Menjar per viure.

Em sento molt orgullosa del projecte en el qual treballo, no obstant hi ha dos elements que em fan sentir especialment entusiasmada i satisfeta:

  1. El projecte de menjador de l’escola.
  2. La implicació i participació de les famílies al projecte.

Tot i que tots dos puguin semblar, a primer cop d’ull, molt diferents entre sí, tant l’un com l’altre tenen un punt en comú molt rellevant: el vincle.

548709_10151310079264835_1902115520_n

Portada del número 3 de la revista “Kireei Magazine” on s’ha publicat un article on es parla de l’acompanyament als menjadors escolars.


Si bé el primer treballa i aprofundeix el vincle de l’infant amb el menjar així com amb els adults que l’acompanyen, el segon estimula el vincle entre la família i l’escola. Del vincle i la relació ja he parlat sovint a aquest bloc (veure l’article “La millor manera de deixar de ser mestra.”), però penso que mai em cansaré de fer-ho ja que, si bé podem pensar que les metodologies, una estètica cuidada i sorprenent, una documentació profunda i amb contingut o la formació de les mestres i acompanyants així com les teories que sustenten el projecte poden resultar imprescindibles per dur a terme una tasca educativa i significativa, el que realment és rellevant i essencial és la relació i el vincle. La relació entre els infants i els adults, entre l’escola i la família, entre els infants i els materials i propostes, entre els infants i el temps escolar i la relació entre els infants i el menjar.

Per aquesta raó i lligat amb la relació entre els infants i el menjar, quan l’equip de “Kireei” es va posar en contacte amb mi per escriure un article sobre aquest vincle en el número 3 de la seva revista dedicada a la lentitud, em vaig sentir sorpresa i agraïda. Sorpresa perquè no sóc cap experta en el tema i agraïda perquè aquesta circumstància em donava l’oportunitat d’aprofundir en un aspecte de la quotidianitat de la nostra escola que, feia molt de temps, em venia molt de gust submergir-me.

Així que, casualment (tot i que no crec gaire en les casualitats), el tema de la lentitud del número 3 de la revista “Kireei Magazine”  em va servir d’excusa, precisament, per prendre’m el temps necessari per tal d’explorar aquest terreny. Vaig parlar amb els meus companys i companyes, acompanyants de menjador, que, en aquell moment, estaven al càrrec (el Marcel, la Lorena i el Noel); vaig parlar amb una mare que havia tingut alguna experiència en relació a la seva filla i el menjar quan va iniciar l’escolarització; vaig parlar amb l’Astrid com a directora de l’escola; vaig llegir alguns articles i també vaig veure el documental “El plat o la vida” i, el que més em va agradar, va ser colar-me en el menjador de la meva escola per dinar amb els infants.

Ja ho havia fet algun cop ja que, en algunes ocasions, algun alumne meu havia necessitat el meu acompanyament. No obstant, entrar en aquell espai amb una mirada àmplia i observar els gestos, les dinàmiques i els moviments va ser tot un plaer.

Aquest any i per decisió unànime i gairebé espontània de tot l’equip de mestres, vam començar a dinar cada migdia amb els infants. I això va ser un gran encert. El menjar com el dormir està totalment lligat a l’afecte i a l’emoció i és, a través d’aquesta estona del dinar, que observo com s’estableixen vincles molt més consistents amb els infants que acompanyo en altres espais i moments del dia.

