Ja portem unes setmanes d’escola. Aquest curs tenim el gran repte d’iniciar la primària i anem a poc a poc, però amb seguretat i fermesa.

Pensant en això vaig trobar l’altre dia un vídeo d’un pollet que trenca l’ou que és encisador i desesperant a parts iguals. I és que mentre el vídeo avança lentament i el pollet es va obrint pas a través del seu bec, emergeixen unes ganes immenses de travessar la pantalla i ajudar-lo a obrir-lo. Sents les ganes de viure de l’animaló i tens l’impuls de fer-li més fàcil perquè, d’alguna manera, et contagies d’aquesta energia vital. Però, és clar, això no seria respectuós ni natural i tampoc seria la seva conquesta. De la mateixa manera mentre les mestres i els infants anem obrint l’ou de primària, a vegades, sents que t’agradaria trencar-lo de cop i en sec.

I és que els infants han vingut impetuosos amb moltes ganes d’aprendre i amb una energia impressionant. Tot va molt depresa i la seva fogositat ens impulsa a trencar l’ou, però a les nostres mans està mirar més enllà i saber veure que hi ha un temps per tot i que tot arriba amb paciència. Els adults podem, quan els infants han pitjat el turbo, accelerar-nos i trepitjar a fons; però del que es tracta és que també sapiguem allargar el temps, ralentitzar els espais i els processos per tal que siguin veritablement profunds i significatius i, el que és més important, preservar que els nens i les nenes continuïn sent els guardians del present, del seu present. Un present que als adults se’ns escapa quan, molt habitualment en el meu cas, ens deixem arrossegar per la inèrcia frenètica del dia a dia i deixem de donar-nos el temps per tal que les conquestes que fem siguin realment nostres, viscudes i sentides.

Així que si voleu posar a prova la vostra paciència i la vostra capacitat d’acompanyar un procés de vida, feu pràctiques amb aquest vídeo. Ja m’explicareu com us ha anat…(no s’hi val accelerar el vídeo).