Capuccino Pedagògic. Part V

Bé i aquí l’últim resum dels tres dies de curs, pròpiament dit. L’acompanyen les fotografies que ens van deixar fer al pati de l’escola “Allende”. Cal dir que estava totalment prohibit fer fotografies de les escoles i del centre Loris Malaguzzi. I aquesta va ser una de les poques ocasions que ens van permetre treure la càmera. Per aquesta raó, us podem oferir poques imatges dels espais que vam visitar.

Per sort, a un dels col·laboradors espanyols el van permetre fer un petit recull de fotografies que es publicarà a la web de SAREL. Ja us avisarem i així us podreu fer una idea més acurada del que us explicant.

El capuccino pedagògic donarà per molt més, així que, si us han semblat interessants o suggerents aquests resums, seguiu ben atents.

“Avui ha estat l’últim dia i ha donat molta pena que s’acabi el curs. Sense cap mena de dubte s’havien reservat “la guinda del pastel” per l’últim dia. I és que el tema dels talleristes ha resultat més que suggerent i apassionant.

Com ja ens van comentar anteriorment, cada “Nido” i cada “Scuola” compta amb un tallerista. El tallerista és una persona provinent del món de l’art que “resideix” al centre. És l’encarregat de donar una identitat al centre i d’establir un vincle estret i fructífer amb l’entorn més immediat i la pròpia escola. És, gairebé, com la pròpia ànima.

És l’acompanyant dels alumnes i els docents en la descoberta de les subtileses de l’entorn, les seves transformacions i els seus canvis, la vida i també la mort. I, sempre atent a aquesta relació entre l’entorn i els infants, va obrint portes, possibilitats, entenent el món amb la perspectiva dels nens i les nenes i alimentant el desig d’aprendre tots plegats i la construcció de la comunitat educativa.

Hem conegut a Stefano Sturloni que és el tallerista de l’escola Allende. És un apassionat de la natura i de l’art i porta, des de fa 10 anys, un projecte amb els infants d’aquest centre vinculat al pati i al jardí de l’escola. I mare meva quin projecte!!!

Cal dir que la filosofia de Reggio Children parteix de la base d’aprofitar i fusionar la diversitat de l’entorn, dels infants, dels docents i dels talleristes. Resulta importantíssim respectar les passions tant dels adults com dels infants i, per aquesta raó, cada escola és totalment diferent i diversa. Les escoles són organismes vius que es mouen impulsats per les passions petites de tots plegats i aquestes passions fan vibrar fins els ciments.

Seguint aquesta filosofia, Stefano es va proposar amb les famílies i les docents que l’escola havia de tenir un pati viu i molt ric. Així doncs es van posar en marxa,i  amb l’ajuda d’un arquitecte, van construir un jardí impressionant (cal dir que tot el que anirem descrivint ha estat construit amb les mans de les famílies i del propi Stefano). Al jardí podem trobar des d’una torre d’escalada a un llac, passant per una muntanya i diversos boscos. Aquesta base ha anat creixent en funció de la pròpia natura i dels petits projectes que han dut a terme amb els infants. A vegades, han tingut conills o ànecs i tota la fauna imaginable que es pot trobar a un llac on, actualment, trobem nenúfars entre d’altres coses.

El jardí és un espai lliure on els infants troben canvis vinculats als ritmes de la natura: la fauna i la flora està pensada per tal que, en funció de l’estació de l’any, tingui particularitats diferenciades. Tanmateix, poden trobar el que ells li diuen “presències” que són objectes diversos que es troben amagats entre l’herba. Per exemple, un tros d’un fris d’algun edifici antic o pedres enormes.

Això sí, oblideu-vos de materials homologats i de podar les branques més baixes. A l’escola Allende i a Reggio Emilia, en general, el dret al risc és un dret dels infants inalienable. Ells defensen que els infants han de tenir el dret a caure, a fer-se mal, a tenir fred i calor i a sentir les forces de la natura en la seva pròpia pell. Evidentment, sempre tenen per davant un criteri de seguretat, però sempre hi ha un marge que t’allunya i t’apropa del que ells diuen “les tendències pediàtriques”.

Posarem un parell d’exemples:

  1.  Els infants surten al pati sempre, sense cap excepció. A Reggio Emilia pot arribar a nevar i es pot congelar l’aigua del llac, però ells surten. Tenen botes d’aigua i impermeables per poder sortir sempre, encara que plogui o faci boira ja que consideren que aquestes són experiències vitals fonamentals que no se li poden negar als nens i les nenes.
  2.      Al jardí d’aquesta escola hi ha espais que queden lluny i amagats de la vista dels adults. Tenen unes normes i saben que hi ha coses que es poden fer o no en funció de l’acompanyament d’un adult o no.

