La delicadesa.

Les papallones abans de ser esplendoroses, com ja sabeu tots i totes,  passen una etapa com a crisàlides en la qual el seu cos està patint una metamorfosis que representa el pas de l’etapa “juvenil”  a la “maduresa”. La paraula “crisàlide” prové del grec “chrysos” que significa “or”. I, precisament, com si fos or hauríem de tractar a totes les persones (ja siguin infants, adolescents o adults) quan estan en una etapa de la seva vida de transformació i canvi. Amb la mateixa delicadesa que la pròpia natura té cura de les crisàlides i permet que, cada espècie, segueixi el seu ritme i faci el seu propi procés, hauríem d’apropar-nos a qualsevol que està vivint o vol plantejar-se un canvi a la seva vida.

I és, precisament, la paraula “delicadesa” la que em venia tota l’estona al cap i al cor quan vaig estar veient la pel·lícula-documental “Entre maestros”. I és que, segons el meu sentir, no era la presència de la delicadesa la que destacava en aquesta experiència/experiment.
31_enero_2012_canon_s95 (87)2

El que ens planteja el Carlos González (professor) és una experiència en la qual 11 adolescents es sotmeten a un curs de matemàtiques alternatiu durant 12 dies i el que es troben és en un curs d’autoconeixement combinat amb matemàtiques. Tot quallat d’escenes molt intenses emocionalment parlant.

Si em mantinc en el cervell puc pensar: “Oh, per fi algú que proposa obrir el debat sobre l’educació plantejant un treball sobre les emocions i l’autoconeixement a les aules!”. Però com pot arribar a ser de perillós quedar-se en el despistat món de les idees!!! Com pot arribar a ser d’arriscat i espinós quedar-nos atrapats en una bona idea sense posar-la al servei  de les persones que tenim al davant!! I és que l’aforisme grec “Coneixe’t a tu mateix” ja fa molts segles que va ser inscrit a la porta del temple d’Apol·lo a Delfos i sembla que encara no l’hem entès. Potser és que no cal entendre ‘l i potser el que cal és sentir-ho.

Ja tenim antecedents dins del món de la psicologia social molt més rocambolescs i més espectaculars que el que ens planteja el Carlos González (professor de matemàtiques, no confondre amb el pediatra) i que, precisament, van pecar d’allotjar-se massa en el món de les idees i teories i no adonar-se del que estava passant just al davant. Lluny de comparar una cosa amb l’altre està bé que ens aturem en algun exemple per a concretar aquest paradigma de la pèrdua en el món intel·lectual. El Philip Zimbardo va liderar el famós experiment de la presó de Stanford. En aquest experiment es van escollir una sèrie d’estudiants que presentaven un perfil “sa” per tal de demostrar fins a quin punt el poder o l’autoritat pot arribar a pervertir a l’ésser humà. A aquests estudiants se’ls va dividir en dos grups: uns eren els carcellers i els altres els presidiaris. Es recreava la situació autèntica i, per tant, els que feien de presidiaris acceptaven estar tancats durant un cert temps,  els carcellers anaven fent torns, cadascú vestia un uniforme i se’ls hi donava porres als vigilants i el poder necessari per “mantenir a ratlla” als presoners. Els carcellers només tenien la prohibició d’exercir la violència, però tenien tota la llibertat per aconseguir l’objectiu: mantenir l’ordre.

L’experiment havia de durar 14 dies i el sisè dia el propi Zimbardo el va aturar. La situació es va desbordar, els carcellers van anar augmentant el seu sadisme i les vexacions als presoners i el mateix Zimbardo, va donar suport a tot plegat. Ell mateix va destacar que totes les persones que havien visitat l’experiment de camp (més de 50) havien alabat i donat suport a l’experiència. Només una, una jove estudiant, va fer crítiques. I, gràcies a ella, la “bogeria” es va aturar. Va ser criticat durament i el Philip Zimbardo va reconèixer que tot plegat se li havia anat de les mans.

