sabeu. Podeu entrar, gaudir, llegir, difondre, comentar o fer algun escrit. És el meu espai i el vostre…benvinguts i per molts anys!!!

I per celebrar-ho un vídeo ben curiós que, tot i que es talla en alguns moments, m’ha semblat el més idoni: un programa de “Redes para la Ciencia” de fa molts anys on el “Sr Punset” entrevista “ni más ni menos” a Claudio Naranjo. Que el gaudiu!!!

19 thoughts on “Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!!

  1. Felicitats per aquests dos anys plens de reflexions, vivències, aprenentatges i un preciós compartir. GRACIES!! i com no, per molts anys!

    • Gràcies pel comentari!!! De veritat que han estat dos anys de tantes coses…i, en realitat, tant poquetes que es puguin explicar en paraules…
      Per sort que, una part, queda reflectida aquí.

  2. Desitjo que aquest bloc estigui actiu molt anys, i que nosaltres el puguem gaudir; perquè el regal, en aquest cas, ens el fas tu a nosaltres.
    Gràcies i felicitats!

  3. Dos anys! Moltes felicitats!
    Crec que ja ho he comentat algun cop per aquí (i també crec que aquell comentari no va arribar mai al seu destí i es va perdre en la immensitat de la xarxa), però jo vaig descobrir aquest bloc perquè un dia un company em va passar una d’aquestes grans entrades que fas. Em va agradar molt! I a partir d’aquí vaig anar seguint el bloc, vaig anar llegint els textos amb interès i il·lusió fins que, curiosejant, un dia vaig descobrir que l’autora del bloc era mestra a l’escola Congrés-Indians, una escola per la que passo un munt de cops per setmana! Casualitats de la vida?
    Gràcies per regalar-nos els teus textos, i per convidar-nos a reflexionar sobre el què és educar i, al cap i a la fi, el què és la vida.

    Per cert, Hòstia va amb H😉

    • Ostres!!! Em sap greu que el comentari no hi arribés. Quina llàstima!! Me n’alegra saber que, tot i així, t’has animat a fer un altre. També m’agrada saber que el bloc va passant de boca en boca…i, per què no dir-ho, em fa un cert pudor (una mica absurd, però tinc un punt important de vergonyosa). I pel que fa a casualitats…hi ha qui diria que no existeixen i que sempre passen les cose per alguna raó o una altra.
      I sí, “Hostia” s’escriu amb “h” pero si l’escrius sense “h” i amb la “o” en majúsculas és, visualment, molt més impactant!!! A mi m’ho sembla, si més no…

      Gràcies de totes formes per la correcció i pel comentari!!!

    • Que bé que t’hagi agradat el vídeo!!! A mi em va semblar molt curiosa la conversa i em va agradar molt compartir-ho!!! Gràcies a tu per valorar aquest espai i el teu comentari!!! Una abraçada!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s