Veritats Marginals

Com a tots, dins meu es troben algunes idees donant voltes que, per acabar de prendre forma, requereixen vestir-se de paraules que altres, en el seu moment, ja van dir o van deixar escrites.

Suposo que molts de nosaltres necessitem, en més d’una ocasió, connectar, de l’anterior manera descrita, els nostres pensaments amb els d’alguna persona que amb més habilitat o, simplement, més experiència ha sabut donar-li l’aparença d’un discurs coherent.

En aquests moments, si més no a mi em passa, és com si em calcés unes robustes botes i sortís a recórrer el camí que la meva ment albirava però amb una major seguretat i fermesa. En aquests moments sento que les meves intuïcions es transformen en alguna cosa semblant a “certeses” encara que de tots és sabut que, en els temps que corren, les “certeses” poden ser peribles. Sigui com sigui, per caduques que aquestes siguin, aquestes ja anomenades certeses ens poden arribar a donar un valor i una força inusuals a les persones que, com jo, necessitem contrastar les nostres idees amb les dels altres.

No obstant això, de sobte, en els marges d’aquest camí apareixen una flors boniques – discretes la majoria de les vegades – que m’obliguen a aturar-me.

Aquestes flors, en realitat i a diferència de les anteriors “certeses”, connecten amb quelcom  més essencial, amb una substància que existia dins meu però ni tan sols sabia de la seva existència. Són pura llum per a les meves ombres i, en moltes ocasions, són la clau dels meus secrets millors guardats: els que no m’atreveixo ni tan sols a desvetllar a mi mateixa en les hores de més profunda solitud.

La seva bellesa, la seva tremenda i primitiva bellesa, revoluciona tant el meu ésser que sento la necessitat d’aturar-me en el camí, d’estirar-me a l’herba que verdeja o, fins i tot, de tornar sobre els meus passos per revisar els mapes que em van ajudar a escollir el camí que anava recorrent.

Són revolucions interiors que em descobreixen una altra realitat i fan que gairebé totes les meves certeses (aquelles que abans m’han calçat del coratge necessari per caminar) convulsionin  embolcallant-me, això sí, amb un vel de tendresa i amor.

Són les veritats marginals perquè les trobes gairebé sense buscar-les al marge del camí que, unes vegades més segura altres més ferma, vas recorrent.

Per a mi, aquestes veritats marginals han estat les paraules de la Hanna Arendt, del Victor Frankl, del Carl Gustav Jung i, molt recentment, de l’Arno Stern (entre d’altres). Els seus escrits i els seus pensaments són i han estat per a mi la garantia de no enquistar la meva vida en certeses mal enteses. I si a altres individus els dec el permetre revestir els meus pensaments primaris i una mica bastos de la formalitat i rigor deguts, als que avui nomeno explícitament (i als que avui m’oblido de nomenar i demà em penediré) els dec les transformacions més essencials de la meva vida.

Els hi dec una aportació de llum extra que em permet seguir caminant fins i tot en la nit més fosca i trobar, en algun punt d’aquest camí i de manera imprevista, una altra flor reveladora que em planti com un mirall davant meu les veritats que ni tan sols m’atreveixo a intuir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s