Bed & Breakfast Pedagògic. Part I

L’any 1921 A.S. Neill va fundar, a una petita població d’Anglaterra, una de les escoles més emblemàtiques dels nostres temps: “Summerhill”  .

Influenciat pel psicoanalista d’Estats Units Homer Lane, decideix crear un centre educatiu lliure de pressions i normes autoritàries. Des de llavors, ha passat molt de temps i l’escola ha hagut de passar per moltes fases i etapes. No obstant, fins i tot a l’actualitat dirigit per Zoë Neill Redhead (filla del fundador), s’ha mantingut i es manté totalment fidel als seus principis.

Referent de les “escoles democràtiques”, ha defensat per activa i per passiva la necessitat de que els infants han de ser feliços per aprendre i que, només deixant que tot flueixi segons el ritme individual de cada infant, això és possible.

Per tal d’assolir l’objectiu proposat per “Summerhill” els principis pedagògics i humans giren al voltant del respecte, l’amor, la igualtat entre infants i adults, la llibertat i l’autogestió. Per aquesta raó, les classes no són obligatòries, no hi ha exàmens ni qualificacions i el centre (o una gran part de qüestions pròpies del centre) es gestiona a través de l’assemblea que està formada per alumnes i professors i on cada vot compta tant sigui d’un infant com d’un adult.

Com bé el lector es pot imaginar, aquesta proposta ha comptat tant amb  seguidors com a detractors i als últims anys ha perillat i ha estat amenaçat de tancament. Els inspectors que han enviat des de l’administració han tingut visions diferents del que succeïa dins del centre i, segons el seu estil personal, no ho han vist amb bons ulls.

Sembla ser que l’última vegada que van estar a punt de tancar, van aconseguir deslliurar-se’n gràcies a un paper molt actiu d’alguns seguidors així com d’alguns alumnes.

I és cap allà que dirigim els nostres passos curiosos i observadors. Després de visitar Reggio Emilia i Antzuola, visitem “Summerhill”. Un grup de la comunitat educativa del nostre centre passarem una jornada de portes obertes observant tot el que l’assemblea de “Summerhill” decideixi que podem veure. La primera setmana de novembre, per tant, ens endinsarem en un centre que no només és pioner en un altra tipus d’educació que no sigui la tradicional sinó que s’ha transformat en una visita obligada d’aquelles persones que volen desenvolupar una altra mirada en relació a l’educació.

Per suposat, us farem cinc cèntims d’aquesta visita com acostumem a fer sempre que fem formacions d’aquest tipus. De moment, us deixem amb aquest article de “La vanguardia” publicat fa molt de temps (podeu accedir clicant aquí) i un vídeo elaborat per unes alumnes de la facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Màlaga:

Per què observem, documentem i comuniquem?

Ja fa unes setmanes que us vam comentar  a l’article “Capuccino pedagògic. Part IX: Les ombres i el Mariano” que un grup de mestres havíem fet un curs amb el Gino Ferri.  El Gino, com us dèiem, és mestre de Reggio Emilia i també assessora i dona cursos a mestres de la zona i d’altres indrets del món.

El curs que vam realitzar versava sobre “L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola” i ens va deixar totalment fascinades. Resumir les 30 hores que vam estar participant d’aquest curs en un article resulta molt i molt complex. No obstant, intentarem sintetitzar i donar resposta al títol d’aquest mateix article: Per què observem, documentem i comuniquem?

Els diaris d’aula, els panells explicatius o els propis blocs de les escoles poden ser vistos i utilitzats com una eina totalment “folklòrica” sense sentit més enllà de la pròpia exposició del que es va fent i vivint en el dia a dia. No obstant, més enllà d’aquesta funció expositiva, la documentació i els diversos suports que es fan servir, així com els processos que es requereixen per a fer-la possible (l’observació) tenen un sentit més profund i rigorós. L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola intenten donar sentit a allò que vivim, analitzar-ho i aprofitar-ho per a crear significats. Quins significats?

