Gràcies a les famílies

¡Qué pedagogos éramos cuando no estábamos preocupados por la pedagogía!

Daniel Pennac

Avui espero que em disculpeu perquè estic especialment emocionada. Ja fa quatres cursos que treballo a la meva escola, l’escola “Congrés-Indians”, i puc assegurar-vos que les famílies que l’habiten mai em deixaran de sorprendre.

Ahir vam fer la jornada de portes obertes on, durant el matí, mostràvem els espais de l’escola a tots aquells que la volien conèixer i, durant la tarda, en tres xerrades simultànies, presentàvem aspectes més psicològics i pedagògics del nostre projecte. Aquesta feina no va ser una feina que les mestres i els acompanyants vam dur en solitari sinó que vam rebre el suport i el recolzament incondicional d’unes quantes famílies de l’escola que van venir en diferents moments al llarg del dia.

Passejar per l’escola, durant el matí, era un goig. Estava preciosa no només gràcies als esforços que les mestres vam dedicar durant llargues hores extres al llarg de la setmana, sinó també gràcies a algunes famílies que el divendres van venir per fer alguns arranjaments d’última hora. Cada any veig els rostres de les famílies de l’escola que s’apunten a participar durant aquest dia tan important per la nostra comunitat i sento una gran felicitat de poder compartir-lo amb elles. 

A la tarda les xerrades també van ser molt especials. Moltes de nosaltres hem parlat moltes vegades sobre el nostre projecte en diferents moments i situacions. És una responsabilitat que sentim que tenim amb l’escola i que estem convençudes que l’ha mantingut viva i amb energia en moments difícils, però poder escoltar com les famílies parlen del projecte amb amor i agraïment és quelcom indescriptible. Les famílies que van acudir a la xerrada que vam fer la Miren i jo van parlar amb tanta estima pel que fèiem i van transmetre tanta alegria en relació als seus fills, que va ser un moment d’aquells que em guardo a la memòria com un gran tresor. 

I just avui, diumenge, hi ha un grup de famílies a l’escola dedicant el seu temps i la seva energia a fer feines quotidianes com cosir, arreglar desperfectes o construir materials que faran més fàcil la vida de tots i totes i la nostra feina com a mestres. Això és increïble, però també ho és, per mi, quan algú és amable, et confia alguna intimitat, compta amb tu per demanar-te ajuda o, simplement, et mostra la seva estima a la seva manera. 

No sóc una persona que s’impressioni amb grans coses. No m’impressionen els ideals, l’eloqüència o els coneixements teòrics. En canvi, sí que m’impressionen i molt els gestos senzills i quotidians. Com, per exemple, que una mare o un pare em pregunti com estic, em doni una abraçada, un petó o, simplement, em doni les gràcies per quelcom senzill que jo he pogut fer per ells. També m’impressiona poder demanar a un pare que m’ajudi amb alguna cosa i que, gairebé sempre, es mostrin predisposats a fer-ho de forma immediata. I també m’impressiona que, en una reunió oficial, una mare acabi dient “I ara, m’agradaria preguntar-te, com estàs?”. En aquest sentit, les famílies de l’escola són una autèntica joia i em fan sentir molt agraïda de compartir el meu temps i l’espai escolar amb elles.

També em sento molt impressionada per poder compartir espais informals amb elles, seure’m a la terrassa d’un bar, prendre quelcom i compartir les nostres “penes” i alegries i sentir que ens tractem com persones reals i no com objectes en els quals anem delegant o llençant les nostres frustracions. I això és un regal que m’ha donat la vida que, en un dia com avui, vull agrair profundament. 

Lligat amb això, agraeixo la confiança de moltes de les famílies. Sobretot, perquè confiar o no en les mestres d’una escola representa no un malestar per elles; sinó pels propis fills. Quan una família no confia en un projecte, de forma inconscient, fa sentir un malestar al seu fill o filla que es reflecteix tant en els seus processos d’aprenentatge com emocionals. Però el que agraeixo especialment  en aquest cas no és la confiança, sinó l’estima i l’afecte d’algunes famílies que, amb el seu tarannà arrelat a aquest món de petites coses, s’han transformat en veritables còmplices del nostre “fer” diari. I és aquesta una actitud que s’agraeix sobretot quan, al cap i a la fi, estem tots i totes en el mateix vaixell.

Aquestes famílies, són famílies que no amaguen el conflicte i, en alguns casos, s’han enfadat amb nosaltres i ens han confrontat quan hem comés errors. Són famílies amb les quals hem hagut d’atendre mals entesos o intercanviar punts de vista diferenciats, però, fins i tot en aquests moments, han fet les coses des de l’estima i l’afecte.

En dies com el d’ahir no puc evitar que em vinguin els records d’aquella primera jornada de portes obertes que vam fer sense tenir cap edifici, cap ambient o cap material que donés suport a allò que explicàvem de forma gairebé abstracte i tot el temps posterior que Astrid (la directora de l’escola) va dedicar a explicar el nostre projecte de forma individual a algunes famílies que es van acostar a nosaltres durant el període de preinscripció. Fruit d’això va haver-hi un grup petit de famílies que es van llençar i que, des dels inicis, van creure cegament en nosaltres. Aquest va ser un altre regal perquè estic convençuda que, sense ells, no haguéssim pogut guanyar-nos la confiança i l’estima de les famílies que van venir després. Sense el risc que vam córrer i sostenir plegats les primeres famílies i les mestres, mai ningú podria haver continuat entrant en aquesta escola perquè hagués desaparegut. 

