L’estètica a l’escola és possible: agraïments, criteris i idees.

Quan l’Elena es va posar en contacte amb l’Astrid per a col·laborar en un article del bloc “Kireei” ens vam sentir terriblement il·lusionades i, quan ens va venir a visitar a l’escola, va ser un gran regal. Però quan el passat 21 de març vam veure publicat l’article vam sentir una gran emoció. Volem donar-li les gràcies des del nostre bloc per donar-nos l’oportunitat de col·laborar amb ella. Ha estat tot un plaer!

L’article va ser  publicat amb el títol “La estética en la escuela” i recollia la mirada de la Claudia i la Carmen (responsables de “Jugar i Jugar”) i la nostra mirada envers el tema en qüestió. Personalment, em va semblar un article molt complet i molt ben escrit que dóna valor a dignificar els espais educatius. Podeu llegir-lo clicant aquí.

Continua llegint

Per què observem, documentem i comuniquem?

Ja fa unes setmanes que us vam comentar  a l’article “Capuccino pedagògic. Part IX: Les ombres i el Mariano” que un grup de mestres havíem fet un curs amb el Gino Ferri.  El Gino, com us dèiem, és mestre de Reggio Emilia i també assessora i dona cursos a mestres de la zona i d’altres indrets del món.

El curs que vam realitzar versava sobre “L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola” i ens va deixar totalment fascinades. Resumir les 30 hores que vam estar participant d’aquest curs en un article resulta molt i molt complex. No obstant, intentarem sintetitzar i donar resposta al títol d’aquest mateix article: Per què observem, documentem i comuniquem?

Els diaris d’aula, els panells explicatius o els propis blocs de les escoles poden ser vistos i utilitzats com una eina totalment “folklòrica” sense sentit més enllà de la pròpia exposició del que es va fent i vivint en el dia a dia. No obstant, més enllà d’aquesta funció expositiva, la documentació i els diversos suports que es fan servir, així com els processos que es requereixen per a fer-la possible (l’observació) tenen un sentit més profund i rigorós. L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola intenten donar sentit a allò que vivim, analitzar-ho i aprofitar-ho per a crear significats. Quins significats?

Doncs significats socials i culturals entorn a la infància, a la seva diversitat i les seves particularitats. Es tracta, doncs, de donar veu als propis infants que, tot i que no dominen els codis comunicatius dels adults, tenen una riquesa cultural i social que cal fer emergir per tal que la resta de la societat li retorni la seva dignitat. Així no hi ha prou amb la creació d’uns espais que serveixen com a interlocutors dels infants i les seves famílies, es tracta també d’observar e interpretar el que allà passa i, finalment, comunicar-ho, fer-lo emergir, donar-li cos per tal de poder compartir aquests significats amb la resta de professionals que hi treballen, les famílies i, per suposat, amb els infants que habiten aquests espais.

No és superficial fer un diari del que passa, perquè aquest diari permet establir relacions intel·ligents entre els adults, entre els infants i entre els propis infants i adults. Aquests dies tot treballant el diari ens hem adonat que observar, plasmar moments a través de la càmera i després interpretar el que ha succeït deixant constància al paper és un exercici molt professional que et permet reflexionar sobre la teva pròpia pràctica, apuntar noves línies de treball amb els infants i compartir-les amb les companyes.

L’ull de la mestra ha d’incidir en els detalls, ha de plasmar els comentaris dels infants, els seus rostres meravellats, les seves emocions o, fins i tot, com es mosseguen els llavis quan estan concentrats en una tasca dura i difícil per ells. Tot això, perquè el món de la infància i el dels adults entri en relació deixant de costat punts de vista protectors, infantilistes i poc rigorosos. Els infants li posen molta empenta i molta energia a coses que per a nosaltres, lamentablement, han perdut la seva importància. S’apassionen, s’esforcen i lluiten fins al final per aconseguir les fites que s’han fixat ells mateixos. La vida bull al seu cos i, si li donem suport, li concedim el valor que té i li donem un lloc digne dins de la nostra pròpia cultura i societat  estem fent tot el possible per fomentar un desenvolupament ric. I aquest és un dels grans valors de l’observació i la documentació.

L’adult, evidentment,  com observador de tot plegat no pot deixar de ser subjectiu i ha de limitar-se a interpretar i compartir aquestes interpretacions amb la resta d’adults. No obstant, quan més observa, quan més analitza i quan més ho plasma per escrit i en imatges es va transformant en un observador i comunicador més expert. Com un antropòleg que visita una tribu indígena, primer tot li resulta estrany i, finalment, acaba formant part del grup i creant significats compartits i, per tant, donant una resposta més encertada a les necessitats del grup en el que s’imbueix.

