Laberint de miralls

Voldria començar aquest article amb aquest petit pensament que algú em va apuntar fa poc per motius que no vénen al cas:

Allò que adorem dels altres sol ser un joia que nosaltres mateixos guardem en el nostre ésser. Allò que odiem dels altres sol ser el que no suportem de nosaltres mateixos. 

Molts, inclosa jo, quan entrem a una escola veiem les seves taules i les seves cadires (en el cas que n’hi hagi), els seus materials, els treballs dels alumnes, els alumnes i les alumnes i, fins i tot, les mestres (en la majoria dels casos) i els mestres (en comptades excepcions). També es poden observar a les famílies, en alguns casos, exiliades als afores de l’escola i, en altres casos, habitant els espais escolars en cooperació amb les mestres i els mestres.

Però el que molt poques vegades es veu clarament, altres s’intueix o, en la majoria de vegades roman ocult, és el ball de miralls, reflexos i projeccions que s’estableix en els passadissos i aules de la institució escolar.

Abans de continuar m’agradaria, però, fer un aclariment i és que lluny de generar culpabilitats o generar polèmiques innecessàries el que vull posar a sobre de la taula tot seguit són una sèrie d’idees que per a mi resulten reveladores i que crec que poden ser útils per a generar una convivència més fluida a qualsevol institució escolar.  I de pas, ja que la relació família i escola acostuma a ser un tema “de moda” afegir quatre ratlles del que pot ajudar, segons el meu punt de vista, a que aquesta relació sigui de gran qualitat.

Dit això, continuem.

Tant les mestres (i mestres) com les famílies actuem com miralls mutus tornant a qui se situa com a interlocutor nostre el reflex de les seves misèries així com de les seves meravelles. La complexitat d’aquests reflexos mutus és tal que moltes vegades ens enlluerna i, altres vegades, ens resulta més còmode ignorar la qual cosa ens condueix a la pèrdua irremeiable en un laberint de miralls que, sens dubte, fa que perdem el fil d’Ariadna per acabar trobant-nos i enfrontant-nos amb el terrible minotaure. Aquest ésser mitològic i devorador d’éssers humans, en el cas que ens pertoca, no deixa de ser la nostra pròpia imatge projectada i reflectida una i mil vegades en aquest laberint de miralls i transformada en el monstre que molts de nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, temem ser.

Freud i Jung ja ens van parlar d’aquest fenomen i el van anomenar “Transferència” i “Contratransferència”. I encara que aplicat a la relació terapèutica i amb aquest nom tan estrany, no deixa de referir-se a aquesta projecció a la qual el mestre es pot veure sotmès pel judici de les famílies o, al revés, en el cas que siguin les famílies objecte de tal projecció.

Inevitables per uns, punibles per altres, sigui com sigui el cas és que existeixen i la manca de consciència sobre això pot ser el causant d’un desgast terrible tant per les mestres i els mestres, com per les famílies com, fins i tot, pel projecte educatiu .

Pot arribar a ser comú que els retrets d’algun familiar fins i tot els seus dubtes respecte a un determinat projecte educatiu o fins i tot cap a un determinat professional que l’habita siguin, en realitat, les projeccions i els reflexos d’alguna cosa que els pertoca única i exclusivament als autors de les crítiques i que, per tant, els pertanyen només a ells i són de la seva responsabilitat. Les mestres hem de saber que això passa i, encara que no sigui gens agradable, ho hem d’aturar de la millor manera. Davant d’això la major prevenció, el que qualsevol projecte hauria de demanar a les famílies que s’impliquen (i a les que no també) és PRUDÈNCIA davant els judicis que puguin ser susceptibles de fer i, sobretot, PRUDÈNCIA a l’hora de compartir-los amb la resta de famílies ja que aquest ball de miralls és tan delicat i el laberint tan complex que, al final, el minotaure ens pot devorar.

A les mestres i als mestres també ens pot passar el mateix i pot passar que un racó fosc del nostre ésser o de la nostra història personal a la qual temem i odiem de la mateixa manera s’infiltri en la nostra mirada cap als altres i la projectem a alguna família o, fins i tot, en algun infant. Ja que si totes les persones són potencialment miralls hi ha alguns que reflecteixen amb més claredat que d’altres tot el que nosaltres som i ignorem o ocultem i són, precisament, els nens i les nenes perfectes miralls per la seva frescor i espontaneïtat. I molta atenció!! Aquí ens fiquem en un “terreny pantanós” ja que aquestes víctimes són prou delicades i susceptibles a les urpes del horrorós minotaure.