Doncs significats socials i culturals entorn a la infància, a la seva diversitat i les seves particularitats. Es tracta, doncs, de donar veu als propis infants que, tot i que no dominen els codis comunicatius dels adults, tenen una riquesa cultural i social que cal fer emergir per tal que la resta de la societat li retorni la seva dignitat. Així no hi ha prou amb la creació d’uns espais que serveixen com a interlocutors dels infants i les seves famílies, es tracta també d’observar e interpretar el que allà passa i, finalment, comunicar-ho, fer-lo emergir, donar-li cos per tal de poder compartir aquests significats amb la resta de professionals que hi treballen, les famílies i, per suposat, amb els infants que habiten aquests espais.

No és superficial fer un diari del que passa, perquè aquest diari permet establir relacions intel·ligents entre els adults, entre els infants i entre els propis infants i adults. Aquests dies tot treballant el diari ens hem adonat que observar, plasmar moments a través de la càmera i després interpretar el que ha succeït deixant constància al paper és un exercici molt professional que et permet reflexionar sobre la teva pròpia pràctica, apuntar noves línies de treball amb els infants i compartir-les amb les companyes.

L’ull de la mestra ha d’incidir en els detalls, ha de plasmar els comentaris dels infants, els seus rostres meravellats, les seves emocions o, fins i tot, com es mosseguen els llavis quan estan concentrats en una tasca dura i difícil per ells. Tot això, perquè el món de la infància i el dels adults entri en relació deixant de costat punts de vista protectors, infantilistes i poc rigorosos. Els infants li posen molta empenta i molta energia a coses que per a nosaltres, lamentablement, han perdut la seva importància. S’apassionen, s’esforcen i lluiten fins al final per aconseguir les fites que s’han fixat ells mateixos. La vida bull al seu cos i, si li donem suport, li concedim el valor que té i li donem un lloc digne dins de la nostra pròpia cultura i societat  estem fent tot el possible per fomentar un desenvolupament ric. I aquest és un dels grans valors de l’observació i la documentació.

L’adult, evidentment,  com observador de tot plegat no pot deixar de ser subjectiu i ha de limitar-se a interpretar i compartir aquestes interpretacions amb la resta d’adults. No obstant, quan més observa, quan més analitza i quan més ho plasma per escrit i en imatges es va transformant en un observador i comunicador més expert. Com un antropòleg que visita una tribu indígena, primer tot li resulta estrany i, finalment, acaba formant part del grup i creant significats compartits i, per tant, donant una resposta més encertada a les necessitats del grup en el que s’imbueix.

Segons Gino Ferri, aquests processos d’observació, documentació i comunicació han de ser una exigència prioritària de la professió de mestre, no només en escoles on el tipus de metodologia ho exigeix per a poder sostenir-se, sinó de tot tipus d’escoles i que, en el fons, implica una forma de viure la professió com a ésser humà.  No es tracta de donar descripcions, sinó de fer-nos conscients tots plegats dels processos que els  infants i els adults posen en marxa quan estableixen un vincle dins d’un marc escolar amb tots els vincles afectius, emocionals i intel·lectuals que entren en acció.

L’observació, la documentació i la comunicació permeten que existeixi la confrontació d’interpretacions i de significats i, per tant, deixa pas al diàleg que permet que es generin espais de confiança i vincle professional i afectiu, tant per part dels professionals de l’educació, com per part de les famílies i, per descomptat, dels propis infants.

Per totes aquestes raons l’observació, la documentació i la comunicació són eines bàsiques i fonamentals que aquest curs pretenem i ens exigim que al centre siguin del tot quotidianes i habituals. 

L’estètica a l’escola

El curs passat, com ja sabran els nostres lectors habituals, vam viure un curs intens. Vam realitzar múltiples formacions i vam acceptar el repte, com a mestres, d’estar en constant aprenentatge i investigació.

La nostra visita a les escoles de Reggio Emilia i d’altres formacions que vam rebre en aquesta línia ens van fer despertar un interès creixent per uns principis ètics i estètics que no només transformen la nostra mirada, sinó que ens obliga a transformar el nostre entorn i els ambients de treball.

Ens vam adonar que ja havíem fet un gran camí, però que ens quedava un camí encara més llarg per recórrer. Evidentment, no el podíem fer soles i en el procés viscut al llarg d’aquestes últimes setmanes hem comptat amb moltes mans. Des de famílies que s’han implicat muntant mobles, tallant taules, posant cortines a personal de serveis que ha cosit vestits, vores de teles, folrat llibretes i carpetes passant per voluntaris que ens han aportat energia i il·lusió, hem aconseguit que l’escola estigui a punt per rebre amb molta dignitat a uns infants que bé s’ho mereixen tot.

