Les flors de la guerra

Tots coneixem la història de Sant Jordi i de com l’heroi, després de matar el drac que es cruspia a mig poble, va clavar la llança ensangonada al terra i de com va florir una rosa que va oferir com ofrena a la princesa.

De la mateixa manera, la guerra, qualsevol guerra és un drac cruel e infatigable que demanda ofrenes per satisfer la seva constant set odiosa. Les més horribles tortures i les més horribles perversions de l’ésser humà tenen cabuda en un espai que, per més que ens el vulguin vendre com una fórmula higiènica per acabar amb “el mal”, multiplica la malícia i la foscor. El drac o la guerra reclamen les seves víctimes i, en molts casos, en tots els casos, són els infants i les dones les que més sovint són lligades davant de la cova esperant que el drac els hi arrenqui el seu últim alè. Així és com un país, un exèrcit o un poble es fa còmplice de la tortura i deixa que la seva ànima i la seva humanitat es vengui al diable.

Las-flores-de-la-guerra_54368972641_53699622600_601_341

Imatge promocional de la pel·lícula “The Flowers of War” via “La Vanguardia”.


Però de la sang vessada en temps de guerra poden aparèixer algunes flors. Les flors més resistents i potser, molt segurament, les més lluminoses ja que no es fàcil que, enmig del fum, la pols i la foscor, es pugui enlluernar tanta depravació.

I són aquestes flors, aquestes meravelles que sorgeixen de la grisor, les que ens presenta Zhang Yimou en el seu darrer film “The flowers of war”. Un film criticat per no ser tan espectacularment estètic com les seves cintes anteriors i per, aparentment, mostrar una imatge de la dona superficial i estigmatitzada. No obstant, crec que la genialitat d’aquest film radica precisament en mostrar com, de la mateixa manera que la rosassa de la catedral que fa d’escenari principal es va trencant , la cuirassa que el dolor ha posat davant dels personatges també es va fent fràgil i trencadissa. La imatge relativament estereotipada amb la qual es presenten tots els personatges és una metàfora, segons la meva opinió, d’aquesta cuirassa i, a mida que el nostre judici es va fent més ferm en relació amb ells, el director ens va trencant esquemes per arribar de la superfície al més profund de nosaltres. Com a persones que hem nascut en un país en pau, tenim els nostres propis pensaments sobre el que és una guerra i sobre com funcionaria la nostra moral en una situació extrema. Amb aquesta mirada altiva jutgem als personatges que ens trobem en la pel·lícula per, finalment, descobrir que hem de baixar el cap davant d’uns éssers absolutament meravellosos. 

I és que les flors més belles són aquelles que ens recorden la nostra humilitat.

critica-cine-flores-guerra-the-flowers-of-war-L-hY_3sk

Imatge de la pel·lícula via “Paper blog”

7 thoughts on “Les flors de la guerra

  1. Benvolgudes i benvolguts, Esteu convidats a la conferncia de divendres 15/3 a les 9’15 a can fabra, de la Dra. begoa Romn , catedrtica de filosofia de l’UA de Barcelona, sobre ” Educar amb temps convulsos, l’ tica i el treball en equip”.

    Ens far molta illusi poder comptar amb vosaltres, Cordialment,

    Pilar LLeonart Forradellas Cap de Projectes Direcci de Serveis a les Persones Districte de Sant Andreu Ajuntament de Barcelona

    C/Segadors,2 08030 Barcelona Telf.: 932 916 964 plleonart@bcn.cat http://www.bcn.cat/santandreu

  2. ‘Las flores de la guerra’ no és una de les pel·lícules que tenia a la llista de ‘pel·lis per veure’. Em sembla interessant la temàtica i el tràiler pinta força bé, però no m’acaba de convéncer. Potser si no hi ha res més a la cartellera (cosa possible, perquè estem davant d’un mes una mica fluix d’estrenes) li donaré una oportunitat.

  3. Dons jo si que la vull veure.
    Fascinada com ja estava per la estètica japonesa, i, últimament, envoltada de persones de origen xinès, tinc ganes de veure paisatges orientals i submergir-me en ells.
    Tot i així, tenint en compte el tema bel.lic, crec que sortire encara amb mes ganes de trobar una peli on una persona de origen xinès i una altre de origen japonès se-n enamoren.

  4. Ara que parles de Sant Jordi i el drac, a mi una cosa que em molesta molt d’aquesta llegenda és que, com tu dius, el drac s’ha menjat mig poble i no passa res. Ara, quan li toca a la filla del rei, llavors sí, apareix el cavaller salvador dalt d’un cavall blanc. Una mica classista, Sant Jordi, no trobeu?

    • Doncs, vista així, potser sí que té quelcom de classista. No obstant, segur que analitzat des del punt de vista del simbolisme, hi ha quelcom més profund que, en principi, se m’escapa.
      Gràcies pel teu comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s