Moltes vegades, ens confonem, perdem l’orientació i ens pensem que les idees van per davant de les persones i ens veiem immersos en batalles dialèctiques que poc tenen a veure amb els infants i que, encara menys, s’haurien de dur a terme en el terreny d’una escola. Víktor Frankl, psicòleg i sobrevivent d’un camp d’extermini nazi, va plantejar al seu llibre “L’home en busca de sentit” (un dels llibres més rellevants del segle XX) que no perquè una persona tingui una idea bona, és bona persona; sinó que són els seus actes els que marquen i defineixen la seva naturalesa. A la meva escola hi ha moltes famílies que això ho tenen molt clar i, tot i que no siguin conscients d’això o no defensin obertament grans ideals, amb les seves petites i grans accions (des de donar una abraçada, dedicar-nos un somriure, tirar cables, muntar una web, anar a una reunió d’associació de veïns, venir urgentment a obrir una reixa que s’ha quedat encallada, etc) no només es defineixen a ells mateixos sinó que també defineixen la nostra comunitat educativa.

Aquestes famílies fan seva la frase de Víktor Frankl que diu “ningú té dret a tractar a un altre injustament, ni tan sols aquells que han estat tractats de forma injusta” i fan que les relacions a l’escola siguin més fàcils, més senzilles i, al cap i a la fi, més humanes i arrelades en les accions i no en les idees. Són famílies que van construint de forma col·laborativa el projecte d’una escola que, en molts moments, resulta feixuc i complex i que tenen molt present, sense saber-ho, una altra idea de Frankl: “l’hora passa, la pena s’oblida, però l’obra queda.”

Gràcies i mil gràcies perquè em sento molt propera a vosaltres i us estimo de tot cor. 

DSCN4050

Infants de l’escola “Congrés-Indians” via web de l’escola

17 thoughts on “Gràcies a les famílies

    • Hola! Fa temps que us segueixo i m’ha emocionat el què dius i t’ho volia agrair especialment com a mare i mestra. El divendres va ser la jornada de portes obertes de la meva filla i m’ha fet pensar molt algun comentari que he sentit de la nostra escola. En la senzillesa dels petits detalls hi ha allò que és essencial. Moltes gràcies per les teves reflexions. Una salutació
      Maribel

  1. Si bonica! Gràcies per fer arribar el sentir de l’equip de mestres, envers aquestes famílies que sempre hi són, a través de les teves paraules.
    ASTRID

  2. Cal dir, que el teu escritr Isa, reflexa plenament les emocions i sentiments de moltes mestres. Es preciós i emotiu. Gràcies per posar-li paraules i compartir-ho.Vivim en una GRAN escola on trobem GRANS persones.

  3. En las puertas abiertas me aguanté pero ahora estoy llorando a moco tendido… Gracias a vosotras y vosotros mi vida es maravillosa porque la parte más importante de ella está cuidada y acompañada con amor: mi hija. Os quiero tanto a tod@s… Eres adorable, Isabel, además de una gran profesional. T’estimo.

  4. Gràcies a vosaltres, que juntament amb el propi projecte sou un tresor per nosaltres i, sobretot per als nostres fills, Jo, també us estimo molt !! i el Manel i la Laia!!

  5. Moltes gràcies per la xerrada de dissabte, Isabel! Per a les famílies que no formem part del projecte és impressionant comprovar quanta emoció i quanta passió hi pot haver en allò que, per tants d’altres, és només una feina. Tant de bo la meva filla pugui algun dia créixer al vostre costat… encara que per a què això passi s’hagin de produir incomptables aliniacions astrals ;( Una abraçada enorme!!!

    • Gràcies a tu per l’atenció i el respecte que vau mostrar pel nostre projecte. I jo et recomano que no perdis l’esperança mai se sap que poden decidir els astres!! Molta, molta, molta, molta sort!!!

      Una abraçada gegant i molts ànims per tot plegat!!!

  6. Queridísima Isa!!!!
    Con un nudo en la garganta….No me salen las palabras para decirte lo mucho que te queremos a ti y a ese maravilloso equipo que nos acoge todos los días con tanto amor y respeto!!! Es un placer compartir este camino juntos ….Hoy vivimos aquí gracias al hermoso imán que significan ustedes para nosotros…sois nuestro Gran Imán!!! Y como lo digo siempre… como el barco de chanquete… No nos moverán! !!!!
    Los requetequeremos!!!!!
    Lore, Guille, Lea y Biel ♥♥♥♥

  7. Pues yo también pienso que el confiar en el proyecto y en las personas de la escuela es muy importante para nuestros hijos. Y que entablar relaciones de amistad, de cariño real y profundo con las maestras, acompañantes y entre las familias es, con absoluta certeza, muy bueno ellos. Así que me alegro de que este afecto me nazca espontáneo y bien grande. Como lo que explica Isabel.
    Un amoroso abrazo,
    Elvira

  8. Hola electrotípia,
    Fa molt de goig i una mica d’enveja també…. No crec que trobem aquí a alemanya una escola amb un ambient semblant al que es desprèn que teniu llegint-te.
    Estic convençut que aquests sentiments i aquesta forma de veure la educació i la vida, és la base per construir una societat més justa i més sabia.
    Enhorabona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s