Com a anècdota que a mi em sembla preciosa us explicaré que, tot i que intento ser puntual a l’hora de dinar, sempre acabo arribant tard. Molts dies, sobretot els dies que hi ha alguna cosa especialment atractiva (per exemple, macarrons), em trobo que m’han guardat un lloc i que el plat que s’hi correspon té servit el menjar (i això que a la nostra escola són ells mateixos que se serveixen la quantitat que els hi ve de gust). Quan pregunto qui m’ha posat el menjar, sempre em trobo uns somriures dolços i còmplices d’alguns infants que, entre ells, s’han posat d’acord per tal de fer aquesta sorpresa espontània. Mai els hi he dit, però acostumo a arribar a dinar amb molta gana i la gana em fa estar una mica de mal humor. Quan veig això, quan veig que els infants, a la seva manera, també ens cuiden, m’emociono moltíssim i, en el mateix moment, el mal humor se’m passa. Tant intuïtius poden arribar a ser!! Potser no saben tot això de mi, però el cas és que és el regal més ajustat que em pot fer qualsevol en aquell moment del dia.

També m’acostumen a guardar trossos de pa (el tresor més preuat del menjador)i  aquest és un detall amb un valor incalculable. També m’encanten les converses que s’estableixen entre els adults i els infants en aquell moment.  Poden estar relacionades amb molts temes, però m’agraden molt aquelles que giren al voltant dels gustos i preferències de cadascú. Com si d’uns “sibarites” especialitzats en menjar escolar es tractessin pots escoltar comentaris del tipus “A mi el puré de color taronja no m’acaba d’agradar tant com el de color verd” o també poden passar-se molta estona  intentant esbrinar que és aquell element de color marró que acompanya avui al peix: “Una patata, no, un pebrot.” “Què dius? És un préssec!!!”.

Bé, en fi, que donar-se temps com a mestra per gaudir d’aquests moments no significa perdre privilegis com alguns funcionaris es poden pensar. Més aviat, és a l’inversa, suposa gaudir d’un privilegi com a ésser humà: compartir el goig de la vida i del menjar amb els infants i recuperar el plaer de seure i contemplar el que hi ha a la taula amb una mirada renovada i especial.

Per cert! Aquells que estiguin interessats en llegir l’article publicat a “Kireei Magazine”, podeu adquirir la revista a través d’internet o als diferents punts de venda. Us ben asseguro que aquest número és tota una delícia (com la resta, la veritat). L’edició és delicada i molt acurada i, per aquells que estem interessats en temes educatius, tenim dos grans regals: un article de l’espai educatiu “Ojo de Agua” situat a Alacant acompanyat d’unes imatges precioses i un article escrit per Ibone Olza sobre criança lenta que és una veritable joia emotiva, entre d’altres coses molt interessants.

Us deixo amb el documental “El plat o la vida” dirigit per Nani Moré i produït per “Claraboia Audiovisual.”

Bon profit!!

21 thoughts on “Menjar per viure.

  1. M’ha agradat molt aquest article i per descomptat la manera que teniu de treballar.
    El documental m’ha animat, ja que a la nostra Llar d’infants tenim el projecte de menjador ecològic a punt d’encetar. Gràcies!!

  2. És un espai totalment meravellòs!
    Tot i que molta gent els veu com a nens petits, per a mi, el fet de tenir-los asseguts al costat fent les mateixes coses que faig jo quan estic dinant amb amics o familiars em fa tenir la sensació de que són grans! Molt grans!
    Tens tota la raó amb el vincle que es crea quan un s’asseu a taula, tot i que el moment de dinar tot just dura una mitja hora. Jo aquest any estic amb els petits i me n’adono com trobo a faltar als grans que s’acostumaven a seure a la meva taula. I també me n’he adonat com aquest vincle que tenia amb alguns d’ells es va diluint mica en mica.
    Estic encantat de formar part d’aquest projecte i tan de bo poguessim extendre’l per tot arreu.

    • Marcel!!! Gràcies pel teu comentari!! Com tu dius, tenir-los a prop i de la manera que estan al nostre costat ens fa pensar que són més capaços de fer coses del que nosaltres, moltes vegades, ens pensem. Per a mi estar amb ells compartint aquests moments del dinar és com formar part d’una família, d’una gran família que intenta fer les coses millor.
      Jo també veig com els vincles es van diluint amb alguns infants amb els que, per exemple, el primer any de l’escola eren molt i molt intensos; però penso que, en realitat, no es que es disolguin sinó que es transformen. D’alguna manera la nostra estimació i el nostre afecte els acompanya per sempre més. I també el seu ens acompanya a nosaltres!!!