Segons Gino Ferri, aquests processos d’observació, documentació i comunicació han de ser una exigència prioritària de la professió de mestre, no només en escoles on el tipus de metodologia ho exigeix per a poder sostenir-se, sinó de tot tipus d’escoles i que, en el fons, implica una forma de viure la professió com a ésser humà.  No es tracta de donar descripcions, sinó de fer-nos conscients tots plegats dels processos que els  infants i els adults posen en marxa quan estableixen un vincle dins d’un marc escolar amb tots els vincles afectius, emocionals i intel·lectuals que entren en acció.

L’observació, la documentació i la comunicació permeten que existeixi la confrontació d’interpretacions i de significats i, per tant, deixa pas al diàleg que permet que es generin espais de confiança i vincle professional i afectiu, tant per part dels professionals de l’educació, com per part de les famílies i, per descomptat, dels propis infants.

Per totes aquestes raons l’observació, la documentació i la comunicació són eines bàsiques i fonamentals que aquest curs pretenem i ens exigim que al centre siguin del tot quotidianes i habituals. 

L’estètica a l’escola

El curs passat, com ja sabran els nostres lectors habituals, vam viure un curs intens. Vam realitzar múltiples formacions i vam acceptar el repte, com a mestres, d’estar en constant aprenentatge i investigació.

La nostra visita a les escoles de Reggio Emilia i d’altres formacions que vam rebre en aquesta línia ens van fer despertar un interès creixent per uns principis ètics i estètics que no només transformen la nostra mirada, sinó que ens obliga a transformar el nostre entorn i els ambients de treball.

Ens vam adonar que ja havíem fet un gran camí, però que ens quedava un camí encara més llarg per recórrer. Evidentment, no el podíem fer soles i en el procés viscut al llarg d’aquestes últimes setmanes hem comptat amb moltes mans. Des de famílies que s’han implicat muntant mobles, tallant taules, posant cortines a personal de serveis que ha cosit vestits, vores de teles, folrat llibretes i carpetes passant per voluntaris que ens han aportat energia i il·lusió, hem aconseguit que l’escola estigui a punt per rebre amb molta dignitat a uns infants que bé s’ho mereixen tot.

Tot aquest procés ha estat guiat per Paola Soggia que amb total entrega ens ha assessorat en la transformació dels nostres ambients. Ha estat un assessorament viu i actiu on, amb molta energia, ens ha ajudat a fer un salt qualitatiu i ens ha ajudat a profunditzar en el tractament i disposició dels materials i espais.

Hem aprés que l’espai que rep als infants i a les seves famílies ha de ser un lloc cuidat estèticament i no només funcionalment i que, partint d’aquest segon terme (la funcionalitat), es poden crear espais bells i cuidats que facilitin que els infants i els adults puguin desenvolupar processos d’investigació vius i actius. No es tracta de generar bellesa perquè sí, sinó d’entendre que la bellesa és un dret fonamental de l’ésser humà i que afecta en el seu estat d’ànim i a la seva psicologia. Tenir en compte que els infants es poden beneficiar d’espais on els colors mantenen un equilibri, les formes dialoguen entre elles, el mobiliari estableix un diàleg amb els seus moviments i els elements que l’habiten busquen enriquir la globalitat dels protagonistes que habiten l’escola és donar credibilitat als seus processos d’aprenentatge. No tolerar el desordre no suposa ser un “maniàtic”, sinó no permetre que s’instal·li la indiferència o la desídia, actituds ambdues molt poc constructives en un entorn humà.

Hem fet una autocrítica molt potent i la nostra mirada s’ha afinat tant que ens resulta impossible tornar enrere. Encara ens queda feina, però resulta tant i tant estimulant i creativa que li afegeix un grau de passió més al que la nostra quotidianitat ja tenia.

Valgui aquest article com agraïment a totes les persones que ens han ajudat en aquestes setmanes ja que la seva ajuda ha estat imprescindible, però volem dedicar aquest article molt especialment a la Paola perquè s’ha transformat en el nostre “raggio di luce”.  Gràcies per la teva inspiració!

Capuccino Pedagògic. Part IX: Les ombres i Mariano.

Després d’unes setmanes de merescudes vacances pel bloc, reprenem els nostres articles amb una altra entrega del “Capuccino pedagògic”. Aquesta vegada no hem fet un viatge a Itàlia i han estat els Reggians els que ens han visitat. Us deixem amb una de les cròniques:

Aquest juliol, a l’escola d’estiu de Rosa Sensat, hem tingut la sort de gaudir de dues persones amb una gran experiència en el terreny de la pedagogia. Estem parlant de Mariano Dolci i de Gino Ferri que, dins dels seus àmbits, ens han donat una gran lliçó de com treballar amb infants. Tant Dolci com Ferri han treballat o treballen a les escoles de la xarxa municipal de Reggio Emilia i també tenen una gran experiència com a formadors de mestres i talleristes.

