“L’educació s’ha reformat, però no s’ha transformat”

El 4 de novembre vam publicar en aquest mateix bloc el post “Creativitat i Escola”. En ella us oferíem una entrevista que es realitzava a Sir Ken Robinson a la secció de “La contra” de La Vanguardia. També us afegíem un vídeo on aquest home lluitador ens feia tota una conferència, amb una admirable forma de comunicar-se, on reflexionava sobre l’educació i com aquesta ha de transformar-se en una eina per a ajudar a l’individu a trobar-se amb ell mateix.

Avui us presentem la segona part d’aquesta entrevista que ha publicat fa poc la Vanguardia i en ella ens parla de la necessitat del sistema educatiu de transformar-se. Fins ara, s’ha reformat però això no és suficient. La mirada educativa ha d’estar atenta i permetre que totes les persones trobin el seu lloc i la seva passió que els ajudi a desenvolupar-se a la vida.

Si cliqueu el següent link podreu accedir a l’entrevista:

http://www.lavanguardia.es/lacontra/20101223/54093197753/tu-tribu-sabra-ver-en-tus-fallos-la-semilla-de-tus-exitos.html

Us deixem també amb el vídeo que la Laia ens va deixar penjat als comentaris del post “Creativitat i Escola”.  En aquest vídeo, d’una forma molt original i expressiva, podem entendre molt més els conceptes clau al voltant dels que gira el pensament de Sir Ken Robinson.

Transformar les escoles amb passió.

El programa “Redes para la ciencia” està dedicant uns quants programes al tema de l’educació. Una passejada pel seu bloc pot ser molt interessant per a qualsevol que estigui en la línea d’investigar i descobrir quines són els nous reptes per a l’educació del futur.

Alguns d’aquests programes i d’aquests articles els hem comentat en aquest bloc i avui us volem proposar un altre dels seus programes. El número 78 es titula “Crear hoy las escuelas de mañana”. En ell, Richard Graves, considerat un gran líder educatiu de l’actualitat, parla de la passió i de la il·lusió del professorat com a element clau per a transformar un sistema desfasat i adaptar-se les necessitats individuals i socials del moment actual.

Us deixem amb el vídeo, però si accediu al bloc de redes podreu també veure el ric debat que es va crear i participar-hi!!!

Ciència i Contemplació: un camí per a transformar l’educació?

Molts de vosaltres sabreu que el programa “Redes” és un programa de divulgació científica dirigit per Eduard Punset.

Navegant per internet hem trobat que un dels seus programes (el 49) es va dedicar al tema de l’educació. En aquest programa l’Eduard assisteix a una conferència internacional  en Washington D.C on es reuneixen figures emblemàtiques del panorama educatiu i contemplatiu per tal d’intentar esbrinar quin és el camí que ha de seguir l’educació del segle XXI, quins canvis s’han d’introduir i quines aportacions es poden fer des de la ciència i la contemplació.

És un programa que us pot resultar molt interessant per les intervencions que es realitzen i les reflexions dels convidats. Us deixem amb link que us dirigirà al programa, esperem que el gaudiu:

http://www.redesparalaciencia.com/1784/redes/2009/redes-49-educar-para-fabricar-ciudadanos

L’Educació Prohibida.

Com estem veient en els diferents articles que estem publicant, sembla que hi ha un acord bastant generalitzat pel que fa a que el món i la societat que ens envolta ha canviat prou significativament.

Aquests canvis afecten a molts àmbits i, entre d’altres, l’educació és un dels més importants. Les necessitats dels individus són unes altres, però continuem aplicant una patró pedagògic tradicional, dins d’un sistema educatiu tradicional i amb unes metodologies ancorades en el passat.

L’educació exigeix canvis i transformacions que, per sort, ja s’estan duent a terme en molts llocs del món. “La educación prohibida” és un documental que intenta ser una mostra de moltes de les experiències existents, a part d’intentar ser un recull de les opinions, reflexions i pensaments de moltes de les persones que, tot qüestionant-se els vells paradigmes educatius, es troben en procés de recerca de noves formes de educar i ensenyar.

