Bed & Breakfast Pedagògic. Part II

Visitar Summerhill, per a mi, va ser una emoció molt forta. Tants anys sentint a parlar d’aquesta experiència i tantes experiències viscudes personalment com a mestra, han fet que em situï en moltes postures en relació a aquesta escola. He passat de la idealització i admiració més absoluta a la decepció més decadent i he recorregut aquest camí múltiples vegades sense acabar d’instal·lar-me en cap dels pols. Així doncs, entomava aquesta visita amb molta prudència i, per què no dir-ho, amb un cert punt d’escepticisme.

Potser per la barreja de sentiments que em desperta Summerhill, potser per la seva pròpia contundència o ves a saber per què, visitar l’escola em va fer tremolar…

És difícil d’explicar el que vaig viure i el que vaig pensar, perquè era una explosió tant gran  d’emocions que resulta difícil de posar-hi paraules. Així doncs, ho faré, a poc a poc, en diferents articles i en diferents moments per tal d’anar posant al seu lloc aquesta vivència.

De moment, us faig arribar les paraules que vaig escriure de forma espontània quan encara hi érem a Londres:

“ Summerhill es defineix, contundentment, per ella mateixa. És, en essència, una vivència i com a tal s’ha d’observar molt atentament el que fan i com ho fan les persones que habiten aquest insòlit projecte. Cal sentir com parlen, veure les seves mirades i com es relacionen per arribar a entendre la calma i serenitat envejables que allà es respiren.

No hi ha cap desig d’agradar, ni tampoc cap desig d’acollir al visitant. I tot i que això pot ser vist com una manca de deferència o una falta de cordialitat, també és una prova de seguretat, confiança i manca de necessitat d’aprovacions externes. Summerhill és, per tant, seguretat en sí  mateixa i, per tant, les persones que l’habiten també formen part d’aquesta seguretat.

És, per tant, una institució particular, única, personal que compta amb una cultura, llenguatge i simbolisme propi. Visitar Summerhill és com visitar un espai completament diferent i pertorbador que provoca que s’activin tots els prejudicis possibles així com totes les admiracions.

Sense idearis explícits penjats de les parets, Summerhill qüestiona la teva essència personal i professional, commou, emociona i, al mateix temps, provoca rebuig i un sentiment d’estranyesa.

La identitat de l’escola es crea i es recrea i està en constant moviment i canvi. És un monument a la transformació dels significats compartits i a la construcció de la cohesió de tota la comunitat educativa.

Destaco un moment viscut a la xerrada que la Zoe, de forma molt planera i relaxada, ens va fer als visitants. Quan ja s’acabava la xerrada, algú li va preguntar: “Podrem dinar al menjador de l’escola?”. La Zoe, la directora de l’escola i filla del fundador, va dir: “Suposo que sí, però haig de consultar que diu al respecte l’assemblea”.   Llavors va agafar una carpeta d’anelles groga gens cerimoniosa on es recollien les normes de l’escola i va dir: “Sí, sí que podeu”.

(Un exemple de democràcia portada fins l’últim extrem.)

Les normes que són contingudes en aquesta carpeta groga s’han decidit en l’assemblea que és un dels òrgans de gestió i organització de l’escola més importants. Allà els adults i infants ( de 6 a 18 anys) tenen veu  i vot que, tant siguin uns com uns altres, val exactament igual. Nosaltres vam tenir la gran sort d’assistir-hi, perquè la pròpia assemblea així ho va decidir en aquell mateix moment. I vam poder observar durant una llarga estona, el que personalment em va semblar,  una meravella de la comunicació.

Conduïda per una alumna s’anaven alternant els diversos temes que aquell dia es recollien en l’ordre del dia. Aquests són alguns que es van comentar:

–          Un alumne que no es queda internat demana permís  a l’assemblea per a quedar-se uns dies a dormir.

–           Algú comenta que li han agafat la seva bicicleta.

–          I es decideix investigar un robatori que ha hagut a una aula.

Sorprèn l’actitud d’alguns presents a l’assemblea: hi ha persones que van fent ganxet, d’altres que dibuixen i alguns s’acaricien o es fan petons. Tot i això, la seva presència es fa sentir i és solida ja que van comentant el que escolten, voten i se’ls sent actius. I és que ningú dels que assisteixen a l’assemblea està obligat a assistir-hi, hi són perquè volen, perquè ho desitgen. Només en algun cas no és així. Els membres de l’assemblea tenen el dret a convocar a algú que no hi és present per a parlar algun tema concret. La persona convocada s’hi pot negar,  però llavors està penalitzada i ha de donar una part de la seva paga setmanal.