Mariano ha treballat com a titellaire en plantilla de l’ajuntament de Reggio Emilia assessorant a escoles pel que fa a les titelles i, sobretot, pel que fa al treball amb les ombres. D’altra banda, Gino Ferri, com a mestre, dóna classes a infants i, al mateix temps, assessora a centres mostrant un gran coneixement pel que fa a les possibilitats pedagògiques i relacionals que aporta l’observació, la documentació i la comunicació en l’àmbit educatiu.

Avui us parlarem del Mariano i del curs que ens va fer sobre les ombres i la seva introducció a les escoles. Com hem comentat, Dolci va acabar formant part de la plantilla de funcionaris de l’ajuntament de Reggio com a titellaire municipal assessorant als equips docents i les escoles d’aquell indret després de  voltar pel món amb una companyia de titelles. En aquells moments (anys 60 i 70), tant el món dels titelles com el món de la infància estava ple de prejudicis i, justament, va ser quan Loris Malaguzzi els va cridar a Reggio Emilia per tal de fer algun tipus de col·laboració amb les escoles.

Loris els hi va plantejar la seva idea d’infància i art i es van sentir atrets i predisposats a participar. D’aquesta manera va ser com primer van començar a fer espectacles pels infants. Després les mestres van plantejar per què no podien passar les titelles de mans dels artistes a mans de les docents i, finalment, per què no podien passar a mans dels propis infants. I així és com Mariano va acabar sent assessor en aquest àmbit i, si bé en un inici les consultes eren de caràcter molt pràctic (com es construeix un teatre d’ombres, com es posa el fil a una titella), van acabant ser molt més profundes i trascendentals.

Aquest pas va suposar per a Dolci una petita revolució: com a artista s’havia dedicat intensament a buscar els seu propi llenguatge formal que el permetés expressar el seu món interior, però com a col·laborador de mestres no es tractava de reduir formes i llenguatges sinó d’explorar-los tots per oferir el número més elevat de possibilitats expressives als infants.

Dins d’aquesta recerca i exploració el Mariano i companyia van descobrir que el món de les titelles d’ombra i les ombres en sí mateixes tenien un potencial molt elevat. Van buscar documentació, però tot i que s’havia estudiat en profunditat la relació dels infants amb els miralls, no es va trobar gaire informació significativa pel que fa a la relació dels infants i les ombres.

No obstant, a través de diversos estudis antropològics que s’havien realitzat en diversos indrets del planeta, van constatar que les civilitzacions més diverses i més distants tenien creences similars. Tanmateix, es va veure que les societats primitives, en general, mantenien una relació angoixant amb l’ombra. Van llegir que algunes cultures consideren que l’ombra és la responsable dels somnis i, que quan es dorm, l’ombra viu el somnis i que, per tal de recuperar-la, cal cantar cançons que la retinguin. En general, van descobrir que es considera que la pèrdua de l’ombra és l’equivalent de la mort. Tanmateix, van constatar que, en molts escrits, es considera que l’ombra de personatges importants poden tenir poders miraculosos. Mariano va documentar-se i va descobrir que alguns antropòlegs consideren que l’ombra ha estat la  1ª objectivització del “JO”i que, per tant, la dialèctica entre l’ombra i la persona ha afavorit la creació de la identitat.

Totes aquestes qüestions són rellevants perquè, segons diu Piaget, si una qüestió es dona en diferents cultures allunyades entre sí podem trobar el seu origen en les inquietuds i neguits dels propis infants. I, per tant, aquesta diversificació de mites i explicacions que es donen en diferents indrets és una prova de que l’ombra és un element que connecta directament amb les necessitats dels infants. De fet, Mariano comenta que sembla bastant generalitzada, entre els antropòlegs, la idea que la nostra pròpia identitat com a èssers humans es deu a l’interès que van mostrar els nostres avantpassats pel reflex i per l’ombra i que tant la pintura com l’escriptura guarden un vincle molt estret amb l’ombra ja que els seus origens tenen relació amb el fet de reseguir ombres: només cal fixar-se en les produccions més primitives per tal de veure com consisteixen en la representació de siluetes o com el codi escrit occidental va d’esquerra a dreta que és el trajecte que fan les ombres en relació al sol.