  3. És curiós que parlis d’educació lenta perquè a mi, el tió, em va cagar ‘La pedagogia del caracol’ de Zavalloni que casa perfectament amb l’Elogi de l’educació lenta de Joan Doménech. Curiositats de la vida. Potser és un senyal per prendre’ns la vida amb més calma…

    • M’imagino que tots anem sintonitzant amb prendre’ns les coses amb més calma. Sembla quelcom inevitable si el que volem és millorar la nostra qualitat de vida. “L’elogi de l’educació lenta” me l’he llegit ja em diràs que tal “La pedagogía del caracol”.

  4. quina enveja, sana, que feu amb aquest tipus d’educació al’escola, on els mestres us impliqueu en qualsevool moment de la vida dels nostres fills.
    És una llàstima que gran part de les escoles no ho tinguin en compte.

    Desitjaria de tot cor per a les meves filles poder regala’ls-hi una educació així, lamentablement no ens toca cap aprop de casa, i tot i que cada any ho provem no hi ha manera.

    Sort que a casa intentem compensar la “feina” feta a l’escola amb molt d’amor, paciència i dedicació.

    • Hola Núria,

      No sé a quina escola duus les teves filles, però et diré que, a totes les escoles, pots trobar mestres amb una mirada profunda en relació als infants. Jo en conec a moltes que, tot i no tenir la sort de treballar en un projecte on tot ja va rodat en una línia concreta, lluiten pels seus alumnes i se’ls estimen amb bogeria. Jo, personalment, les admiro moltíssim perquè penso que canviar les coses és molt més complex que partir de zero. Les meves companyes i jo hem tingut una gran sort, però no ens oblidem mai de les mestres que coneixem que treballen duríssim i enfrontant-se amb molta frustració diària. La separació família i escola no és gens convenient pels infants i, quan l’escola no l’incentiva, quan l’escola no és capaç de mirar amb amor a les famílies dels seus alumnes, els hi toca a les pròpies famílies mirar amb amor a les mestres i a l’escola. Pel bé dels infants.
      Espero que trobeu aquesta via de comunicació i afecte en el vostre cas ja que és ben important!!!

      • Bon dia,
        la nostra escola és una de ben convencional que prometia moltes coses, una educacio integral, treball per racons, treball liure, treball per projectes, vaja el normal en la majoria d’escoles.

        Esn hem troabt amb una mestra autoritaria, poc amable amb els pares i els alumnes, amb metodes que no s’adequen amb nosaltres i la nostra manera de veure l’educació.

        Hem estat xerrant amb ella, i l’equip directiu i res, et sents impotent, i quan volem un canvi d’escola, la generalitat ens diu que no tenim els suficients punts per accedir-hi i que ens toca el que ja tenim.

        Per aquestes i d’altres raons, ens plantegem un canvi radical, i ens estem mirant canviar de lloc de residència ajustant-nos on sabem que hi ha escoles més respectuoses amb el procès evolutiu de les nostres filles.

        Lamentablement no podem accedir a moltes escoles concertadesi/o privades que ja funcionen d’aquesta manera, de moment a nivell econòmic no ens sobren els diners, suposo que com a molta gent, sinó ja hauriem fet el canvi abans.

        Allà on anem a mirar cases, preguntem a les escoles quina manera tenen de fer, el PEC, com el treballen i més o menys totes funcionen de la mateix manera.

        Sembla mentida i poc coherent que la majoria (per no dir totes) d’escoles tenen en el PEC i el seu deari, que volen una educació integral i respectant els seus processos i després no es vegi reflexat en les actuacions, no s’entén.