Les persones que han encetat aquesta iniciativa són cineastes i documentalistes que, des de ben petits, tenen la inquietud de reflexionar sobre el fet educatiu. Si voleu saber una mica més de que va aquest projecte i, fins i tot, col·laborar amb ells visiteu la seva web:

http://www.educacionprohibida.com/

Us deixem amb un vídeo, elaborat per ells, que anticipa el que serà aquest documental:

Una altra mirada envers l’educació: experiències educatives alternatives.

La Lorena ens ha fet arribar un reportatge sobre llars infantils alternatives a Barcelona. Al reportatge podreu conèixer dos projectes diferents.

Per una banda, ens presenten “El tatanet”, a Sants, que es va engegar per iniciativa familiar i, d’altra banda, “La Caseta” (Gràcia) que naix de la proposta d’uns educadors.

Al reportatge podem escoltar les reflexions de famílies i educadors que, arran de començar a qüestionar-se  l’educació tradicional, han anat construint una altra mirada envers als infants i els processos d’ensenyament i aprenentatge.

Entre d’altres, podem escoltar al Jordi Mateu que, com ja sabeu molts de vosaltres, està col·laborant amb l’escola Congrés-Indians. Us deixem amb el link que us conduirà al reportatge:

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100118/granangularcat-preescolar-alternatiu/670805.shtml

Moltes gràcies, Lorena!

Educa la escola?

Gràcies a un suggeriment de l’Anna (mare de l’Aina) us podem presentar al “Cafè Pedagògic” a John Taylor Gatto.

Aquest home, nascut l’any 1935 a Estats Units i amb un experiència docent de 29 anys i 8 mesos, resulta particularment interessant per les seves tesis i reflexions sobre l’educació.

Molt crític amb l’escolarització obligatòria, defensa que el sistema educatiu actual fomenta nens i nenes sense criteri, que reprodueixen els patrons que exigeix un determinat sistema polític i econòmic, que no tenen una autoestima real i que són dependents  d’una forma malaltissa dels adults.

L’any 1990 el van guardonar com a “Mestre de l’any” i el seu discurs és un resum molt interessant de les seves idees que ha plasmat en diverses publicacions. Us passem el link on podreu accedir al seu discurs complet i així de pas també coneixeu un bloc que té bona pinta:

http://www.elblogalternativo.com/2009/08/21/por-que-la-escuela-no-educa-discurso-de-john-taylor-gatto-maetsro-del-ano-en-nueva-york-durante-3-anos/

Creativitat i escola.

El món canvia a una velocitat incontrolable i ningú sap com serà aquest món d’aquí cinc anys o deu. El futur està ple d’incerteses i l’única certesa és que les noves generacions hauran de ser les que viuran en ell. Dins d’aquest munt de dubtes i confusions, sembla ser que la creativitat és una de les eines més potents per a ajudar a les persones a trobar el seu camí i el seu propi talent.

L’Anna i el Sergi (mare i pare de l’Aina, respectivament) i la Susana (una mestra, amiga nostra) ens han recomanat un article de “La Vanguardia” (La contra, 3 novembre del 2010) que parla  d’aquest important tema i el paper fonamental de l’educació en el desenvolupament d’aquesta gran capacitat.

És una entrevista a Sir Ken Robinson. Nascut l’any 1950 a un barri molt humil de Liverpool, va fer un doctorat a la universitat de Londres on investigava la relació entre el teatre i l’art amb l’educació. Des de llavors, la seva carrera i les seves obres s’han dirigit a profunditzar en aquesta relació fins arribar a ser assessor internacional en matèria d’educació, entre d’altres coses.

Compta amb un llarg  llistat de reconeixements i premis i una extensa bibliografia sobre el tema. És molt crític amb tots els sistemes educatius actuals i considera que s’ha de fomentar una altra mirada respecte a l’infant i les múltiples capacitats i talents que cadascú pot potenciar. L’escola no s’hauria de centrar en una part d’aquestes capacitats, sinó que hauria d’escoltar a cada individu i facilitar camins i estímuls diferenciats per ajudar a cadascú a desenvolupar-se d’una manera única.