 Segons ells, “les tendències pediàtriques” priven als infants de l’essència de la vida capturant als infants en bombolles higièniques que els desnaturalitza i els allunya de la natura i els seus cicles. Personalment, aquesta idea em sembla molt interessant i, encara que no em posicioni encara, em dona molt a pensar.

Bé, també resulta molt interessant les creacions artístiques amb elements de la natura que segueixen gairebé sempre un cicle: agafen els elements del pati, els transformen donant-li una “forma cultural” i els retornen a la natura per tal que tot continuï el seu cicle. Això reforça el vincle amb els processos naturals i vitals dels infants amb el seu propi entorn.

Amb aquesta xerrada hem reflexionat sobre la importància de la conexió amb la natura i també ens hem endinsat en la interessant i apassionat reflexió sobre “el dret al risc”.

 Després hem visitat “El taller raig de llum” i hem fet un sèrie d’activitats acompanyades d’altres talleristes. Però de la llum i el seu vincle amb les escoles de Reggio Emilia ja escriuré des de Barcelona amb molta més calma perquè n’hi per a llogar cadires.

Així que el dia ha culminat fent una visita a l’escola Allende i al seu impressionant jardí. Allà hem fet un té i hem intercanviat tasses de té que vam portar des de Barcelona amb les tasses dels infants de la pròpia escola. I després de beure un gran té i menjar unes pastes impressionants hem tornat a ser infants al jardí. Quina sort que tenen aquests nens i nenes!!!

La nostra imaginació s’ha alliberat de forma impressionant i hem fet els càlculs sobre quants sacs de sorra necessitaríem per omplir el pati de ciment i com podíem construir una muntanya i un llac i un bosc i….

Però la calma és necessària. Ara, ningú ens privarà de que, de tant en tant, ens anem a visitar aquest jardí en somnis i tornem a colar-nos entre les cabanes, pujar la muntanya i baixar fent la croqueta i retrobar-nos en un túnel que no sap on va a parar…

De moment, aquesta visita ens permet somiar i això farem….

20 d’abril del 2011, Reggio Emilia.

Capuccino Pedagògic. Part IV

 I continuem amb el recull dels dies passats a Reggio Emilia. El que ve a continuació és, com a l’anterior article, un resum realitzat després de tota una jornada intensa. Tampoc el vam poder publicar allà, però això permet afegir algunes coses i retrobar-se amb unes paraules plenes d’entusiasme.

M’agradaria poder fer-vos arribar tot el que vam viure i el que vam vibrar, però resulta una tasca gairebé impossible. I és que també ens queda una mica per acabar-ho de pair. Així que espero que, com a mínim, us vagi bé aquest petit tast que, entre fotografies i paraules, reuneix una realitat fragmentada que intenta fer-vos una idea global del que suposa aquesta meravellosa experiència que és ser infant a una escola de Reggio Emilia.

 “Ahir vam visitar dues escoles que es coneixen amb el nom de “Nido”. Les escoles Nido són les que acullen a infants de 0 a 3 anys. I avui hem visitat les “Scuola de la Infanza” que acullen a infants de 3 a 6 anys.

Aquesta visita ha estat molt bé perquè hem pogut veure els infants a les aules i ha estat meravellós. El clima que es respirava era d’una calma absoluta i els nens i les nenes circulaven lliurement per l’escola anant del pati a les aules en funció del que volien fer. De fet, aquesta constant circulació entre l’espai exterior i l’espai interior és una característica importantíssima de les escoles Reggianes, ja que genera molt dinamisme i una alimentació constant entre l’exterior i l’interior. Lligat amb això cal parlar de com totes les portes tenen vidres que permeten veure el que està passant a l’interior de cada aula i així es permet contagiar als alumnes i estimular la seva curiositat. La transparència és una constant.

No cal que parlem dels jardins tan preciosos i impressionants que envolten a totes les escoles Reggianes i que estan plens d’estímuls i elements naturals i és que, més que parlar-ne, s’ha de gaudir.

Estem realment impressionades i estem aprenent moltíssim, però el millor de tot és que ens està ajudant a repensar les coses que fem i com millorar-les. De fet és molt gratificant observar que tenim totes les condicions per a millorar i que ens trobem amb total sintonia amb la filosofia que sustenta tot el projecte de les escoles de la xarxa iniciada per Loris Malaguzzi.