Les ombres, per tant, han afavorit al llarg de la nostra història el desenvolupament de la nostra pròpia consciència, el dibuix, l’escriptura i la noció de temps. I, per tant, també ajuda i potencia el desenvolupament d’aquests aspectes en l’infant. Les ombres, insisteix Dolci, desenvolupen tant aspectes racionals com aspectes imaginatius i, que qüestions més artístiques i creatives com qüestions més de geometria o càlcul, es poden treballar a través de l’ombra. Així doncs, segons Mariano, el treball amb les ombres manté unit al propi infant ja que vincula la part racional amb la creativa permetent fer una feina globalitzada i interdisciplinària.

Per tant, al llarg dels cinc dies que va durar el curs, ens va parlar de les possibilitats pràctiques i metodològiques que es poden explotar a l’aula: des de fer un senzill retrat del perfil en silueta dels infants, fins a crear un teatre d’ombres de grans dimensions. Ens va parlar també de la importància de tenir en compte, que tot allò que es treballa amb el cos i fent grans moviments (expressió corporal), és important després crear un espai petit on els infants puguin jugar amb elements més petits com siluetes que es puguin agafar amb la mà. Tanmateix, ens va comentar com n’és d’important no explicitar en excés el que veuen i viuen els infants per tal de permetre a la seva imaginació i al seu raonament desenvolupar hipòtesis i teories pròpies. Vam poder escoltar algunes experiències i anècdotes molt belles com, per exemple, la de treballar el temps a través de l’ombra tot creant un rellotge de sol significatiu i comprensible pels infants que els permetia saber quan seria l’hora de dinar o quan els vindrien a buscar per dur-los a casa. I, finalment, vam elaborar diversos elements per a treballar les ombres a l’escola: titelles, teatrets, lamparetes, etc.

En definitiva, va ser una setmana molt productiva que ens va permetre explorar un aspecte molt concret, però molt significatiu que s’ha treballat a les escoles de Reggio Emilia. Ara “només” ens queda la feina de posar-ho en pràctica i descobrir com els infants de la nostra escola exploten i aprofiten les possibilitats d’un element que, de tant proper a nosaltres, sembla que l’oblidem.

Referència bibliogràfica: Dolci, Mariano (2003): Jo i les ombres. Barcelona: Infància.

Capuccino Pedagòcic. Part VIII: Reggio arriba a Valldoreix.

El dia  28-29 de juny vam realitzar una formació amb talleristes de Reggio Emilia, a l’escola la Farga de Valldoreix.  Aquesta formació es va realitzar conjuntament amb l’escola Piccolo  Mondo, escola-parvulari de Reggio Emilia, a Valldoreix.
La formació es distribuïa en 4 tallers: fang, construcció, llum i natura. Van ser tallers molt experimentals en els que vam veure i treballar amb molts materials diversos, referents a cada taller. Aquests tallers ens van fer pensar, reflexionar i posar en comú idees i experiències viscudes.
Una conclusió molt important és  que l’ambient és el tercer educador, per  aquesta raó és molt important fer una distribució i preparació de l’ambient , donant molta importància a l’estètica. Un ambient  ha de ser un lloc estèticament maco i agradable a la vista, en el que els nens/es es trobin en harmonia, amb l’ambient i els materials. Hem de procurar que l’ambient sempre estigui maco i preparat pels aprenentatges dels alumnes.

Va ser una experiència fantàstica trobar-nos amb uns talleristes i la seva manera de fer a Reggio, ha sigut com si haguéssim estat allà.
Gràcies a tots els talleristes i persones que han vingut de Reggio per oferir-nos aquesta formació, i gràcies a l’escola La Farga de Valldoreix per duu a terme aquestes jornades.

Escrit i fotografies de la Desireé Hortigón i la Inma Martínez

Capuccino Pedagògic. Part VII

Des de que vam arribar d’Itàlia, i ja fa moltes setmanes d’això, una idea que ens dona voltes constantment al cap és  la que gira entorn al “dret al risc”.

A Reggio, com us vam explicar, “el dret al risc” és inherent a la seva filosofia. Aquest concepte hi és molt present en educació especial ja que és molt comú que les famílies amb infants amb dificultats tendeixen a protegir en excés als seus fills i filles, fins al punt, de no permetre’ls fer-se adults.  El treball que s’ha realitzat, en l’àmbit de l’educació especial, és molt remarcable en aquest sentit i ha donat lloc a grans avenços tant personals com col·lectius.

Pel que fa a l’educació anomenada ordinària (un altre dia podem parlar sobre les etiquetes “especial” i ordinària”) continua existint  una tendència generalitzada cap a la pedagogia pediàtrica, és a dir, abunden les metodologies que pretenen construir bombolles al voltant dels infants que els allunyin de tot tipus de riscos fins arribar a extrems on aquesta tendència s’acaba transformant en el veritable risc per l’infant.