Tot aquest procés ha estat guiat per Paola Soggia que amb total entrega ens ha assessorat en la transformació dels nostres ambients. Ha estat un assessorament viu i actiu on, amb molta energia, ens ha ajudat a fer un salt qualitatiu i ens ha ajudat a profunditzar en el tractament i disposició dels materials i espais.

Hem aprés que l’espai que rep als infants i a les seves famílies ha de ser un lloc cuidat estèticament i no només funcionalment i que, partint d’aquest segon terme (la funcionalitat), es poden crear espais bells i cuidats que facilitin que els infants i els adults puguin desenvolupar processos d’investigació vius i actius. No es tracta de generar bellesa perquè sí, sinó d’entendre que la bellesa és un dret fonamental de l’ésser humà i que afecta en el seu estat d’ànim i a la seva psicologia. Tenir en compte que els infants es poden beneficiar d’espais on els colors mantenen un equilibri, les formes dialoguen entre elles, el mobiliari estableix un diàleg amb els seus moviments i els elements que l’habiten busquen enriquir la globalitat dels protagonistes que habiten l’escola és donar credibilitat als seus processos d’aprenentatge. No tolerar el desordre no suposa ser un “maniàtic”, sinó no permetre que s’instal·li la indiferència o la desídia, actituds ambdues molt poc constructives en un entorn humà.

Hem fet una autocrítica molt potent i la nostra mirada s’ha afinat tant que ens resulta impossible tornar enrere. Encara ens queda feina, però resulta tant i tant estimulant i creativa que li afegeix un grau de passió més al que la nostra quotidianitat ja tenia.

Valgui aquest article com agraïment a totes les persones que ens han ajudat en aquestes setmanes ja que la seva ajuda ha estat imprescindible, però volem dedicar aquest article molt especialment a la Paola perquè s’ha transformat en el nostre “raggio di luce”.  Gràcies per la teva inspiració!

Capuccino Pedagògic. Part IX: Les ombres i Mariano.

Després d’unes setmanes de merescudes vacances pel bloc, reprenem els nostres articles amb una altra entrega del “Capuccino pedagògic”. Aquesta vegada no hem fet un viatge a Itàlia i han estat els Reggians els que ens han visitat. Us deixem amb una de les cròniques:

Aquest juliol, a l’escola d’estiu de Rosa Sensat, hem tingut la sort de gaudir de dues persones amb una gran experiència en el terreny de la pedagogia. Estem parlant de Mariano Dolci i de Gino Ferri que, dins dels seus àmbits, ens han donat una gran lliçó de com treballar amb infants. Tant Dolci com Ferri han treballat o treballen a les escoles de la xarxa municipal de Reggio Emilia i també tenen una gran experiència com a formadors de mestres i talleristes.

Mariano ha treballat com a titellaire en plantilla de l’ajuntament de Reggio Emilia assessorant a escoles pel que fa a les titelles i, sobretot, pel que fa al treball amb les ombres. D’altra banda, Gino Ferri, com a mestre, dóna classes a infants i, al mateix temps, assessora a centres mostrant un gran coneixement pel que fa a les possibilitats pedagògiques i relacionals que aporta l’observació, la documentació i la comunicació en l’àmbit educatiu.

Avui us parlarem del Mariano i del curs que ens va fer sobre les ombres i la seva introducció a les escoles. Com hem comentat, Dolci va acabar formant part de la plantilla de funcionaris de l’ajuntament de Reggio com a titellaire municipal assessorant als equips docents i les escoles d’aquell indret després de  voltar pel món amb una companyia de titelles. En aquells moments (anys 60 i 70), tant el món dels titelles com el món de la infància estava ple de prejudicis i, justament, va ser quan Loris Malaguzzi els va cridar a Reggio Emilia per tal de fer algun tipus de col·laboració amb les escoles.