 Loris va tenir unes intuïcions fantàstiques que després s’han vist contrastades amb investigacions científiques que li han donat la raó. Per exemple, tota la teoria sobre els cent llenguatges de l’infant es correspon amb la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner que va aparèixer molt després.

M’agrada molt la insistència de Malaguzzi i tots els seus companys i companyes en que els infants s’havien de considerar persones amb drets des del seu naixement i que s’havien de considerar ciutadans d’avui. Això traduït a l’educació, vol dir que l’educació no ha de ser un procés que prepari per al futur, sinó que faci viure el present i que els infants tenen tot el dret de gaudir d’aquest present tot aprofitant-lo per a desenvolupar les seves capacitats.

 Bé, dins d’aquesta filosofia l’organització, la formació i la professionalització dels educadors és un element clau. I és que es considera educador tota persona que treballa l’escola: mestres, famílies, cuineres, personal de neteja, etc. I es troben moments per a compartir i reflexionar sobre la pròpia comunitat i és una prioritat la comunicació fluïda entre tots i totes els que conviuen a la comunitat.

 Totes les escoles compten amb una pedagoga i un tallerista. Cada pedagoga s’encarrega de 3 o 4 escoles i es coordinen entre elles, detecten necessitats i estableixen estratègies conjuntes. S’encarreguen de mantenir la coherència i la cohesió de la xarxa.

 Demà ens parlaran de la figura del tallerista i també ens faran un taller. En particular, la figura del tallerista és una figura que em crida  molt l’atenció i em resulta molt suggerent…demà ens acabarem de fer a l’idea…

 19 d’abril del 2011, Reggio Emilia”

 

A continuació us oferim algunes fotografies més de Reggio Emilia:

Capuccino Pedagògic. Part III

En aquesta tercera part del viatge a Reggio Emilia us vull presentar un dels resums que vaig fer el primer dia. La meva intenció, com us vaig comentar a l’anterior article, era publicar-ho “in situ” però les circumstàncies no ho van fer possible. Rellegir aquestes paraules m’omple d’emoció i em transporta a les primeres sensacions que ens va despertar la nostra estada.

Afegeixo algunes fotografies de  Reggio Emilia que vaig fer durant la passejada amb els amics de Reggio Children i amb les meves companyes.

Com podreu intuir Reggio Emilia és una ciutat de dimensions humanes i molt accessible on la natura i és present com una constant. Els seus habitants són hospitalaris i molt servicials. I , com vam poder veure després, això es reflectia en les escoles que vam visitar on les educadores es mostraven totalment obertes i molt acollidores.

 “Ja estem a Itàlia i, a part de menjar pizza, pasta, pizza, pasta i arròs tres delícies, ja hem començat a entrar en matèria.

 Ahir gràcies als amics de Reggio Children vam poder gaudir d’una passejada intensa per la ciutat de Reggio Emilia. Ens van parlar una mica de la seva història i com han anat construint el seu teixit social, imprescindible per a fer realitat una comunitat educativa al·lucinant. De fet, per tota la ciutat veus cartells penjats per l’ajuntament demanant voluntaris per a qualsevol cosa i resulta que tenen resposta i la gent s’apunta per ajudar i fer qualsevol activitat que sigui necessària.

 Ahir l’emoció era gran i la nostra capacitat creativa estava elevada a una potència molt alta però avui, després de visitar el Centre Internazionale Loris Malaguzzi, fer les xerrades i començar a visitar les primeres escoles (nido), ja ha estat massa. Ens ha sorprès moltíssim la capacitat per a crear entorns rics amb materials, realment, humils i com la mateixa capacitat d’experimentació i investigació que pretenen desenvolupar amb els infants és una capacitat que se’ls hi exigeix a les educadores d’aquestes escoles. També resulta molt interessant com disposen els materials per tal de provocar en els infants la sorpresa, el dinamisme i la sensació de trobar-se coses noves constantment.

 Però el que és realment sorprenent és la seva constant obsessió de documentar tot el que van fent amb els infants ja sigui per a treballar el procés amb els propis nens i nenes com per a deixar un registre i una constància d’allò que es va treballant.

 També ens ha agradat molt la fluïdesa amb la que van plantejant els projectes o les activitats que tant poden sorgir dels infants com de la pròpia observació que les mestres realitzen de l’activitat que es duu a terme durant els moments més lliures. I que, en general, aquests projectes acostumen a ser en grups molt reduïts (4 o 5 infants) que han mostrat un interès especial.

