L’aprenentatge significatiu i la pel·licula “Ni un menys” (Not One Less)

Es pot obligar a aprendre, però no a sentir-se commogut

Alain Bergala

Ausubel va definir l’aprenentatge significatiu com aquell aprenentatge en el qual els coneixements nous que ha d’adquirir l’alumne es connecten amb els coneixements previs que disposa el mateix de tal forma que reajusta uns i els altres transformant-los i reestructurant-los.

Les condicions per tal que aquest tipus d’aprenentatge esdevingui són diverses (enfocament globalitzador, incloure estratègies metacognitives, que els aprenentatges siguin propers a la vida de l’alumne, etc). No obstant, després d’uns quants anys de confrontar la teoria amb la pràctica me n’adono que un dels principis més importants i dels quals menys es parla o ni s’anomena és que per tal que l’aprenentatge sigui veritablement significatiu l’infant s’ha d’implicar emocionalment: ha d’haver-hi una emoció espontània que el mogui ha aprendre allò que es presenta.

En tot plegat vaig pensar quan vaig veure la pel·lícula de Zhang Yimou “Ni un menys” (Not one less) en la qual una adolescent s’ha de fer càrrec d’un grup d’alumnes d’una escola rural quan el mestre de l’escola ha de marxar durant un temps a cuidar de la seva mare. Amb el preciosisme habitual d’aquest director i la seva característica subtilesa ens presenta, a través d’una història íntima i personal, els contrastos econòmics i culturals de la Xina actual fent tota una crítica al sistema educatiu xinés i posant èmfasis en l’analfabetisme i en la necessitat de rebre una educació per part dels infants com una sortida per salvar les desigualtats.

1239105469118_f

La protagonista del film “Not one less” via “Cinemagnific”

Fent servir actors no professionals el director ens mostra una història senzilla però honesta que fa que dubtem, en molts moments, de si es tracta d’un documental o d’una cinta de ficció.

La protagonista que fa de mestra substituta sense cap recurs i amb uns coneixements molt bàsics entoma el repte amb la promesa de rebre un petit sou a canvi, li diu el mestre, que no hi hagi cap infant que abandoni l’escola durant aquest període de substitució. L’adolescent es limita a fer una feina repetitiva, reproductiva en la qual els alumnes es limiten a copiar textos i a aprendre algunes cançons i danses que promouen l’orgull xinés. Però tot canvia en el moment en el qual un dels alumnes s’escapa a la ciutat per tal de buscar una nova forma de vida i de trobar diners per la seva família. En aquest instant l’actitud de la mestra substituta canvia i, tot i que l’espectador no sap ben bé quina és la seva motivació (cobrar els diners o un afecte per l’infant que ha fugit), la dinàmica i l’emoció de la mestra i dels alumnes es transforma.

notoneless2

Imatge de la pel·lícula via “International movies”

Deixen de banda els textos oficials, les danses i altres qüestions tedioses per activar el cos, el cervell i l’ànima per ordir un pla que permeti que la mestra viatgi a la ciutat per trobar a l’infant fugit. Comencen a fer càlculs, a buscar recursos per guanyar diners, a moure’s pel seu entorn i a treballar de valent. Tots i totes estan actius i, fins i tot, els més petits troben alguna forma de col·laborar-hi. Els infants estan preocupats pel seu company i s’impliquen en un projecte que no només és significatiu, sinó que té conseqüències directes i reals. I, sense cap mena de dubte, aprenen. Aprenen a fer servir les eines culturals (la llengua i la matemàtica) per aconseguir un objectiu de grup humà i solidari: retornar al seu company al seu poble i ajudar-lo a continuar a l’escola. La mestra substituta, al llarg del procés, ens demostrarà que el que la mou és quelcom que va més enllà dels diners: la preocupació, la responsabilitat i el sentiment d’afecte. 

extended_reading3847ab93ac7f869489ae

Imatge de la pel·lícula via “Cultural China”

I és que, quan es generen situacions significatives emocionalment parlant en una comunitat educativa, no només aprenen els alumnes, sinó que tots els implicats (famílies i mestres) reben un “amable cop de puny” que els ajuda a madurar i a transformar-se.

Em pregunto per quina raó, moltes vegades, els adults ens oblidem d’això i perdem la meravellosa oportunitat de créixer amb els infants.

5 thoughts on “L’aprenentatge significatiu i la pel·licula “Ni un menys” (Not One Less)

  1. Tots els que parlen de Reggio Emília, la visita que vam fer, les aplicacions al nostre centre i que estan vinculats a través del títol “Capuccino Pedagògic” . També m’agrada molt el resum de la visita a “Summerhill” , la “Carta a la carta de compromís educatiu” , “La millor manera de deixar de ser mestra” , “El que ens uneix” i tota la sèrie de “Les intel·ligències personificades” que fa referència a la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner.

  2. No he vist la pel·lícula –ja l’estic buscant– , però aquest article m’ha fet pensar que de petita sempre em passava que em costava molt menys fer les coses que eren “de veritat” (aquelles amb què jo hi tenia un vincle emocional) que les “només obligatòries”. Ara tinc una nena de 8 anys i observo el mateix.

    Fa unes setmanes, per exemple, vam anar a comprar i ella duia els seus diners. Va voler comprar-se un paquet de galetes per ella i un altre per al seu germà petit (no sempre comparteixen gustos). Va haver de manegar preus de diferents paquets, sumar-los, canviar-los, amb euros i cèntims. Va trigar molt, però ho va aconseguir i, sobre tot, no va parar fins haver-ne tret l’aigua clara. En canvi, fa uns dies quan m’explicava com havia anat el matí a l’escola, em dèia que s’havia avorrit força perquè havien hagut de fer una fitxa de moneders i monedes de paper. Havien hagut de distribuir les monedes de paper en els diferents moneders dibuixats al llibre segons unes instruccions. Era el mateix que havia fet poques setmanes abans: repartir monedes. La diferència estava en que la primera vegada l’esforç tenia un sentit, calia resoldre-ho aleshores per comprar unes galetes o unes altres; ella i el seu germà en sortirien afectats directament de la seva actuació. A classe, en canvi, quina realitat l’empenyia a seguir esforçant-se? Que no la renyessin. Que algú diu que el que està bé ara és repartir monedes; perquè sí, perquè ho diu algú que mana.

    La implicació emocional és la que dóna veritable sentit a les nostres actuacions; i, per tant, té una força enorme, que al meu entendre no sempre considerem prou.

    Moltes gràcies pel post. Ha estat un plaer
    (com sempre)🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s