        Sé que hi ha mestres que dins aquestes escoles lluiten per a fer canvis, però noia, de moment, no em tingut la sort de topar amb cap.

        Si tinguessim un/a mestre així dins d’aquesta escola les coses serien diferents.

        Estaria bé que des del departament oferissin una llista d’aquest tipus d’escola més activa, alternativa com diu la meva mare, ens facilitaria la feina i no perdriem tant de temps els pares que volem una educació més respectuosa, més adecuada als processos de cada nen i mancada d’estereotips.

        El que més ràbia em fa de tot plegat es que tu intentes fer les coses bé, i de la manera legal i un cop passada la inscripció t’assabentes de les coses que han arribat a fer les families per a poder accedir aquest tipus d’escoles i t’has de sentir dir que no has fet tot el que has pogut per a que els teus fills entressin a l’escola en concret. QUINS PEBROTS!!!

        Apa, ja me desfogat hahahaha

        Ara seguirem buscant el millor per a les nostres filles.

      • Em sap molt greu que us trobeu amb aquesta situació. Tents tota la raó per estar enfadada ja que, com bé expliques, heu esgotat totes les vies de comunicació i opcions de millora amb el centre de les vostres filles. També tens tota la raó d’estar enutjada amb una sistema que no afavoreix l’elecció del centre per part de les famílies i tampoc afavoreix la transparència dels projectes. I que t’haig de dir d’un sistema que perverteix les dinàmiques i relacions i fa que “echa la ley, echa la trampa” la gent busqui subterfugis que desafavoreixen a d’altres famílies. Jo no sé que faria en el vostre lloc ni en el lloc de tantes famílies, no m’atreveixo a jutjar a ningú perquè ni m’ho imagino. Però, t’haig de dir que em sento connectada amb la teva frustració, d’alguna manera.
        Davant la situació que se us presenta, davant d’haver esgotat totes les vies possibles d’enteniment i comprensió amb l’escola, la via més coherent és el canvi d’escola; però, és clar, us trobeu amb la problemàtica que tots els projectes escolars acostumen a dir el mateix. Ben bé no et puc ajudar. Però ja et dic que també conec moltes mestres que senten aquesta mateixa frustració que tu dius. Potser tot seria molt més senzill si donessin més oportunitats a mestres amb motivació i ganes “de coger las riendas” de determinats projectes i si també a les famílies se us escoltés més. No hem de perdre la paciència i, de la mateixa manera que vosaltres com a família lluitareu pel millor per les vostres filles, nosaltres (les mestres que som a l’escola i les altres que no hi són però tenen una gran empenta) continuarem lluitant pel millor pels infants.

        Moltes gràcies per compartir els teus sentiments i la teva vivència. Són d’un gran valor!!! Espero que ens escoltin!!

        Una abraçada molt gran, Núria.

  5. estic d’acord amb tu que les casualitats no existeixen, i mira per on, l’altre dia vam anar al teatre a St. Andreu, i allà mateix, a la guixeta de les entrades, estava la revista i tenien una per fullejar. Com el nom em sonava de l’article que us van fer sobre l’escola i la portada em va encantar, la vaig afagar i només mirant-la per sobre vaig decidir complar-la.
    La sorpresa màxima va ser quan obrim i veiem un article sobre el menjar a l’escola i qui ho ha escrit és l’Isabel Rodríguez.
    Li pregunto a la mare de l’Adrià;: és la nostra Isabel, no? i diu no crec… vols dir. I comencem a llegir i efectivament! eres tu! quina sorpresa i quina il·lusió!
    L’article em va encantar i la revista també. Presiosa
    Gràcies Isa per aquest article i per mostrar al mon que hi ha un altre manera de fer les coses.