 Estem molt impressionades i emocionades del respecte i cura que mostren les educadores i de la seva professionalitat que passa per una constant formació i reciclatge.

 Una cosa que no ens podem oblidar d’esmentar és que tot això forma part d’una xarxa que inclou les empreses, l’ajuntament i altres institucions culturals, socials i econòmiques que tenen una consciència molt alta de que l’educació és un bé comú que revitalitza una comunitat o una ciutat sencera.

 Són tantes coses que us hem d’explicar i tanta la intensitat d’aquests dies que resulta impossible resumir-ho avui. A més cada dia ens endinsem més en tot plegat i cada dia veiem noves coses i nous camins pels quals començar a investigar, a fer-nos preguntes i reflexionar sobre la nostra pròpia pràctica.

 Així que, de moment, recollim aquest petit tast i demà una mica més.

18 d’abril del 2011, Reggio Emilia”

 

Capuccino Pedagògic. Part II

Acabo de tornar del meu viatge per Itàlia. Fa uns dies em vaig acomiadar de la Virgínia i l’Astrid i jo vaig continuar endinsant-me a Reggio Emilia i a Bolonya en companyia del Pablo, la meva parella.

Posar en ordre tota la intensitat d’aquells dies i combinar-ho amb les imatges i les sensacions viscudes i plasmades a la càmera fotogràfica no serà gens fàcil. Així que anirem a poc a poc.

Compto amb una sèrie de documentació gràfica i alguns resums que vaig fer animada per les meves companyes i amb tota la il·lusió de publicar-los estant allà. Però això no va ser possible perquè, només hi havia un ordinador en tot l’hotel i estava molt demanat.

De moment us deixo amb algunes fotografies que per a mi són el resum d’aquests dies. Les meves companyes reflectien, com podeu veure,  una energia vibrant i plena d’entusiasme: han estat moltes hores de parlar i moltes de riure. Ens imaginàvem una escola al·lucinant i, encara que necessariament hem de caure de peus a la nostra realitat, no ens volem privar dels nostres propis somnis i dir-nos: podem fer-ho realitat!!! De fet les escoles de Reggio Emilia no es van construir en dos dies. És el fruit de molts anys de feina i de la ferma creença que és possible.

Les bases les tenim i la nostra mirada envers l’infància i l’educació està en total sintonia amb el moviment que es produeix cada dia a Reggio. Així que només hem de posar en marxa la nostra maquinària imaginativa per tal d’aconseguir fer jardins preciosos on només hi ha ciment, aconseguir que l’art i la bellesa impregni cada gest de la nostra escola i compartir l’entusiasme amb tota la comunitat educativa. Comencem per l’última, compartir la nostra il·lusió, i molt segurament així anirà arribant tot!!!!

Per cert! Us demanem que no us al·lucineu gaire si un dia d’aquests us demanem de fer un llac al mig del pati…tot és possible!!!!

Capuccino pedagògic. Part I

Ens fa molt felices fer-vos arribar la noticia que els propers 17, 18, 19 i 20 d’abril un grup de mestres de l’escola Congrés-Indians anirà a conèixer les escoles de la Reggio Emilia i a fer una formació organitzada per SAREL (Red educativa Reggiana del Estado Español). Volem aprofitar l’avinentesa per aproximar aquesta experiència pedagògica a tothom a través d’un seguit d’articles que ajudin a escalfar motors i treure conclusions.

Les escoles de la zona de Reggio Emilia provenen d’una tradició que es va iniciar l’any 1945 quan, després de la segona guerra mundial, es va obrir una escola infantil (0-6 anys) a la zona amb l’esforç de les famílies i algunes educadores. Inspirats per Loris Malaguzzi (1920-1994) es van establir projectes educatius on la dignitat dels infants, el respecte i l’escola fossin les prioritats absolutes.

Dins del marc de les xarxes públiques educatives, el que es pretenia era crear una escola on infants, famílies i educadors/es creessin una comunitat educativa on compartir i crear a partir de les vivències i coneixements de tots plegats.  Es considerava l’escola com un organisme viu, en constant creixement, transformació i canvi.

En posteriors articles us farem conèixer més aspectes de les escoles de la Reggio Emilia. De moment, avui us deixem amb una frase del propi Loris Malaguzzi que sintetitza gran part de la seva filosofia:

“Si es fan coses reals, també són reals les seves conseqüències”