En aquest cas a les mestres i als mestres, el que el projecte educatiu i fins i tot les famílies i els seus alumnes han d’exigir d’ells és PROFESSIONALITAT. I aquesta PROFESSIONALITAT requereix una revisió constant i un treball personal profund que, sens dubte, em consta que la majoria de nosaltres fem i refem.

Sembla senzill però, alhora, és complex ja que els éssers humans sentim, en moltes ocasions, una inclinació desmesurada per les nostres febleses que, actuant com inèrcia desproveïda de fre, ens permet seguir movent-nos per la nostra ZONA DE COMODITAT sense necessitat de fer-nos moltes preguntes (o almenys aquelles més incòmodes).

Tanmateix, l’esforç val la pena ja que com Carl Gustav Jung apuntava: l’inici de tota guerra es troba en la projecció de les nostres zones fosques en els altres. Vist des d’aquest punt de vista, la guerra seria una brutal evasió de la responsabilitat de cada un de nosaltres en relació a conèixer-nos millor. Potser una de les nostres missions vitals més importants si es mesura per la repercussió que pot tenir en el benestar dels altres que ens envolten.

19 thoughts on “Laberint de miralls

  1. Me uno a los comentarios anteriores, gran reflexión con un gran final. Muy conectado a uno de los conceptos que guía de manera más intensa mi vida, la autocrítica (la constante revisión de uno mismo).

    Veo que Jung te ha tocado profundamente !)

    • ¡Tocada y hundida! Ya lo ves…
      Por cierto pienso como tú que la autocrítica es un ejercicio que se ha de hacer frecuentemente. Sabiendo que los demás y nuestras emociones con respecto a ellos son un indicador de nuestra propia alma…es una pista muy contundente de cómo orientar esa autocrítica.¡Gracias por el comentario!

  2. hola Isabel, no fa massa que et llegeixo però m’agraden molt les teves reflexions. Aquesta m’ha fet pensar molt en la llum i l’ombra que tots tenim, el personatge que conscientment representem a la llum i mirada dels altres i l’obscuritat del nostre subconscient, racó on guardem ben amagades aquestes debilitats de les que parles que en l’afany de voler-se manifestar ens desconcerten i inquieten. Coincideixo amb tu que el ser-ne conscient és l’única manera de poder fer petits canvis a favor de nosaltres mateixos i en conseqüència, a favor dels altres. Fins aviat!

  3. Profund… Només coneixia de Jung L’inconscient col.lectiu i tots els simbolismes universals que defineix en el llibre. Prendre consciència de les nostres pròpies ombres que projectem, un gran exercici d’humilitat i tant necessari a l’escola.

  4. Felicitats per l’article Isabel!!! ja n’he llegit uns quants i són brutals! Realment paga la pena reflexionar sobre aquests temes i actuar en conseqüència

  5. Gran reflexió que hauríem de tenir present en molts moment ja que el dia a dia ens fa passar per alt aspectes relacionals importants respecte als altres i el coneixe’s i veure’s a un mateix;
    Tot treball personal aporta un creixement i influeix positivament amb els i les que et rodegen.

    • El treball personal sobre tot ajuda a trencar amb certes inèrcies. Requereix silenci i temps ja que la quotidianitat és tan frenètica que, moltes vegades, no podem ni escoltar el que sentim.

  6. Veig que et llegire molts mes dies, dels que ja t’he llegit.
    Veig que continuare trobant coincidencies, pasades I futures.
    No se quan has trigat en fer aquest escrit, quan vas decidir finalment publicar.ho, pero com en altres vegades, I per les dates de publicacio veig que ho heu tornat a encertar.
    En unaltre escola als pares ens el farien copiar cent vegades.
    A veure si en aquesta, al menys ens el llegim I rellegim tots I totes, un parell de vegades amb atencio, autocritica I amor.
    Com ho feu vosaltres cada dia amb els nostres fills.

    • Aquesta és una feina que hem de fer tots i totes. Jo mateixa em sento molt identificada amb el que he escrit, perquè, sense ser-ne conscient, he abocat més d’un cop i més de dos les meves misèries als altres. Adonar-se és dur i dolorós, però, un cop ho fas, és molt alliberador. De ben segur, que de tant en tant, em rellegiré les meves pròpies paraules per no oblidar-me d’aquest aprenentatge.
      Per sort!!! Tots som humans, tots ens equivoquem i tots podem arreglar-ho. És qüestió de voluntat.

      Moltes gràcies pel teu comentari!!!

  7. Hola! Me gusto mucho este articulo y me hizo pensar mucho en el trabajo de Laura Gutman. La conoces? Me encantaría saber mas en que consiste la capacitación continua de las maestras. Saludos desde Argentina!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s