Zurito Pedagògic. Part II

Jo no sé quantes vegades hauré iniciat l’escriptura d’aquest article i quantes vegades hauré esborrat tot el que he posat per tornar a començar novament.

Analitzant les raons per les quals em costa tant escriure sobre la nostra visita a Antzuola he arribat a una important conclusió: hi ha moltes paraules al món de l’educació que s’han fet servir tant que ja, fins i tot, estan buides de significat.

Així doncs, si poso “a Antzuola l’eix de l’escola és l’atenció a la diversitat”, els lectors no podran apreciar cap diferència entre aquesta escola i cap altra perquè tothom als seus projectes posa aquesta frase.

Per tant, crec que el que s’ha de començar a dir és que, tot i que estigui escrit a un projecte d’escola o els mestres ho defensin en el seu discurs, no és real en tots els casos. A Antzuola, sí és real i tant real que només una visita i xerrar amb mestres com Atzun i Eugenio pot acostar a aquesta realitat.

La nostra visita va ser un plaer i vam estar tant ben acollides com si fóssim unes velles conegudes que arriben amb moltes ganes d’aprendre i compartir. Allà vam poder veure els projectes que estaven duent a terme els infants, la vida que bull a Antzuola i, per suposat, gaudir de les fantàstiques converses amb Atzun i Eugenio que són tot un exemple de professionals que accepten els reptes, estan plens de valentia i de bon humor.

Ens van parlar de la importància del punt de vista del mestre envers a les situacions que genera la vida mateixa i que forma part de l’essència del seu projecte. Per exemple, ens comentaven, si un mestre analitza una producció d’un infant buscant defectes no té res a veure si l’analitza buscant tots els punts positius. Tampoc és el mateix veure els problemes com una oportunitat per aprendre i com una qüestió inherent als fets educatius que com quelcom insuperable i que cal evitar. I, per suposat, tampoc té cap semblança tenir l’objectiu d’ensenyar que el d’aprendre. Així doncs, a Antzuola el mestre parteix de les situacions i problemes que generen el dia a dia (per exemple, organitzar una sortida), els comparteix amb els infants , busquen solucions conjuntament, analitzen aquestes solucions i treuen els aspectes positius i negatius, les diferències i les semblances i tot amb l’objectiu que els nens i nenes aprenguin (i no que el mestre ensenyi tota una sèrie de fòrmules, dades i teories).

Els i les mestres no s’avancen i expliquen les solucions a les situacions plantejades, sinó que permeten que els propis alumnes desenvolupen les seves estratègies. Després analitzen totes i li donen un valor a cadascuna, sense comparar-les amb una resposta prèvia i, finalment, acaben arribant a les seves pròpies conclusions. Els infants elaboren, reelaboren i construeixen els seus esquemes mentals a partir de l’explicitació dels seus processos, de les seves estratègies i dels anàlisis que es realitzen en grup. I tot plegat és el que és i ha de ser un veritable aprenentatge significatiu (i no el que posa als manuals). Estan en constant contacte amb els seus propis processos metacognitius i amb els dels seus companys i companyes, descobreixen com funciona la seva ment i que té diferències i semblances amb la de la resta de la gent i això genera un compromís cognitiu realment fort i potent.

En saben molt a Antzuola i dirigeixen l’activitat educativa cap a una direcció més que interessant amb un coneixement de l’ésser humà i de les seves relacions i vincles molt profund. Creuen fermament, i els hi dona molts bons resultats, que el respecte de la institució escolar per totes les respostes i estratègies dels infants, aquest intercanvi i coneixement dels altres així com les converses culturals i plenes de contingut que arriben a mantenir els infants a l’aula generen una sèrie de recursos i habilitats socials com l’empatia, el respecte per la diversitat d’opinions, l’escolta, el creixement compartit que faciliten un clima de bona convivència més que qualsevol programa d’habilitats prosocials que vingui donat per l’administració.

Amb l’humilitat que expliquen la seva metodologia, amb la predisposició a aclarir qualsevol dubte i amb la passió i orgull que comparteixen els projectes que han fet els seus alumnes hauríem estat hores i hores parlant amb ells. No obstant, només vam poder visitar-los un dia i ens va saber a poc. Tampoc podem deixar de banda, el que vam gaudir de Donosti, de les converses que es van generar entre nosaltres i de com vam poder amenitzar tot plegat amb bon menjar, bon beure i bones vistes i passejades.

Així doncs, no descartem una tercera visita l’any vinent i és que ens queda tant per aprendre…

De moment, us deixem amb aquest collage per tal que us feu una mica la idea de la màgia del viatge.

Zurito Pedagògic. Part I

L’any passat ja vam visitar Antzuola i aquest any tornem a anar. Aquesta setmana, unes ambaixadores de l’escola Congrés-Indians aniran al País Vasc a visitar aquest municipi on tenen una escola que des de fa anys ja funciona amb una dinàmica semblant a la nostra.

L’any passat vam anar i ens van tractar de meravella, vam veure amb ulls d’al·lucinades com els infants es movien pels ambients lliures i vam gaudir amb projectes desorbitants de construcció de planetes a escala o de descoberta sobre les guerres incloent la creació d’un avió que bombardeja (sense ferir a ningú) per tal d’estudiar les parabòles.

Tant l’Atzun com l’Eugènio ens van explicar amb molt de detall la seva organització, metodologia i plantejaments diversos. I, a banda de gaudir d’una gran gastronomia, vam treure un munt d’idees i recursos per posar en pràctica. Ara, un cop recollida l’experiència d’aquest curs, anem amb més dubtes, preguntes i consultes per tal de contrastar una experiència que està naixent amb una experiència consolidada com la d’Antzuola.

Prometem que, en propers articles, us farem arribar un petit recull de la nostra visita.