Evidentment, tot té uns límits i aquests límits han de construir-se en base a la reflexió i al diàleg tant intern com extern. Personalment, penso que aquests límits no s’han de construir en base al sentit comú ja que considero que el sentit menys comú és, precisament, el sentit comú. I, sobretot, aquesta idea de “dret al risc” s’ha d’articular en base a uns criteris de seguretat que permetin un marge ample al creixement dels infants.

És obvi que aquesta no és una tasca ni un debat fàcil. I, tot parlant amb una mare de l’escola en relació a aquestes idees , em va referir i enviar el vídeo que inclou aquest article. És un vídeo breu, molt breu però molt intens al mateix temps. I que em fa pensar que donar aquest marge, amb el degut acompanyament per part de l’adult, pot donar una empenta impressionant als infants pel que fa a la seva autoestima i creativitat.

Tot veient aquest vídeo i reflexionant sobre aquestes idees, el primer que em va venir al cap és que l’altra cara de la moneda del “dret al risc” és la confiança. I intueixo que donar marge al risc és ampliar la confiança en els infants i això, sense cap mena de dubte, és un revulsiu que fomenta, tal i com deia Erich Fromm,  un desenvolupament integrat de la personalitat i, per tant, potencia el desenvolupament de persones que no tenen por a la llibertat i s’enfronten de cara amb la vida.

Capuccino Pedagògic. Part VI

Igual algú de vosaltres es pensava que el Capuccino Pedagògic s’havia acabat. Però ja us vam avisar que encara quedaven coses a dir.

A l’article passat us parlàvem de Stefano Sturloni  que, com a tallerista de l’escola Allende, ens parlava del seu projecte al pati d’aquesta escola. Va dir moltes coses interessants, però una de les que més em va agradar va ser que una de les feines dels docents havia de ser ajudar als infants a captar la subtilesa de les coses. Facilitar el desenvolupament de la capacitat d’observació d’aquelles coses que, de tant senzilles i petites, resulten moltes vegades invisibles. Ell comentava que potenciar aquesta mirada envers l’entorn i la pròpia vida és una manera de trobar recursos humils i assequibles per a trobar la felicitat. I això em va semblar, simplement,  meravellós.

Lligat amb el tema de la subtilesa penso que una manera subtil d’analitzar els discursos i missatges de les persones i les institucions és recollint les paraules que més es diuen o més ressonen. Al llarg dels tres dies de conferències, visites, xerrades i tallers vaig recollir a la meva llibreta aquestes paraules i que, només llegir-les, em porten a profunditzar i a reflexionar  sobre tot el que hem aprés aquests dies. Les vull compartir a aquest bloc per si pot ajudar a fer una idea més clara del que és l’experiència comunitària i educativa a Reggio Emilia. Aquí les teniu:

Transformació

Provocació

Confrontació

Trobada

Diversitat

Contemporaneïtat

Observació

Representació

Experimentació

Ciutat

Comunitat

Cooperació

Participació

Hipòtesis

Paraula

Procés

Documentació

Subjectivitat

Intersubjectivitat

Subtilesa

Mirada

Emoció

Identitat

Ombra

Llum

Interior-Exterior

Autenticitat

Narració

Elements Naturals

Context

Virtualitat

Passió

Diàleg

 Aprofito per a recuperar unes fotografies realitzades per la meva companya, l’Astrid, que tot just va descobrir una nova afició a Itàlia: la càmera de fotos “Harinezumi”. Quan vam estar al pati de l’Allende jo vaig agafar la meva càmera Nikon i a l’Astrid li vaig deixar l’altra, la Harinezumi. Quan ens vam separar per conèixer aquell espai de forma personal, ella em va dir: “Jo faig fotos dels detalls, perquè entenc que tu fas dels espais en general.” El resultat del seu recorregut fotogràfic és el que ve a continuació que és , precisament, un recull de les subtileses i de les petites coses que et pots trobar a aquell meravellós lloc i que em sembla més que adient per il·lustrar aquest article.

Capuccino Pedagògic. Part V

Bé i aquí l’últim resum dels tres dies de curs, pròpiament dit. L’acompanyen les fotografies que ens van deixar fer al pati de l’escola “Allende”. Cal dir que estava totalment prohibit fer fotografies de les escoles i del centre Loris Malaguzzi. I aquesta va ser una de les poques ocasions que ens van permetre treure la càmera. Per aquesta raó, us podem oferir poques imatges dels espais que vam visitar.