Loris els hi va plantejar la seva idea d’infància i art i es van sentir atrets i predisposats a participar. D’aquesta manera va ser com primer van començar a fer espectacles pels infants. Després les mestres van plantejar per què no podien passar les titelles de mans dels artistes a mans de les docents i, finalment, per què no podien passar a mans dels propis infants. I així és com Mariano va acabar sent assessor en aquest àmbit i, si bé en un inici les consultes eren de caràcter molt pràctic (com es construeix un teatre d’ombres, com es posa el fil a una titella), van acabant ser molt més profundes i trascendentals.

Aquest pas va suposar per a Dolci una petita revolució: com a artista s’havia dedicat intensament a buscar els seu propi llenguatge formal que el permetés expressar el seu món interior, però com a col·laborador de mestres no es tractava de reduir formes i llenguatges sinó d’explorar-los tots per oferir el número més elevat de possibilitats expressives als infants.

Dins d’aquesta recerca i exploració el Mariano i companyia van descobrir que el món de les titelles d’ombra i les ombres en sí mateixes tenien un potencial molt elevat. Van buscar documentació, però tot i que s’havia estudiat en profunditat la relació dels infants amb els miralls, no es va trobar gaire informació significativa pel que fa a la relació dels infants i les ombres.

No obstant, a través de diversos estudis antropològics que s’havien realitzat en diversos indrets del planeta, van constatar que les civilitzacions més diverses i més distants tenien creences similars. Tanmateix, es va veure que les societats primitives, en general, mantenien una relació angoixant amb l’ombra. Van llegir que algunes cultures consideren que l’ombra és la responsable dels somnis i, que quan es dorm, l’ombra viu el somnis i que, per tal de recuperar-la, cal cantar cançons que la retinguin. En general, van descobrir que es considera que la pèrdua de l’ombra és l’equivalent de la mort. Tanmateix, van constatar que, en molts escrits, es considera que l’ombra de personatges importants poden tenir poders miraculosos. Mariano va documentar-se i va descobrir que alguns antropòlegs consideren que l’ombra ha estat la  1ª objectivització del “JO”i que, per tant, la dialèctica entre l’ombra i la persona ha afavorit la creació de la identitat.

Totes aquestes qüestions són rellevants perquè, segons diu Piaget, si una qüestió es dona en diferents cultures allunyades entre sí podem trobar el seu origen en les inquietuds i neguits dels propis infants. I, per tant, aquesta diversificació de mites i explicacions que es donen en diferents indrets és una prova de que l’ombra és un element que connecta directament amb les necessitats dels infants. De fet, Mariano comenta que sembla bastant generalitzada, entre els antropòlegs, la idea que la nostra pròpia identitat com a èssers humans es deu a l’interès que van mostrar els nostres avantpassats pel reflex i per l’ombra i que tant la pintura com l’escriptura guarden un vincle molt estret amb l’ombra ja que els seus origens tenen relació amb el fet de reseguir ombres: només cal fixar-se en les produccions més primitives per tal de veure com consisteixen en la representació de siluetes o com el codi escrit occidental va d’esquerra a dreta que és el trajecte que fan les ombres en relació al sol.

Les ombres, per tant, han afavorit al llarg de la nostra història el desenvolupament de la nostra pròpia consciència, el dibuix, l’escriptura i la noció de temps. I, per tant, també ajuda i potencia el desenvolupament d’aquests aspectes en l’infant. Les ombres, insisteix Dolci, desenvolupen tant aspectes racionals com aspectes imaginatius i, que qüestions més artístiques i creatives com qüestions més de geometria o càlcul, es poden treballar a través de l’ombra. Així doncs, segons Mariano, el treball amb les ombres manté unit al propi infant ja que vincula la part racional amb la creativa permetent fer una feina globalitzada i interdisciplinària.

Per tant, al llarg dels cinc dies que va durar el curs, ens va parlar de les possibilitats pràctiques i metodològiques que es poden explotar a l’aula: des de fer un senzill retrat del perfil en silueta dels infants, fins a crear un teatre d’ombres de grans dimensions. Ens va parlar també de la importància de tenir en compte, que tot allò que es treballa amb el cos i fent grans moviments (expressió corporal), és important després crear un espai petit on els infants puguin jugar amb elements més petits com siluetes que es puguin agafar amb la mà. Tanmateix, ens va comentar com n’és d’important no explicitar en excés el que veuen i viuen els infants per tal de permetre a la seva imaginació i al seu raonament desenvolupar hipòtesis i teories pròpies. Vam poder escoltar algunes experiències i anècdotes molt belles com, per exemple, la de treballar el temps a través de l’ombra tot creant un rellotge de sol significatiu i comprensible pels infants que els permetia saber quan seria l’hora de dinar o quan els vindrien a buscar per dur-los a casa. I, finalment, vam elaborar diversos elements per a treballar les ombres a l’escola: titelles, teatrets, lamparetes, etc.

