Crítica als informes d’avaluació convencionals

Tots coneixem els informes d’avaluació convencionals plens de creus o de frases enrevessades que confonen més que no pas ajuden. Actualment, a l’escola, ens trobem en l’elaboració dels informes d’avaluació de l’alumnat de primer i això m’ha conduit a un revisió del que hem anat creant fins ara i dels esforços que, cada any, suposen per les mestres l’elaboració d’uns informes coherents amb la nostra metodologia. Trobar l’equilibri entre la funcionalitat i la coherència és prou complex com qualsevol es pot imaginar. Això m’ha dut a fer una reflexió sobre els informes tradicionals que tots i totes hem conegut al llarg de les nostres vides i he decidit publicar-la aquí una mica a “bocajarro” i sense filtre.

doisneau01

Imatge de Robert Doisneau via “My Adventurous Adventures”


Així doncs, centro la meva crítica als informes tradicionas/convencionals/estàndards en els següents punts:

Parcials: 

Normalment els informes que es realitzen es donen a les famílies com una mesura objectiva del desenvolupament dels seus fills. No obstant, aquests informes mai són objectius del tot i a més donen informació d’una part reduïda de les capacitats dels seus fills i filles. Tot i que una prova o un control es pugui considerar una forma objectiva d’avaluar a un infant, els processos d’aprenentatge dels nens i nenes són tan complexos que difícilment es poden avaluar amb una eina d’aquest tipus. Per tant, qualsevol informe, només contempla un punt de vista en relació al desenvolupament de l’infant. Crec que el primer pas a les escoles és reconèixer aquesta parcialitat i no voler-la ocultar. La nostra subjectivitat com a mestres també pot ser una informació interessant per a les famílies, sempre i quan, sigui reconeguda com a tal.

Reduccionistes: 

L’individu és global i totes les seves facetes interactuen entre elles generant una xarxa molt difícil de fragmentar. I, gairebé sempre, els informes ofereixen aquesta mirada fragmentada dels infants. També cal dir que els informes convencionals no acostumen a incloure aspectes emocionals, relacionals o, fins i tot, introspectius i se centren en les qüestions purament acadèmiques. És cert que a l’escola s’han de contemplar els aspectes curriculars, però el currículum, cada vegada, és més ampli i els informes continuen contemplant una part reduïda. A més, els informes de creus o d’ítems estàndards no poden reflectir la complexitat de l’individu, acostumem a contemplar pocs matisos i, a sobre, són punitius amb els infants que no superen els “nivells” esperats oblidant que, de qualsevol infant, es poden destacar aspectes positius que el poden ajudar a superar les dificultats. No actuem de forma responsable amb la nostra funció comunicativa quan no reflectim als informes la globalitat de l’infant.

Burocràtics:

Poques vegades els informes que s’entreguen a les famílies són vistos com una oportunitat per reflexionar de forma conjunta família i escola. L’informe pot ser un paisatge ideal per a construir un discurs conjunt entre tots els implicats que faciliti les accions i els canvis que han de dur a terme tots els actors per tal de facilitar el desenvolupament del potencial dels infants. A més, com a mestres l’elaboració dels informes hauria de ser un moment especial de dedicació individual als infants amb els quals cada dia hi convivim. Viure-ho com una exigència burocràtica simplifica el resultat, empobreix la nostra tasca i també les relacions amb les famílies dels nostres infants.

Poc funcionals:

Donat tot el que he anat dient als anterior punts, els informes són viscuts, en molts dels casos, com una obligació impertinent per part dels mestres i, al mateix temps, com un paper mullat per part de les famílies que tampoc acaben d’entendre el que hi diu i com es concreta això en el dia a dia amb els seus fills, arribant a angoixar-los en els casos més extrems o a viure’ls com un càstig. En aquest sentit, la seva funció comunicativa es trenca de forma  absoluta arribant a generar, en algunes circumstàncies, divorcis difícilment reconciliables entre l’escola i la família.

affiche

Imatge de Robert Doisneau via “Scénario pedagógique”

Homogeneïtzadors:

Els informes despersonalitzats, burocratitzats, comparatius i, falsament, objectius homogeneitzen als infants i als adolescents creant una borsa d’exclusió en la qual, tots aquells que no encaixen amb el model “acadèmic”, van perdent les seves esperances i el vincle positiu amb l’entorn escolar. Aquest tipus d’informes que estem criticant fan que l’infant i l’adolescent se senti poc reconegut en la seva globalitat com a individu i vagi distanciant-se dels entorns escolars així com perdent la seva autoestima i destruint el seu autoconcepte.

No són formatius:

Formatiu vol dir que contempla l’evolució, pas per pas, de l’individu en relació als seus aprenentatges. Els informes que estan concebuts com a “petites sentències” poc poden dir d’aquesta evolució i de la trajectòria particular de l’infant o l’adolescent concret del qual es parla. A més, moltes vegades, aquestes “petites sentències” actuen com “profecies autocumplides” que encaixen a l’individu en un destí inevitable ja sigui per bé o per mal. Formatiu també vol dir que, a través, de l’informe es pot desenvolupar una tasca conjunta (alumne, família i escola) a través de la qual podem formar-nos (aprendre) a actuar i modificar en funció de les dificultats que tots plegats ens anem trobant. Un informe escrit des d’una perspectiva reduccionista difícilment contempla aquesta possibilitat d’aprenentatge conjunt.