Per sort, a un dels col·laboradors espanyols el van permetre fer un petit recull de fotografies que es publicarà a la web de SAREL. Ja us avisarem i així us podreu fer una idea més acurada del que us explicant.

El capuccino pedagògic donarà per molt més, així que, si us han semblat interessants o suggerents aquests resums, seguiu ben atents.

“Avui ha estat l’últim dia i ha donat molta pena que s’acabi el curs. Sense cap mena de dubte s’havien reservat “la guinda del pastel” per l’últim dia. I és que el tema dels talleristes ha resultat més que suggerent i apassionant.

Com ja ens van comentar anteriorment, cada “Nido” i cada “Scuola” compta amb un tallerista. El tallerista és una persona provinent del món de l’art que “resideix” al centre. És l’encarregat de donar una identitat al centre i d’establir un vincle estret i fructífer amb l’entorn més immediat i la pròpia escola. És, gairebé, com la pròpia ànima.

És l’acompanyant dels alumnes i els docents en la descoberta de les subtileses de l’entorn, les seves transformacions i els seus canvis, la vida i també la mort. I, sempre atent a aquesta relació entre l’entorn i els infants, va obrint portes, possibilitats, entenent el món amb la perspectiva dels nens i les nenes i alimentant el desig d’aprendre tots plegats i la construcció de la comunitat educativa.

Hem conegut a Stefano Sturloni que és el tallerista de l’escola Allende. És un apassionat de la natura i de l’art i porta, des de fa 10 anys, un projecte amb els infants d’aquest centre vinculat al pati i al jardí de l’escola. I mare meva quin projecte!!!

Cal dir que la filosofia de Reggio Children parteix de la base d’aprofitar i fusionar la diversitat de l’entorn, dels infants, dels docents i dels talleristes. Resulta importantíssim respectar les passions tant dels adults com dels infants i, per aquesta raó, cada escola és totalment diferent i diversa. Les escoles són organismes vius que es mouen impulsats per les passions petites de tots plegats i aquestes passions fan vibrar fins els ciments.

Seguint aquesta filosofia, Stefano es va proposar amb les famílies i les docents que l’escola havia de tenir un pati viu i molt ric. Així doncs es van posar en marxa,i  amb l’ajuda d’un arquitecte, van construir un jardí impressionant (cal dir que tot el que anirem descrivint ha estat construit amb les mans de les famílies i del propi Stefano). Al jardí podem trobar des d’una torre d’escalada a un llac, passant per una muntanya i diversos boscos. Aquesta base ha anat creixent en funció de la pròpia natura i dels petits projectes que han dut a terme amb els infants. A vegades, han tingut conills o ànecs i tota la fauna imaginable que es pot trobar a un llac on, actualment, trobem nenúfars entre d’altres coses.

El jardí és un espai lliure on els infants troben canvis vinculats als ritmes de la natura: la fauna i la flora està pensada per tal que, en funció de l’estació de l’any, tingui particularitats diferenciades. Tanmateix, poden trobar el que ells li diuen “presències” que són objectes diversos que es troben amagats entre l’herba. Per exemple, un tros d’un fris d’algun edifici antic o pedres enormes.

Això sí, oblideu-vos de materials homologats i de podar les branques més baixes. A l’escola Allende i a Reggio Emilia, en general, el dret al risc és un dret dels infants inalienable. Ells defensen que els infants han de tenir el dret a caure, a fer-se mal, a tenir fred i calor i a sentir les forces de la natura en la seva pròpia pell. Evidentment, sempre tenen per davant un criteri de seguretat, però sempre hi ha un marge que t’allunya i t’apropa del que ells diuen “les tendències pediàtriques”.

Posarem un parell d’exemples:

  1.  Els infants surten al pati sempre, sense cap excepció. A Reggio Emilia pot arribar a nevar i es pot congelar l’aigua del llac, però ells surten. Tenen botes d’aigua i impermeables per poder sortir sempre, encara que plogui o faci boira ja que consideren que aquestes són experiències vitals fonamentals que no se li poden negar als nens i les nenes.
  2.      Al jardí d’aquesta escola hi ha espais que queden lluny i amagats de la vista dels adults. Tenen unes normes i saben que hi ha coses que es poden fer o no en funció de l’acompanyament d’un adult o no.

 Segons ells, “les tendències pediàtriques” priven als infants de l’essència de la vida capturant als infants en bombolles higièniques que els desnaturalitza i els allunya de la natura i els seus cicles. Personalment, aquesta idea em sembla molt interessant i, encara que no em posicioni encara, em dona molt a pensar.