Valgui anar-se a l’extrem per exemplificar com n’és de temible la ideologia o els objectius abstractes. En aquest exemple, els carcellers van ser posseïts per la idea d’ordre i seguretat i el Zimbardo va ser posseït per les seves teories científiques i experimentals. I sí, ho sé, és un extrem comparat amb el que podem veure al documental “Entre maestros”. I sí, també ho sé, el Carlos González no és el Zimbardo. Però espero que em permeteu aquesta desviació pel món de les barbaritats com una forma d’ajudar-me a donar context al que vull exposar a continuació. I és que no és en va que com a mestra li dedico tantes i tantes hores a crear un vincle i una relació autèntica amb els infants i les seves famílies. I no és en va que al projecte on treballo dediquem tant i tant de temps a tenir coherència entre el que fem, sentim i pensem.

I és que aquesta és la clau. Les idees no poden anar per davant del que som o del que sentim. Ja que som persones i, per molt que les persones, a vegades, ens posem una màscara per protegir-nos i ens cobrim de mil disfresses és en el vincle autèntic i sincer on ens comencem a despullar de veritat com una iniciativa pròpia i no com una resposta a les provocacions. El Carlos González diu en un moment: “Ellos usan un personaje y yo uso el de la provocación para hacerles abandonar ese personaje”. Quin sentit té això? Sí, potser pots anar molt ràpid, generar situacions catàrtiques i molt vistoses i sorprendre…però on va tot plegat? Ah! Sí! M’oblidava! Va a parar al sac de la velocitat i de les solucions ràpides que tant demanda aquesta societat i també va a parar al sac de l’ego del mestre que es transforma en un pseudoterapeuta i que sent que, de cop i volta, ja no cal gaire esforç si empeny a un adolescent a fer confessions i a exposar la seva fragilitat com si es tirés a una piscina sense aigua. Tot plegat, indignant. Ja que es pot rebre molt bé i servir d’ajuda, però no tothom està preparat per això i no tothom ho pot rebre d’igual forma. I, per tant, això és perillós perquè, quan parlem de la salut mental d’una persona,  més val anar a poc a poc i observar els petits canvis no sigui que, en una d’aquestes, comencem a anar per un camí sense retorn.

Jo treballo amb infants d’infantil, però abans he treballat també amb infants pre-adolescents amb històries delicades i espinoses i, molt abans i encara “estoy en ello”, treballo amb mi mateixa i tot el que em remou. I si he aprés de totes aquestes “feines” és que el que preval, el que dura, el que ajuda de veritat són les relacions autèntiques . Els vincles en els quals algú es despulla com tu i t’ofereix el seu cor com un regal immens. Per això les presses, les provocacions, els impactes emocionals o analitzar per què sóc d’una determinada manera a mi, personalment, no m’han servit de res i, en la meva experiència professional, tampoc m’han estat gaire útils. En canvi la delicadesa, donar temps, tenir confiança, oferir un entorn segur per obrir-se, despullar-me jo mateixa, crear un vincle afectiu i honest han estat les claus per acompanyar no a 12 ni 6 alumnes; però sí a 2 i potser aquests 2 acompanyaran a altres 2 i ves a saber on podem arribar?

Jo puc, un dia, portar a la classe una capsa amb un cargol de mar, posar enigmes i fer filosofia; però el que serveix, de veritat, és una paraula amable, posar la mà a l’esquena, quedar amb un alumne fora de l’horari escolar, passejar amb ell i estar en silencia i dir: “Ho entenc, a mi em va passar exactament com a tu” o “Jo pensava com tu fins que…” o “Compta amb mi…”. Això és fàcil i no cal guardar-lo en una caixa si surt de forma autèntica del cor. I el perill del documental que ens presenta el González és que l’abstracció de la seva experiència o del seu mètode fa que ens perdem el que realment és important i prioritari: la relació i el temps que requereix.

Al llarg del film hi ha molts moments. Hi ha alguns que m’agraden com, per exemple, quan ve una especialista en “arts marcials” i els hi explica coses vinculades als temes essencials que estan treballant. Aquest moment em va semblar aire fresc ja que la forma d’escoltar d’aquesta dona, la forma d’apropar-se i, novament, la seva delicadesa van ser excepcionals. I no va portar cap capsa amb cap cosa, només era ella mateixa amb la seva saviesa natural.