En definitiva, va ser una setmana molt productiva que ens va permetre explorar un aspecte molt concret, però molt significatiu que s’ha treballat a les escoles de Reggio Emilia. Ara “només” ens queda la feina de posar-ho en pràctica i descobrir com els infants de la nostra escola exploten i aprofiten les possibilitats d’un element que, de tant proper a nosaltres, sembla que l’oblidem.

Referència bibliogràfica: Dolci, Mariano (2003): Jo i les ombres. Barcelona: Infància.

Formació sorpresa

A la nostra escola hi ha un grup de mestres que es dediquen a organitzar i preparar petites i grans sorpreses que fan més amena i entretinguda la nostra tasca diària. Les anomenem “La comissió sorpresa” i, al llarg del curs, n’han preparat unes quantes. L’última va ser grossa de veritat i ens van preparar dues jornades de “Formació sorpresa”. La resta, del tot innocents, només sabíem que estaríem el dia 30 de juny i 1 de juliol fora de casa i que ens havíem de preparar per a qualsevol cosa.

El primer dia ens van citar en un lloc secret que ens va permetre  establir un diàleg i reflexió pedagògica intensos i profunds. Les idees bullien i, quan se’ns escalfava el cap una mica massa, aquell espai ens permetia refrescar-les d’una forma molt grata. No direm gaire més d’aquest lloc, però , si observeu amb atenció el collage del final, és molt probable que endevineu de que es tracta. Per cert, aquesta reunió va ser possible gràcies a la gentilesa de les famílies…fins aquí podem llegir.

Després d’aquesta reunió tan intensa, vam dinar com es degut i vam agafar els cotxes en direcció a un petit poble de la província de Girona i del qual no desvetllarem el seu nom…com veieu la cosa va de misteris.

Allà ens esperava la Marta Soriano una artista consagrada a la realització de peces artístiques amb material de rebuig. Allà ens va parlar de la seva pròpia història, ens va ensenyar a fer jocs i petites produccions amb material reciclat (entre d’altres, l’Ecodomino), ens va descobrir l’art de la incrustació i també ens va obrir al món de les construccions amb ampolles d’aigua….impressionant!!! No cal dir que el lloc on estàvem, una petita cabana perduda al bosc, era també un lloc ben particular i espectacular on vam poder també continuar amb les nostres reflexions i també debatre sobre com podíem aplicar el que acabàvem d’aprendre a la nostra escola. Passejar-se per aquell indret no és gens avorrit: escales fetes amb carcasses de mòbils, clics de playmobil incrustats a les parets, maniquins capgirats i col·locats al jardí, un lloc per a llogar cadires. Un casa ben acollidora de fusta ens va guardar durant tota la nit i a l’endemà, un dia amb un sol ben espectacular ens va saludar. La Marta, fascinant, es va acomiadar de nosaltres, però us direm que no va ser un comiat “Per sempre més”, sinó més aviat un “Fins aviat”.

I on anàvem ara? Doncs a la Universitat de Girona!! A veure a la Mª Antònia Canals que, com molts dels nostres lectors sabran, és una dona encantadora que durant molt de temps s’ha estat dedicant a l’elaboració de materials manipulatius per a treballar les matemàtiques.  Ens va deixar impressionada tant la personalitat de la Mª Antònia com l’ordre, la lògica i la pulcritud amb la que tots els materials estan disposats i a l’abast de les visites. Vam rebre una classe magistral i vam poder observar i entendre les raons de tot plegat.

Després, un cop dinades, vam marxar cap a Barcelona amb un munt d’idees noves i renovades al cap…

Des d’aquí, des del “Cafè pedagògic”, no podem fer res més que donar les gràcies a aquesta “Comissió Sorpresa” i que esperem de tot cor que en vinguin moltes més sorpreses com aquestes!!!!!