Bé, també resulta molt interessant les creacions artístiques amb elements de la natura que segueixen gairebé sempre un cicle: agafen els elements del pati, els transformen donant-li una “forma cultural” i els retornen a la natura per tal que tot continuï el seu cicle. Això reforça el vincle amb els processos naturals i vitals dels infants amb el seu propi entorn.

Amb aquesta xerrada hem reflexionat sobre la importància de la conexió amb la natura i també ens hem endinsat en la interessant i apassionat reflexió sobre “el dret al risc”.

 Després hem visitat “El taller raig de llum” i hem fet un sèrie d’activitats acompanyades d’altres talleristes. Però de la llum i el seu vincle amb les escoles de Reggio Emilia ja escriuré des de Barcelona amb molta més calma perquè n’hi per a llogar cadires.

Així que el dia ha culminat fent una visita a l’escola Allende i al seu impressionant jardí. Allà hem fet un té i hem intercanviat tasses de té que vam portar des de Barcelona amb les tasses dels infants de la pròpia escola. I després de beure un gran té i menjar unes pastes impressionants hem tornat a ser infants al jardí. Quina sort que tenen aquests nens i nenes!!!

La nostra imaginació s’ha alliberat de forma impressionant i hem fet els càlculs sobre quants sacs de sorra necessitaríem per omplir el pati de ciment i com podíem construir una muntanya i un llac i un bosc i….

Però la calma és necessària. Ara, ningú ens privarà de que, de tant en tant, ens anem a visitar aquest jardí en somnis i tornem a colar-nos entre les cabanes, pujar la muntanya i baixar fent la croqueta i retrobar-nos en un túnel que no sap on va a parar…

De moment, aquesta visita ens permet somiar i això farem….

20 d’abril del 2011, Reggio Emilia.

Capuccino Pedagògic. Part IV

 I continuem amb el recull dels dies passats a Reggio Emilia. El que ve a continuació és, com a l’anterior article, un resum realitzat després de tota una jornada intensa. Tampoc el vam poder publicar allà, però això permet afegir algunes coses i retrobar-se amb unes paraules plenes d’entusiasme.

M’agradaria poder fer-vos arribar tot el que vam viure i el que vam vibrar, però resulta una tasca gairebé impossible. I és que també ens queda una mica per acabar-ho de pair. Així que espero que, com a mínim, us vagi bé aquest petit tast que, entre fotografies i paraules, reuneix una realitat fragmentada que intenta fer-vos una idea global del que suposa aquesta meravellosa experiència que és ser infant a una escola de Reggio Emilia.

 “Ahir vam visitar dues escoles que es coneixen amb el nom de “Nido”. Les escoles Nido són les que acullen a infants de 0 a 3 anys. I avui hem visitat les “Scuola de la Infanza” que acullen a infants de 3 a 6 anys.

Aquesta visita ha estat molt bé perquè hem pogut veure els infants a les aules i ha estat meravellós. El clima que es respirava era d’una calma absoluta i els nens i les nenes circulaven lliurement per l’escola anant del pati a les aules en funció del que volien fer. De fet, aquesta constant circulació entre l’espai exterior i l’espai interior és una característica importantíssima de les escoles Reggianes, ja que genera molt dinamisme i una alimentació constant entre l’exterior i l’interior. Lligat amb això cal parlar de com totes les portes tenen vidres que permeten veure el que està passant a l’interior de cada aula i així es permet contagiar als alumnes i estimular la seva curiositat. La transparència és una constant.

No cal que parlem dels jardins tan preciosos i impressionants que envolten a totes les escoles Reggianes i que estan plens d’estímuls i elements naturals i és que, més que parlar-ne, s’ha de gaudir.

Estem realment impressionades i estem aprenent moltíssim, però el millor de tot és que ens està ajudant a repensar les coses que fem i com millorar-les. De fet és molt gratificant observar que tenim totes les condicions per a millorar i que ens trobem amb total sintonia amb la filosofia que sustenta tot el projecte de les escoles de la xarxa iniciada per Loris Malaguzzi.

 Loris va tenir unes intuïcions fantàstiques que després s’han vist contrastades amb investigacions científiques que li han donat la raó. Per exemple, tota la teoria sobre els cent llenguatges de l’infant es correspon amb la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner que va aparèixer molt després.

M’agrada molt la insistència de Malaguzzi i tots els seus companys i companyes en que els infants s’havien de considerar persones amb drets des del seu naixement i que s’havien de considerar ciutadans d’avui. Això traduït a l’educació, vol dir que l’educació no ha de ser un procés que prepari per al futur, sinó que faci viure el present i que els infants tenen tot el dret de gaudir d’aquest present tot aprofitant-lo per a desenvolupar les seves capacitats.