1374957928

Imatge de Robert Doisneau via “Adolfo Vásques”

Avaluen només a l’infant: 

El fet educatiu és prou complex com per reduir la responsabilitat d’uns possibles “resultats” a un individu. Els informes convencionals o estàndards es redacten de tal manera que la responsabilitat de l’èxit i el fracàs recau únicament en l’alumne o, en els millors dels casos, en la família. D’alguna manera és com si els mestres diguéssim: “Jo ja he fet la meva feina, ara us passo la pilota”. Avaluar, documentar i comunicar aquesta avaluació hauria de ser una oportunitat per també reflexionar sobre la pròpia practica i les possibilitats de la mateixa a l’entorn escolar. També és una oferta per seure amb la família, com he comentat a un punt anterior, i desenvolupar estratègies conjuntes des d’una perspectiva co-responsable que, evidentment, també inclou a l’alumne en qüestió deixant de banda, això sí, els judicis punitius i els discursos culpabilitzadors que tan bé fomenten els informes convencionals.

Evidentment, que els docents tinguin temps i sigui reconeguda la tasca vinculada amb un altre tipus d’informe i l’elaboració complexa que requereix fer-ho d’una manera més coherent i més humana, no entra dins dels pressupostos de l’estat. No obstant, a la professió de mestre hi ha coses que es fan perquè entren dins del conveni laboral i d’altres perquè entren dins del compromís particular que cadascú té amb la seva vocació.

10 thoughts on “Crítica als informes d’avaluació convencionals

  1. Llegir això abans de començar a fer informes força convencionals i des d’una especialitat no dóna ànims…😛
    Gràcies per la teva crítica! Sempre és un plaer llegir-les!

    • Sí, sabia que podia generar un cert desconsol…Tot i això, no m’he pogut resistir de compartir els meus pensaments. Ja ho avisava que era un crítica sense filtre i a “bocajarro”.
      Gràcies per les teves paraules encara que t’hagi generat pocs ànims!!!

  2. Estic totalment d’acord amb la teva crítica. De moment, els informes que he vist d’infantil (primer cicle) no són d’aquest estil. Acostumen a ser més oberts, personalitzats, positius… potser la qüestió és “tirar una mica cap aquí”. Què els infants creixin no vol dir que no necessitin valoracions positives, portes obertes a la millora i una manera d’expressar els seus avenços que no soni a càstig. És més feina però val la pena.
    Salut!
    Laia
    (@neska84)

    • Tens raó. En general, els informes d’infantil són més en la línia que comentes i, arribem a primària, i això es perd. Caldria recuperar aquest esperit i pujar-lo cap amunt. Però també sé de persones a primària que lluiten per tenir un altre concepte d’aquests instruments comunicatius que són, al cap i a la fi, els informes d’avaluació.

      Gràcies pel teu comentari!!

  3. A secundària es compleixen totes aquestes mancances!!! Només podem equilibrar_ ho tenint en compte activitats molt diverses a part del típic i sovint limitadíssim examen

    • Sí, crec que quan dius “compensar” dones en el clau.Penso que, tot i que es parteixi d’un informe convencional, es poden fer altres coses per tal de fer arribar una informació complementària que encoratgi als alumnes i a les seves famílies. Per exemple, recordo que, quan estava a una altra escola treballant, fèiem informes de creus. Els vam reformar i no vam trobar una altra solució que continuant fent-ho amb creus, però deixar un espai ampli per tal de fer observacions més profundes i que donessin una visió més humana. La veritat és que les observacions, en el meu cas, eren gairebé una novel·la. També es pot entregar l’informe a través d’entrevistes personals amb les famílies, o, depenent de l’edat de l’alumne, amb el propi alumne. Una altra cosa que vaig fer, quan només disposava de l’informe convencional, va ser seurem amb l’alumne en qüestió i anar omplint l’informe amb ell, parlant i comentant el que havien posat els altres mestres. I una altra cosa va ser que ells anessin com fent autoavaluacions personals al llarg del trimestre que després comparàvem amb els informes oficials i els discutíem amb cadascun d’ells. Crec que la qüestió no radica en l’estri en concret, sinó en com el podem fer servir per enriquir al propi alumne i a les seves famílies i també com l’aprofitem les mestres per reflexionar sobre el nostre vincle amb l’infant, les estratègies que hem elaborat, etc. Vist així i treballat de forma profunda, un informe convencional també pot ser una bona oportunitat per reestablir la complicitat amb els alumnes i les seves respectives famílies.

      Gràcies pel teu comentari, com veus, m’ha fet pensar molt!!!

      • Estic realmente contenta d’haver trobat la vostra experiència, Crec que podeu fer sentir a mestras com jo que és possible retornar al sentit autèntic de l’escola. Gràcies per estar ahí

  4. Estimada Isabel,
    rellegeixo amb plaer aquest article, de nou amb admiració, i he volgut compartir-lo amb els meus companys de claustre, amb el desig que esdevingui material de debat enriquidor. Si tinc el teu permís estaré encantat de fer-ho.

    Petons!!!

    Eduard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s