Us deixem amb un collage que reuneix tot un seguit d’imatges d’aquesta formació. Si el voleu veure amb detall i ampliar les imatges, només heu de clicar una vegada, llavors apareixerà la imatge una altra vegada. Llavors, torneu a clicar i us sortirà la imatge molt més ampliada i, amb una petita lupa, per ampliar per zones. Us asseguro que val la pena no perdre’s cap detall!!!

Capuccino Pedagòcic. Part VIII: Reggio arriba a Valldoreix.

El dia  28-29 de juny vam realitzar una formació amb talleristes de Reggio Emilia, a l’escola la Farga de Valldoreix.  Aquesta formació es va realitzar conjuntament amb l’escola Piccolo  Mondo, escola-parvulari de Reggio Emilia, a Valldoreix.
La formació es distribuïa en 4 tallers: fang, construcció, llum i natura. Van ser tallers molt experimentals en els que vam veure i treballar amb molts materials diversos, referents a cada taller. Aquests tallers ens van fer pensar, reflexionar i posar en comú idees i experiències viscudes.
Una conclusió molt important és  que l’ambient és el tercer educador, per  aquesta raó és molt important fer una distribució i preparació de l’ambient , donant molta importància a l’estètica. Un ambient  ha de ser un lloc estèticament maco i agradable a la vista, en el que els nens/es es trobin en harmonia, amb l’ambient i els materials. Hem de procurar que l’ambient sempre estigui maco i preparat pels aprenentatges dels alumnes.

Va ser una experiència fantàstica trobar-nos amb uns talleristes i la seva manera de fer a Reggio, ha sigut com si haguéssim estat allà.
Gràcies a tots els talleristes i persones que han vingut de Reggio per oferir-nos aquesta formació, i gràcies a l’escola La Farga de Valldoreix per duu a terme aquestes jornades.

Escrit i fotografies de la Desireé Hortigón i la Inma Martínez

Zurito Pedagògic. Part II

Jo no sé quantes vegades hauré iniciat l’escriptura d’aquest article i quantes vegades hauré esborrat tot el que he posat per tornar a començar novament.

Analitzant les raons per les quals em costa tant escriure sobre la nostra visita a Antzuola he arribat a una important conclusió: hi ha moltes paraules al món de l’educació que s’han fet servir tant que ja, fins i tot, estan buides de significat.

Així doncs, si poso “a Antzuola l’eix de l’escola és l’atenció a la diversitat”, els lectors no podran apreciar cap diferència entre aquesta escola i cap altra perquè tothom als seus projectes posa aquesta frase.

Per tant, crec que el que s’ha de començar a dir és que, tot i que estigui escrit a un projecte d’escola o els mestres ho defensin en el seu discurs, no és real en tots els casos. A Antzuola, sí és real i tant real que només una visita i xerrar amb mestres com Atzun i Eugenio pot acostar a aquesta realitat.

La nostra visita va ser un plaer i vam estar tant ben acollides com si fóssim unes velles conegudes que arriben amb moltes ganes d’aprendre i compartir. Allà vam poder veure els projectes que estaven duent a terme els infants, la vida que bull a Antzuola i, per suposat, gaudir de les fantàstiques converses amb Atzun i Eugenio que són tot un exemple de professionals que accepten els reptes, estan plens de valentia i de bon humor.

Ens van parlar de la importància del punt de vista del mestre envers a les situacions que genera la vida mateixa i que forma part de l’essència del seu projecte. Per exemple, ens comentaven, si un mestre analitza una producció d’un infant buscant defectes no té res a veure si l’analitza buscant tots els punts positius. Tampoc és el mateix veure els problemes com una oportunitat per aprendre i com una qüestió inherent als fets educatius que com quelcom insuperable i que cal evitar. I, per suposat, tampoc té cap semblança tenir l’objectiu d’ensenyar que el d’aprendre. Així doncs, a Antzuola el mestre parteix de les situacions i problemes que generen el dia a dia (per exemple, organitzar una sortida), els comparteix amb els infants , busquen solucions conjuntament, analitzen aquestes solucions i treuen els aspectes positius i negatius, les diferències i les semblances i tot amb l’objectiu que els nens i nenes aprenguin (i no que el mestre ensenyi tota una sèrie de fòrmules, dades i teories).