 Bé, dins d’aquesta filosofia l’organització, la formació i la professionalització dels educadors és un element clau. I és que es considera educador tota persona que treballa l’escola: mestres, famílies, cuineres, personal de neteja, etc. I es troben moments per a compartir i reflexionar sobre la pròpia comunitat i és una prioritat la comunicació fluïda entre tots i totes els que conviuen a la comunitat.

 Totes les escoles compten amb una pedagoga i un tallerista. Cada pedagoga s’encarrega de 3 o 4 escoles i es coordinen entre elles, detecten necessitats i estableixen estratègies conjuntes. S’encarreguen de mantenir la coherència i la cohesió de la xarxa.

 Demà ens parlaran de la figura del tallerista i també ens faran un taller. En particular, la figura del tallerista és una figura que em crida  molt l’atenció i em resulta molt suggerent…demà ens acabarem de fer a l’idea…

 19 d’abril del 2011, Reggio Emilia”

 

A continuació us oferim algunes fotografies més de Reggio Emilia:

Capuccino Pedagògic. Part III

En aquesta tercera part del viatge a Reggio Emilia us vull presentar un dels resums que vaig fer el primer dia. La meva intenció, com us vaig comentar a l’anterior article, era publicar-ho “in situ” però les circumstàncies no ho van fer possible. Rellegir aquestes paraules m’omple d’emoció i em transporta a les primeres sensacions que ens va despertar la nostra estada.

Afegeixo algunes fotografies de  Reggio Emilia que vaig fer durant la passejada amb els amics de Reggio Children i amb les meves companyes.

Com podreu intuir Reggio Emilia és una ciutat de dimensions humanes i molt accessible on la natura i és present com una constant. Els seus habitants són hospitalaris i molt servicials. I , com vam poder veure després, això es reflectia en les escoles que vam visitar on les educadores es mostraven totalment obertes i molt acollidores.

 “Ja estem a Itàlia i, a part de menjar pizza, pasta, pizza, pasta i arròs tres delícies, ja hem començat a entrar en matèria.

 Ahir gràcies als amics de Reggio Children vam poder gaudir d’una passejada intensa per la ciutat de Reggio Emilia. Ens van parlar una mica de la seva història i com han anat construint el seu teixit social, imprescindible per a fer realitat una comunitat educativa al·lucinant. De fet, per tota la ciutat veus cartells penjats per l’ajuntament demanant voluntaris per a qualsevol cosa i resulta que tenen resposta i la gent s’apunta per ajudar i fer qualsevol activitat que sigui necessària.

 Ahir l’emoció era gran i la nostra capacitat creativa estava elevada a una potència molt alta però avui, després de visitar el Centre Internazionale Loris Malaguzzi, fer les xerrades i començar a visitar les primeres escoles (nido), ja ha estat massa. Ens ha sorprès moltíssim la capacitat per a crear entorns rics amb materials, realment, humils i com la mateixa capacitat d’experimentació i investigació que pretenen desenvolupar amb els infants és una capacitat que se’ls hi exigeix a les educadores d’aquestes escoles. També resulta molt interessant com disposen els materials per tal de provocar en els infants la sorpresa, el dinamisme i la sensació de trobar-se coses noves constantment.

 Però el que és realment sorprenent és la seva constant obsessió de documentar tot el que van fent amb els infants ja sigui per a treballar el procés amb els propis nens i nenes com per a deixar un registre i una constància d’allò que es va treballant.

 També ens ha agradat molt la fluïdesa amb la que van plantejant els projectes o les activitats que tant poden sorgir dels infants com de la pròpia observació que les mestres realitzen de l’activitat que es duu a terme durant els moments més lliures. I que, en general, aquests projectes acostumen a ser en grups molt reduïts (4 o 5 infants) que han mostrat un interès especial.

 Estem molt impressionades i emocionades del respecte i cura que mostren les educadores i de la seva professionalitat que passa per una constant formació i reciclatge.

 Una cosa que no ens podem oblidar d’esmentar és que tot això forma part d’una xarxa que inclou les empreses, l’ajuntament i altres institucions culturals, socials i econòmiques que tenen una consciència molt alta de que l’educació és un bé comú que revitalitza una comunitat o una ciutat sencera.

 Són tantes coses que us hem d’explicar i tanta la intensitat d’aquests dies que resulta impossible resumir-ho avui. A més cada dia ens endinsem més en tot plegat i cada dia veiem noves coses i nous camins pels quals començar a investigar, a fer-nos preguntes i reflexionar sobre la nostra pròpia pràctica.

 Així que, de moment, recollim aquest petit tast i demà una mica més.

18 d’abril del 2011, Reggio Emilia”