Durant el transcurs de l’assemblea hi ha alguns infants que demanen permís a l’assemblea per marxar i els participants (infants i adults) se’l concedeixen. Ja han tingut prou per avui.

Mentre estic a l’assemblea me n’adono que hi ha moltes coses que se m’escapen, no només per qüestions idiomàtiques, sinó també perquè, com he dit, Summerhill té una cultura pròpia amb significats propis que, sinó són viscuts, són difícils d’entendre.

I, sense més rituals, l’assemblea finalitza i Summerhill se’ns escapa, quedem fora, i  la deixem anar sense judicis, perquè així és la veritable llibertat. Allà es queden  la Zoe i tots els professors així com els nens, nenes i adolescents que van creixent envoltats de natura i acompanyats de les fulles enceses de tardor que ara ens miren i ens diuen “Adeu” (no els professors, ni els alumnes que ja fa estona que fan la seva, sinó les fulles que mogudes per l’aire fan una remor que ens parla).

Allà queden les bicicletes, les sabates, els mitjons, els guants i les joguines que abandonen els infants i que cap adult no recull perquè els seus “amos” experimentin les conseqüències per ells mateixos.

Allà queda la meva emoció i m’emporto el meu silenci que va catalitzant els meus pensaments. I no puc evitar que vagin apareixent interrogants infinits i que es vagin perdent en la negra nit que ara mateix envolta Summerhill.” 

Bed & Breakfast Pedagògic. Part I

L’any 1921 A.S. Neill va fundar, a una petita població d’Anglaterra, una de les escoles més emblemàtiques dels nostres temps: “Summerhill”  .

Influenciat pel psicoanalista d’Estats Units Homer Lane, decideix crear un centre educatiu lliure de pressions i normes autoritàries. Des de llavors, ha passat molt de temps i l’escola ha hagut de passar per moltes fases i etapes. No obstant, fins i tot a l’actualitat dirigit per Zoë Neill Redhead (filla del fundador), s’ha mantingut i es manté totalment fidel als seus principis.

Referent de les “escoles democràtiques”, ha defensat per activa i per passiva la necessitat de que els infants han de ser feliços per aprendre i que, només deixant que tot flueixi segons el ritme individual de cada infant, això és possible.

Per tal d’assolir l’objectiu proposat per “Summerhill” els principis pedagògics i humans giren al voltant del respecte, l’amor, la igualtat entre infants i adults, la llibertat i l’autogestió. Per aquesta raó, les classes no són obligatòries, no hi ha exàmens ni qualificacions i el centre (o una gran part de qüestions pròpies del centre) es gestiona a través de l’assemblea que està formada per alumnes i professors i on cada vot compta tant sigui d’un infant com d’un adult.

Com bé el lector es pot imaginar, aquesta proposta ha comptat tant amb  seguidors com a detractors i als últims anys ha perillat i ha estat amenaçat de tancament. Els inspectors que han enviat des de l’administració han tingut visions diferents del que succeïa dins del centre i, segons el seu estil personal, no ho han vist amb bons ulls.

Sembla ser que l’última vegada que van estar a punt de tancar, van aconseguir deslliurar-se’n gràcies a un paper molt actiu d’alguns seguidors així com d’alguns alumnes.

I és cap allà que dirigim els nostres passos curiosos i observadors. Després de visitar Reggio Emilia i Antzuola, visitem “Summerhill”. Un grup de la comunitat educativa del nostre centre passarem una jornada de portes obertes observant tot el que l’assemblea de “Summerhill” decideixi que podem veure. La primera setmana de novembre, per tant, ens endinsarem en un centre que no només és pioner en un altra tipus d’educació que no sigui la tradicional sinó que s’ha transformat en una visita obligada d’aquelles persones que volen desenvolupar una altra mirada en relació a l’educació.

Per suposat, us farem cinc cèntims d’aquesta visita com acostumem a fer sempre que fem formacions d’aquest tipus. De moment, us deixem amb aquest article de “La vanguardia” publicat fa molt de temps (podeu accedir clicant aquí) i un vídeo elaborat per unes alumnes de la facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Màlaga: