L’arribada dels ocells

Les nits d’estiu, per a mi, tenen un component màgic difícil d’explicar. Fa molts anys estava a una platja de nit. Un grup d’amigues i jo vam reunir-nos per acomiadar a una d’elles que marxava ben lluny durant un temps indefinit. Estàvem rient, recordant entremaliadures i, de cop i volta, al cel, van aparèixer un grup de flamencs que volaven cap al nord. Ens vam quedar al·lucinades perquè era de nit i no pensàvem que poguessin volar de nit, perquè eren flamencs i perquè ens recordava al viatge que faria la nostra amiga. Va ser un moment molt especial.

Continua llegint

Tula

Avui us presento un vídeo que m’acabo de trobar per internet i que m’ha semblat ben curiós. M’han vingut ganes de compartir-lo, però no en sé res…així que qui tingui ganes de comentar-lo o dir quelcom…endavant!!!

Serà ben rebut, perquè jo no sé ben bé que pensar…

Fem un kit-kat?

Completament absorbida per l’elaboració dels informes que, en poc temps i amb la més grans de les satisfaccions, entregarem a les famílies, em sento incapaç d’afegir una frase més per a presentar aquest vídeo que una mare de l’escola  em va passar via mail.

Així doncs, només diré que li dedico aquest article i aquest vídeo a les meves estimades companyes que, com jo, han d’estar immerses en la plasmació d’uns mesos intensos i plens de coses per explicar.

“¡Va por vosotras! ¡Campeonas!”

De la introspecció a la exuberància.

Fa molt de temps vaig publicar un article sobre el llibre de Brian Selznick en un altre bloc. Parlava sobre un d’aquells llibres que, durant molt de temps, no em podia treure del cap: La invenció de l’Hugo Cabret. Les seves imatges, el seu disseny i la història m’han acompanyat i m’he refugiat en ell quan he tingut la necessitat. És un llibre màgic com, per exemple, La història interminable, El petit príncep o Momo. Aquest, com la resta, són llibres que marquen de forma personal, que deixen una petjada inesborrable, que són refugi i consol així com alegria i celebració. Són objectes que, portant-los a la motxilla o observant-los al prestatge de casa, fan que et retrobis amb les meravelloses sensacions que et van produir. Són únics, perquè són una vivència. És a dir, des del primer moment que els obres, estableixes un vincle amb ells i, per tant, comencen a formar part de tu i les particularitats d’aquesta relació són tan irreproduibles com ho pot ser qualsevol ésser humà. 

Continua llegint

“Petit Cinema”: un projecte de cinema a l’escola o una altra manera de respectar la mirada de l’infant.

Avui us volem presentar una reflexió profunda sobre el plantejament d’escola que fem del projecte “Petit Cinema”. La primera part d’aquesta reflexió ja va ser publicada al “Bloc principal” i molts de vosaltres ja l’haureu llegit. No obstant, ara us presentem la concreció de la posada en pràctica que durant gairebé dos cursos hem anat duent a terme.

Tot i ja haver publicat aquesta primera part a un altre bloc , ens semblava poc adient presentar el que fem sense un context i uns principis pedagògics. Esperem que us sigui d’utilitat!


  Continua llegint

Kaurismaki i els germans Dardenne: retrats personals.

Dins d’un món en el que sembla que tenim una increïble necessitat de posar etiquetes, noms, normes, convencions i pautes hi ha qui planteja una altra realitat que s’escapa de tot plegat com si fos l’aigua que regalima per les mans d’un infant.

Quan sembla que tot és necessari que tingui un lloc, una posició i una ubicació determinada en el sistema vital de cadascú hi ha ments artístiques que ens qüestionen tot aquest ordre, que ens conviden a ser creatius d’una forma única i particular i a fugir de la moral preestablerta. Els germans Dardenne (El nen de la bicicleta) i Kaurismaki (Le Havre) amb els seus darrers films ens conviden a ser protagonistes de la nostra pròpia vida, d’obrir-nos a les circumstàncies d’una forma positiva i a establir vincles basats en l’emoció, la veritable emoció.
Continua llegint

La mirada de les mestres, la mirada dels cineastes i una llengua que s’ha de veure per comprendre-la

La mirada de les mestres és una de les eines principals amb la que treballem. La nostra mirada en relació a la infància, en relació a cada nen i nena concret, en relació a l’educació i, fins i tot, la nostra mirada en relació a la vida i als éssers humans  marquen un estil concret de fer, una manera de plantejar-se la professió i una manera de donar-li forma a la nostra quotidianitat. La nostra mirada ha de ser rica, compromesa i capaç d’adoptar diferents punts de vista, diferents formes de veure les situacions que vivim per tal d’ajustar-nos a les persones que tenim al davant, amb les que treballem i amb les que creixem.

Moltes vegades parlem “d’un canvi de mirada” en relació a un infant quan necessitem desenvolupar un coneixement més profund de les seves circumstàncies i de les seves possibilitats, per no parlar de la importància de la imatge, del que seleccionem o deixem fora d’una fotografia quan documentem. Així doncs, la nostra mirada i els processos interpretatius i subjectius que s’impliquen són fonamentals.