Els i les mestres no s’avancen i expliquen les solucions a les situacions plantejades, sinó que permeten que els propis alumnes desenvolupen les seves estratègies. Després analitzen totes i li donen un valor a cadascuna, sense comparar-les amb una resposta prèvia i, finalment, acaben arribant a les seves pròpies conclusions. Els infants elaboren, reelaboren i construeixen els seus esquemes mentals a partir de l’explicitació dels seus processos, de les seves estratègies i dels anàlisis que es realitzen en grup. I tot plegat és el que és i ha de ser un veritable aprenentatge significatiu (i no el que posa als manuals). Estan en constant contacte amb els seus propis processos metacognitius i amb els dels seus companys i companyes, descobreixen com funciona la seva ment i que té diferències i semblances amb la de la resta de la gent i això genera un compromís cognitiu realment fort i potent.

En saben molt a Antzuola i dirigeixen l’activitat educativa cap a una direcció més que interessant amb un coneixement de l’ésser humà i de les seves relacions i vincles molt profund. Creuen fermament, i els hi dona molts bons resultats, que el respecte de la institució escolar per totes les respostes i estratègies dels infants, aquest intercanvi i coneixement dels altres així com les converses culturals i plenes de contingut que arriben a mantenir els infants a l’aula generen una sèrie de recursos i habilitats socials com l’empatia, el respecte per la diversitat d’opinions, l’escolta, el creixement compartit que faciliten un clima de bona convivència més que qualsevol programa d’habilitats prosocials que vingui donat per l’administració.

Amb l’humilitat que expliquen la seva metodologia, amb la predisposició a aclarir qualsevol dubte i amb la passió i orgull que comparteixen els projectes que han fet els seus alumnes hauríem estat hores i hores parlant amb ells. No obstant, només vam poder visitar-los un dia i ens va saber a poc. Tampoc podem deixar de banda, el que vam gaudir de Donosti, de les converses que es van generar entre nosaltres i de com vam poder amenitzar tot plegat amb bon menjar, bon beure i bones vistes i passejades.

Així doncs, no descartem una tercera visita l’any vinent i és que ens queda tant per aprendre…

De moment, us deixem amb aquest collage per tal que us feu una mica la idea de la màgia del viatge.

Zurito Pedagògic. Part I

L’any passat ja vam visitar Antzuola i aquest any tornem a anar. Aquesta setmana, unes ambaixadores de l’escola Congrés-Indians aniran al País Vasc a visitar aquest municipi on tenen una escola que des de fa anys ja funciona amb una dinàmica semblant a la nostra.

L’any passat vam anar i ens van tractar de meravella, vam veure amb ulls d’al·lucinades com els infants es movien pels ambients lliures i vam gaudir amb projectes desorbitants de construcció de planetes a escala o de descoberta sobre les guerres incloent la creació d’un avió que bombardeja (sense ferir a ningú) per tal d’estudiar les parabòles.

Tant l’Atzun com l’Eugènio ens van explicar amb molt de detall la seva organització, metodologia i plantejaments diversos. I, a banda de gaudir d’una gran gastronomia, vam treure un munt d’idees i recursos per posar en pràctica. Ara, un cop recollida l’experiència d’aquest curs, anem amb més dubtes, preguntes i consultes per tal de contrastar una experiència que està naixent amb una experiència consolidada com la d’Antzuola.

Prometem que, en propers articles, us farem arribar un petit recull de la nostra visita.

Capuccino Pedagògic. Part VII

Des de que vam arribar d’Itàlia, i ja fa moltes setmanes d’això, una idea que ens dona voltes constantment al cap és  la que gira entorn al “dret al risc”.

A Reggio, com us vam explicar, “el dret al risc” és inherent a la seva filosofia. Aquest concepte hi és molt present en educació especial ja que és molt comú que les famílies amb infants amb dificultats tendeixen a protegir en excés als seus fills i filles, fins al punt, de no permetre’ls fer-se adults.  El treball que s’ha realitzat, en l’àmbit de l’educació especial, és molt remarcable en aquest sentit i ha donat lloc a grans avenços tant personals com col·lectius.