    • Quina sorpresa!!! No sabia que allà també les distribueixen. Me n’alegro que també vosaltres us hàgiu dut també una sorpresa i que compartiu amb mi la il·lusió que m’ha fet a mi publicar aquest article a la revista “Kireei”!!!
      Moltes gràcies estic molt contenta que t’hagi agradat!!! I gràcies a tu per fer-me arribar el teu punt de vista!!!

      Una abraçada!!!

  6. Fa tres anys que treballo en un menjador, sincerament és una feina que no volia fer, jo d’això no vull treballar em deia. Els motius: unes condicions laborals pèssimes; un sou baix degut a les poques hores treballades, la dificultat de combinar-ho amb una altra feina ja que es troba al mig de la jornada, la impossibilitat d’ascendir per millorar professionalment… però després d’aquest Nadal tenia unes ganes boges de tornar-hi!! Tena tota la raó, el vincle que es crea és impressionant (anava a dir indestructible, però em sembla exagerat). Tinc un grup reduït d’adolescents i seiem junts eb una mateixa taula. Això em permet observar-los, conèixe’ls, parlar de temes que no es poden parlar a classe, de les seves preo upacions, de les coses que els agrada (si és que ho saben)… Això em suposa molta satisfacció i també la possibilitat de realitzar alguns joca o miniprojectes amb nens que en principi es mostren desmotivats davant de qualsevol proposta, però també m’ha suposat un handicap, massa confiança a vegafes dóna lloc a que es prenguin massa llibertats i l’equilibri em costa de trobar, es troben en una edat en què busquen la broma fàcil de manera constant, és com si cada dia provessin fins a on poden arribar. També m’ha costat molt posar ordre quan he fet algunes substitucipns a l’institut. Em costa marcar els límits tenint aquesta relacció tan maternal amb ells. Ho confonen. No ho sé, tinc certs dubtes sobre si la meva relació ha de ser tan propera o no.

    • Gràcies per compartir la teva experiència. M’agrada saber que també, a d’altres espais de menjador, també s’estableixen vincles intensos. El menjador i els seus afectes és un tema, realment, màgic!!! I quina sort que tenen els adolescents amb els quals estas duent a terme aquests jocs i mini projectes que comentes. Però, com bé dius, no és fàcil moure’s en aquesta línia de confiança i posar els límits de forma adequada. No obstant, et diré que la part més difícil, la d’establir el vincle amb ells, ja la tens feta. Ara només és trobar el llenguatge (verbal i corporal) adequat per a cadascun d’ells. Establir vincles no té res a veure amb ser maternal. Des d’un rol paternal també pots posar límits i establir vincles. Es tracta de trobar el teu estil personal i que més t’ajudi a moure’t en aquest diàleg. T’has de conèixer molt a tu i conèixer molt als adolescents amb els quals passes temps: aquesta és la clau!!! A poc a poc i amb bona lletra!!! Ja m’explicaràs els teus avenços!!!

      Una abraçada!!!

  7. Gracias por escribir sobre este tema, en cuando pueda intentaré conocer esta revista que nos dices y leer tu artículo en ella.
    El curso pasado, mi hijo se quedaba al comedor de Congrès-Indians y su padre también, la mayoría de los días. Para los dos fue una experiencia estupenda, todos los días Pedro me contaba anécdotas e historias que habían sucedido en este espacio y, por supuesto, estaban en la línea de lo que explica Isabel.
    Ahora tenemos la posibilidad de que venga a comer a casa, y así lo hace. Pero de vez en cuando, se queda y nosotros felices porque sabemos que es un lugar como el que describe Isabel y Marcel y Noel. Y Pedro, el padre, también quiere quedarse… ¡A ver si puede algún día!
    En casa intentamos hacerlo parecido, al menos en cuando a lo de que no haya prisas, que se sirva y no obligar a comer nada, hablar de las comidas, cómo se preparan, etc. Estar relajados, compartiendo… Algo que aunque parezca evidente es poco habitual “en las costumbres que nos rodean”, y menos en un comedor escolar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s