En moltes ocasions connectem amb una de les nostres companyes, precisament, per la seva mirada perquè la trobem rica, polièdrica i creativa i busquem consensuar la nostra mirada amb la d’ella.

Potser pel mateix connecto jo amb el cinema perquè treballa amb la mirada i amb els seus processos associats. I, potser per això, hi ha determinats cineastes que em semblen interessants o admirables i amb els que connecto especialment.

És el cas de la mirada d’una productora que fa anys que lluita en el món del cinema, “Doble Banda”. Com a productora i, gràcies a les persones que hi formen part, tenen una mirada particular, sensible i honesta que es reflecteix en les seves produccions. Un dels seus últims treballs (Oblidant a Nonot), dirigit pel Pablo García, és una mostra d’aquesta mirada propera a les històries petites que,  interpretades per la seva subjectivitat i expressades amb un llenguatge estètic  personal i ple de bellesa, es transformen en històries grans, universals i significatives per l’espectador.

“Oblidant a Nonot” signfica l’emergència més que digna d’un col·lectiu del que, constantment, ens oblidem. Un col·lectiu amb el seu propi idioma, cultura i formes de relació que, precisament, requereix i necessita de la mirada com a vehicle fonamental.  La llengua de signes, per tant, és una de les protagonistes d’aquest curtmetratge que es presenta aquesta setmana al Festival “L’alternativa” de Barcelona i que podreu veure el dimecres 16 a les 20h o el divendres 18 a les 18h al CCCB (c/Montalegre, 5).

Sense apologies, ni polèmiques, d’una forma molt amable com ja ens té acostumats aquest director, “Oblidant a Nonot” ens parla de la comunicació i de la incomunicació, dels ponts que vinculen el món dels infants amb el món dels adults i de la delicadesa d’aquests ponts, dels fils que ens uneixen i ens separen i de la complexitat de les relacions. D’una forma senzilla et sedueixen les mans que, com una dansa incomprensible, serveixen per a teixir aquests fils, aquests ponts i demostren que la paraula va més enllà del so o de l’escriptura. La paraula és forma, és matèria, és energia perquè, en definitiva, la paraula és vincle, una forma que prenen els vincles, un vehicle per establir diàlegs entre les nostres essències i, per tant, una necessitat.

La llengua de signes ha estat marginada, jutjada i prohibida durant molt de temps i, per tant, una part important de la nostra societat ha estat limitada en les seves formes de relació, en l’accés al coneixement i a la comprensió del món. Així doncs, “Oblidant a Nonot” és un cant a la llibertat d’expressió, a la llibertat de l’ésser per a trobar els seus vehicles d’afecte i relació, al dret que tenim tots de construir-nos un lloc a mida en aquest món.  I tot això explicat a través d’un curtmetratge exquisit, subtil, ple de bellesa quotidiana i ple  de mirades:  les mirades d’una mare, d’una filla, d’una mestra i les nostres pròpies mirades que ajuden a tancar el cercle ja que, un bon cineasta, no finalitza la seva obra fins que l’espectador no l’interpreta (José María de Orbe)

Els 400 cops de la Stella.

Avui la cosa va de cinema i de cinema francès.  Personalment, em declaro fan absoluta de l’opera prima de Truffaut “Els 400 cops” on se’ns explica la història d’un adolescent que la seva necessitat de viure i de llibertat el fa anar més enllà del que les seves circumstàncies familiars i socials el deixen. Un noi que intenta forjar-se el seu camí, decidir per ell mateix i lluitar pel seu futur tot desfent-se de la presó en que els adults s’entossudeixen que ha d’estar.

Aquest film, com ja sabran molt dels nostres lectors, ha deixat per a la posteritat un munt d’imatges i de seqüències inoblidables així com un final inquietant que remou a tothom que el veu. Sense cap mena de dubte és una pel·lícula que ha marcat la història del cinema i ha estat una influència molt remarcada per a molts directors.

Doncs bé, l’altre dia vaig veure “Stella” de la directora Silvye Verheyde que, inevitablement, recordava, si més no de forma essencial, a la pel·lícula de Truffaut. Amb molta senzillesa la directora ens explica la història d’una adolescent que comença a descobrir el món, a obrir portes noves i a veure que hi ha oportunitats d’escapar d’un destí que sembla que ens atrapa de forma inevitable. La protagonista va descobrint les seves pròpies possibilitats i comença a prendre les seves primeres decisions importants i a actuar en conseqüència marcant un camí clar cap a la supervivència i el ressorgiment personal. Un personatge tendre, però amb molt de caràcter que exemplifica la fortalesa que tots els infants guarden al seu interior.

Tant Truffaut com Verheyde han aconseguit parlar directament al cor de l’espectador i apropar la mirada adulta al món dels infants i adolescents. De ben segur que això és perquè tant “Els 400 cops” com “Stella” tenen molt d’autobiogràfic i els seus respectius directors han deixat anar una part molt sincera i honesta d’ells mateixos quan eren infants o adolescents. Gràcies a aquests dos films es desvetlla un món infantil més complex del que pensem que és, ple d’accions intel·ligents que van construint una cultura pròpia i genuïna que té com a màxim ídol la pròpia vida.