També hi ha un moment que em desagrada molt i és que hi ha una noia, entre les protagonistes, que ha patit abusos sexuals durant molt de temps. Des del minut 1 de la pel·lícula ja s’intueix que guarda algun secret fosc que l’ha està turmentant i podríem dir que, un dels moments àlgids, és quan ella ho confessa agafant la producció uns tints de reality show preocupants. Abans d’això, hi ha un seqüència en la qual ella ha sortit de l’aula plorant i el Carlos González li diu que “Yo no te puedo ayudar”. Sort d’un company que l’ajuda, l’acompanya i l’escolta. Sort. Ara algú em dirà que, clar, no hem vist tot el que ha passat abans, que hi ha moltes hores gravades que no poden sortir. Davant d’aquest argument, haig de dir que la producció es dolenta, doncs. Perquè aquesta informació, precisament com a mestra, és fonamental. Jo, com a mestra o com a persona, necessito saber que ha passat abans entre aquesta alumna amb aquest conflicte interior tan gran i el Carlos González. Així que no em val. I potser algú altre em respon: “No, Isabel, no. No ho entens. Ho ha fet, perquè llavors el seu company pogués tenir l’oportunitat de treure el seu talent i apropar-se a ella.” Vaja, se m’escapava aquesta tècnica de “t’abandono perquè siguin els altres que explorin els seus talents.” Mira, davant d’això, jo no sé si en el càsting aquesta noia va dir alguna cosa relacionada amb els abusos sexuals. Però si ho sabien, és un crim. I, sinó ho sabien, és un crim també. Perquè el missatge és “sinó confesses no et podem ajudar”. Ah, clar! La tan valorada paraula. I és aquí on es perverteix de totes , totes el sentit i el significat de l’ajuda i l’acompanyament. Com a mestre has de saber intuir, has d’anar més enllà de les paraules, has de saber, fins a quin punt, pot arribar a ser d’important la teva presència i com pot arribar a ser de dolorosa la teva absència. I és que, precisament, aquesta noia ja havia patit prous absències a la seva vida perquè en tingués una altra. El missatge, sigui com sigui, era: “Si vols que t’ajudi, has de parlar.” I la noia que estava tan desesperada per sentir afecte i suport, parla. Si ets tan intuïtiu, si ets tan hàbil per empatitzar amb la persona que tens al davant, per què l’obligues a parlar? Per què necessites les paraules? Per què l’ajudi el grup? Per què rebi el suport del grup? O per què quedi una escena espectacular i catàrtica? Perquè el que necessitava aquesta noia era suport i suport de l’adult ja que ha estat un adult el que l’ha traït i ha manllevat la seva innocència, és un adult qui l’ha de restaurar.  I, en canvi, al documental veiem el que és, segons la meva visió, un xantatge impressionant i indignant. Hi ha transformacions que són molt lentes i no es damnifica l’ innocència perduda d’aquesta manera!!!! Aquesta papallona volia sortir, però no calia trencar-li la seva crisàlide d’una forma tan brusca.

I, potser amb ella, al cap i a la fi, li ha servit i ara se sent molt millor. Qui ho sap? Jo no, això és ben cert. Però, novament, el perill és que generalitzem aquesta situació i pensem que aquesta ha de ser la forma d’actuar en qualsevol cas espinós que ens trobem. El perill és perdre’ns en aquesta idea dels personatges, les provocacions, les catarsis  i pensar que aquest és el mètode dels mètodes! El perill és no adonar-se del mal que, en alguns casos, generalitzar d’aquesta forma pot arribar a fer.

Al film hi ha un adolescent que es diu Pol. És l’únic que des del principi fins al final pensa que, tot plegat, és una bogeria. Serà casualitat que en l’experiment del Zimbardo també va ser només una persona que va pensar el mateix que el Pol?

11 thoughts on “La delicadesa.

  1. Bon dia Isabel!
    Em dic Núria i sóc mestra i pedagoga. Fa molt poc que per “accident” et vaig trobar i agraeixo a aquesta trobada accidental, haver-ho fet. M’encanta el teu bloc i et llegeixo amb gran passió! I per això et volia felicitar: és un gran bloc!. Les persones a vegades no ens diem les coses bones, només tendim a dir-nos les dolentes. Amb l’article d’avui m’has deixat impressionada. No he vist el documental “Entre maestros” i tenia ganes de fer-ho. Ara amb la teva reflexió, encara en tinc més ganes! Et seguiré llegint! Felicitats i que passis un bon diumenge!