Pel que fa a l’educació anomenada ordinària (un altre dia podem parlar sobre les etiquetes “especial” i ordinària”) continua existint  una tendència generalitzada cap a la pedagogia pediàtrica, és a dir, abunden les metodologies que pretenen construir bombolles al voltant dels infants que els allunyin de tot tipus de riscos fins arribar a extrems on aquesta tendència s’acaba transformant en el veritable risc per l’infant.

Evidentment, tot té uns límits i aquests límits han de construir-se en base a la reflexió i al diàleg tant intern com extern. Personalment, penso que aquests límits no s’han de construir en base al sentit comú ja que considero que el sentit menys comú és, precisament, el sentit comú. I, sobretot, aquesta idea de “dret al risc” s’ha d’articular en base a uns criteris de seguretat que permetin un marge ample al creixement dels infants.

És obvi que aquesta no és una tasca ni un debat fàcil. I, tot parlant amb una mare de l’escola en relació a aquestes idees , em va referir i enviar el vídeo que inclou aquest article. És un vídeo breu, molt breu però molt intens al mateix temps. I que em fa pensar que donar aquest marge, amb el degut acompanyament per part de l’adult, pot donar una empenta impressionant als infants pel que fa a la seva autoestima i creativitat.

Tot veient aquest vídeo i reflexionant sobre aquestes idees, el primer que em va venir al cap és que l’altra cara de la moneda del “dret al risc” és la confiança. I intueixo que donar marge al risc és ampliar la confiança en els infants i això, sense cap mena de dubte, és un revulsiu que fomenta, tal i com deia Erich Fromm,  un desenvolupament integrat de la personalitat i, per tant, potencia el desenvolupament de persones que no tenen por a la llibertat i s’enfronten de cara amb la vida.

https://ted.com/talks/view/id/588

Capuccino Pedagògic. Part VI

Igual algú de vosaltres es pensava que el Capuccino Pedagògic s’havia acabat. Però ja us vam avisar que encara quedaven coses a dir.

A l’article passat us parlàvem de Stefano Sturloni  que, com a tallerista de l’escola Allende, ens parlava del seu projecte al pati d’aquesta escola. Va dir moltes coses interessants, però una de les que més em va agradar va ser que una de les feines dels docents havia de ser ajudar als infants a captar la subtilesa de les coses. Facilitar el desenvolupament de la capacitat d’observació d’aquelles coses que, de tant senzilles i petites, resulten moltes vegades invisibles. Ell comentava que potenciar aquesta mirada envers l’entorn i la pròpia vida és una manera de trobar recursos humils i assequibles per a trobar la felicitat. I això em va semblar, simplement,  meravellós.

Lligat amb el tema de la subtilesa penso que una manera subtil d’analitzar els discursos i missatges de les persones i les institucions és recollint les paraules que més es diuen o més ressonen. Al llarg dels tres dies de conferències, visites, xerrades i tallers vaig recollir a la meva llibreta aquestes paraules i que, només llegir-les, em porten a profunditzar i a reflexionar  sobre tot el que hem aprés aquests dies. Les vull compartir a aquest bloc per si pot ajudar a fer una idea més clara del que és l’experiència comunitària i educativa a Reggio Emilia. Aquí les teniu:

Transformació

Provocació

Confrontació

Trobada

Diversitat

Contemporaneïtat

Observació

Representació

Experimentació

Ciutat

Comunitat

Cooperació

Participació

Hipòtesis

Paraula

Procés

Documentació

Subjectivitat

Intersubjectivitat

Subtilesa

Mirada

Emoció

Identitat

Ombra

Llum

Interior-Exterior

Autenticitat

Narració

Elements Naturals

Context

Virtualitat

Passió

Diàleg

 Aprofito per a recuperar unes fotografies realitzades per la meva companya, l’Astrid, que tot just va descobrir una nova afició a Itàlia: la càmera de fotos “Harinezumi”. Quan vam estar al pati de l’Allende jo vaig agafar la meva càmera Nikon i a l’Astrid li vaig deixar l’altra, la Harinezumi. Quan ens vam separar per conèixer aquell espai de forma personal, ella em va dir: “Jo faig fotos dels detalls, perquè entenc que tu fas dels espais en general.” El resultat del seu recorregut fotogràfic és el que ve a continuació que és , precisament, un recull de les subtileses i de les petites coses que et pots trobar a aquell meravellós lloc i que em sembla més que adient per il·lustrar aquest article.