    • Bona nit Núria,
      Estic encantada que ens hàgim trobat per “accident”. Jo també l’agraeixo. I també m’agrada saber que t’agrada i et resulta útil el que escric. Moltes gràcies per fer-m’ho saber, t’ho dic des del cor.
      Espero que, quan vegis el documental, no vagis gaire mediatitzada per aquest article. És el meu punt de vista i no vol dir que sigui l’únic. Conec altres persones que els hi agradat i l’han trobat útil. Però em sembla important oferir un contrapunt i ser una mica crítica ja que a l’escola es difonen molt ràpidament mètodes i fòrmules màgiques que resulten perilloses per alguns infants i adolescents. Crec que no em cansaré mai en insistir que l’important no és la tècnica ni el mètode, sinó el vincle i la relació. I això no es pot ensenyar, no pots fer un curs de 100 euros i que t’ho ensenyin, això s’ha de viure. Ja que cada vincle, com tots i totes sabem i hem experimentat, té la seva particularitat.
      Gràcies pel teu comentari!! Ja em diràs que t’ha semblat el documental!!
      Que gaudeixis del poc que queda de diumenge!!!

  2. Hola Isa!! Gracias por tanta reflexión, me ha encantado tu artículo, me ha emocionado mucho, una vez mas me dejaste impactada e impresionada.
    Me siento muy afortunada de compartir un proyecto con vos!!
    Besitos y hasta mañana!!

  3. Ja m’havies deixat entreveure una part del teu raonament en el meu blog, però ara que he llegit tota la teva reflexió estic impressionat. No hi estic d’acord al 100%, però si que et concedeixo una part important de la meva aprovació.
    No hi estic d’acord del tot perquè parles de mètode quan, si no recordo malament (i això és possible perquè tinc bastant mala memòria) parlen en tot moment d’experiment; d’un ‘a veure què passa’. És cert que aquestes idees són perilloses i poden fer que surti ‘el tret per la culata’, però la pel·lícula no té més pretensió que mostrar com es podria dur a terme la idea del Carlos.
    Però amb el que sí estic d’acord, i la veritat és que no hi havia pensat, és en la immediatesa que provoca aquest experiment. La provocació com a eina per resoldre problemes emocionals de forma immediata i quasi intrusiva. Però vull pensar que això ha estat així pel fet de realitzar-se aquest documental en, només, 12 dies. Seria impossible mantenir un curs sencer amb la intensitat d’aquests dies; així que vull creure que ‘Entre maestros’ és una petita mostra del que pot passar al llarg d’un curs (o de tota l’escolarització!!) d’un grup classe.
    També estic d’acord amb la mala producció. No se’ns mostra molts moments que segurament són claus per entendre mols comportaments i decisions per part de tots els integrants. Per exemple, de la presentació del curs (on en Pol ja fa una clara declaració d’intencions) es passa directament al sisè dia de curs. I jo em pregunto: què ha passat en els cinc dies anteriors? No és important o rellevant? Com dic en la meva crítica, em manca molta informació i no acabo d’entendre el propòsit del curs intensiu; si és per aprendre des d’un punt de vista diferent les matemàtiques, per recuperar la motivació en l’aprenentatge, per aprendre a conèixer’s un mateix,…
    Aquest mètode/experiment té algun costat fosc, però també és vàlid com a reflexió educativa. Jo em quedo amb la idea que sense afecte, reconeixement i confiança en els alumnes no és possible connectar amb aquests i, molt menys, aconseguir cap objectiu que et plantegis; i està clar que 12 dies no són prous!!!

    • Un experiment sota el axioma “a veure què passa” només es pot fer amb ADULTS que s’hi avinguin, i amb coneixement de que pot tenir conseqüències. Tantmateix, els experimentadors son responsables de que no s’els hi vagi de les mans.
      I, per cert, igual que és ALTAMENT RECOMENABLE (en alguns païssos europeus és obligatori) que els psicoterapeutes passin per una psicoteràpia (sempre més llarga de la que passaran els seus pacients), els experimentadors prèviament haurien d’haver experimentat en les seves carns algun experiment. Per enrecorda´r-se de la pròpia humanitat i fragilitat, per exemple

    • En aquest vídeo es pot entendre millor el projecte, coma no pretensiós, com a només un punt de partida per treballar en xarxa i crear una nova manera de fer, i on es veu que moltes coses que no ens agraden són fruit de la producció, per exemple, el drama que comenta la Isabel, que jo també crec que és molt delicat fer-ho públic perquè converteix la pel·lícula en un reality, és fruit de la intenció del director i no pas d’en Carlos, i que el fet que en Pol no vingui durant dies és perquè els adolescents tenien l’assistència voluntària, d’aquí l’èxit diuen, en què la majoria d’adolescents assisteixin a aquest curs durant el mes de juliol, quan ells tenen vacances.

      Tot i que, com la Isabel, comparteixo que és millor l’apropament, l’amor i la confiança que el sistema de la provocació, jo també m’hi sento més còmoda, tant com a alumna com a educadora.

      Us deixo el vídeo per si és del vostre interès:

  4. Ojalá hubiéramos tenido una explicación tan sensata (y crítica) cuando en la asignatura de Psicología Social nos hablaron de Zimbardo… sólo alguien con un mínimo de sentido común, viendo las cosas “desde fuera”, puede mostrar la realidad y “detener la locura”… “El Rey está Desnudo”, señores, y eso no gusta a nadie. Y le daremos diez mil argumentaciones teóricas para no reconocerlo, que de eso los profesionales sabemos un montón.
    En virtud de la celeridad (y de la celebridad) nos dejamos poseer por nuestras ideas, con lo que nos deshumanizamos.
    Felicitaciones por tan magnífico artículo, tan bien escrito, argumentado, y contundente (¿o debería decir “políticamente incorrecto”?)

  5. Por cierto, retomando el ejemplo del principio del artículo acerca de la crisálida, si se fuerza a romper el capullo por prisa (caray, que ya tarda la joía en salir), o por sobreprotección (pobret, està patint moltíssim en sortir), la mariposa NUNCA podrá volar y morirá.
    Cada cosa a su tiempo, y con el esfuerzo que sea necesario, ni más ni menos.

  6. Isabel, gràcies per regalar-nos bona crítica, en el sentit de literatura (un bon estil expressiu, la forma) i el de posar en dubte allò donat/rebut (el contingut, el fons). Crec que és important contextualitzar allò succeït en un marc més ampli. Tu ho has fet, i de quina manera!
    L’elogi a la lentitud, al tacte, a la co-responsabilitat i coherència entre l’ètica i la conducta (el per a què i el com), són dimensions a tenir en compte, a visibilitzar i mimar.
    Gràcies per mostrar-nos un cop més que tot pot ser relativitzable, però que no tot és relatiu.

  7. No he tenido ocasión de ver el documental “Entre maestros” pero después de leer estas palabras de Isabel, que como siempre me inspiran y enriquecen, he visto el trailer y ya, en esa breve propuesta, se intuye un experimento próximo a Gran Hermano; de todos modos necesitaría ver el documental para poder hablar con rigor. Mientras tanto y animado por la crítica de Isabel, me parece interesante proponer otro “experimento” que a mi me cautivó. Y utilizo la palabra “experimento” a conciencia pues el propio director Jean Rouch así lo expresa en en las primeras lineas cinematográficas de su largometraje “La pyramide humaine”. Y es que en esas primeras líneas, al proponer el experimento como lo hace, se aleja precisamente del mismo para dejarte intuir como espectador que va a permitir a sus personajes que sean verdaderos protagonistas de si mismos y de la película que van a ir construyendo conjuntamente.
    Desde ese cuidado, desde esa delicadeza, desde esa propuesta abierta, que además requirió mucho tiempo de filmación, Jean Rouch no sólo consigue profundizar en las personas a las que filmó sino que además penetra en su propia esencia y nos otorga con ello puro Cine. Aquí podéis ver ese fragmento inicial de “La Pyramide humaine” (http://vimeo.com/24140878).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s