Hem copiat íntegrament l’entrevista i us l’adjuntem:

Un día visitando un cole vi a una niña de seis años concentradísima dibujando. Le pregunté: “¿Qué dibujas?”. Y me contestó: “La cara de Dios”.

¡. ..!

“Nadie sabe cómo es”, observé. “Mejor – dijo ella sin dejar de dibujar-,ahora lo sabrán”.

Todo niño es un artista.

Porque todo niño cree ciegamente en su propio talento. La razón es que no tienen ningún miedo a equivocarse… Hasta que el sistema les va enseñando poco a poco que el error existe y que deben avergonzarse de él.

Los niños también se equivocan.

Si compara el dibujo de esa niña con la Capilla Sixtina, desde luego que sí, pero si la deja dibujar a Dios a su manera, esa niña seguirá intentándolo. El único error en un colegio es penalizar el riesgo creativo.

Los exámenes hacen exactamente eso.

No estoy en contra de los exámenes, pero sí de convertirlos en el centro del sistema educativo y a las notas en su única finalidad. La niña que dibujaba nos dio una lección: si no estás preparado para equivocarte, nunca acertarás, sólo copiarás. No serás original.

¿Se puede medir la inteligencia?

La pregunta no es cuánta inteligencia, sino qué clase de inteligencia tienes. La educación debería ayudarnos a todos a encontrar la nuestra y no limitarse a encauzarnos hacia el mismo tipo de talento.

¿Cuál es ese tipo de talento?

Nuestro sistema educativo fue concebido para satisfacer las necesidades de la industrialización: talento sólo para ser mano de obra disciplinada con preparación técnica jerarquizada en distintos grados y funcionarios para servir al Estado moderno.

La mano de obra aún es necesaria.

¡Pero la industrialización ya no existe! Estamos en otro modo de producción con otros requerimientos, otras jerarquías. Ya no necesitamos millones de obreros y técnicos con idénticas aptitudes, pero nuestro sistema los sigue formando. Así aumenta el paro.

Pero se nos repite: ¡innovación!

La piden los mismos que la penalizan en sus organizaciones, universidades y colegios. Hemos estigmatizado el riesgo y el error y, en cambio, incentivamos la pasividad, el conformismo y la repetición

No hay nada más pasivo que una clase.

¿Es usted profesor, verdad? Las clases son pasivas porque los incentivos para estar calladito y tomar apuntes que repetirá son mayores que los de arriesgarse a participar y tal vez meter la pata. Así que, tras 20 años de educación en cinco niveles que consisten en formarnos para unas fábricas y oficinas que ya no existen, nadie es innovador.

¿Cuáles son las consecuencias?

Que la mayoría de los ciudadanos malgastan su vida haciendo cosas que no les interesan realmente, pero que creen que deben hacer para ser productivos y aceptados. Sólo una pequeña minoría es feliz con su trabajo, y suelen ser quienes desafiaron la imposición de mediocridad del sistema.

Tipos con suerte…

Son quienes se negaron a asumir el gran error anticreativo: creer que sólo unos pocos superdotados tienen talento.

“Sé humilde: acepta que no te tocó”.

¡Falso! ¡Todos somos superdotados en algo! Se trata de descubrir en qué. Esa debería ser la principal función de la educación. Hoy, en cambio, está enfocada a clonar estudiantes. Y debería hacer lo contrario: descubrir qué es único en cada uno de ellos.

¿La creatividad no viene en los genes?

Es puro método. Se aprende a ser creativo como se aprende a leer. Se puede aprender creatividad incluso después de que el sistema nos la haya hecho desaprender.

Por ejemplo…

Soy de Liverpool y conozco el instituto donde recibieron clases de música mi amigo sir Paul McCartney y George Harrison… ¡Dios mío! ¡Ese profesor de música tenía en su clase al 50 por ciento de los Beatles!

Y…

Nada. Absolutamente nada. McCartney me ha explicado que el tipo les ponía un disco de música clásica y se iba a fumar al pasillo.

A pesar del colegio, fueron genios.

A Elvis Presley no lo admitieron en el club de canto de su cole porque “desafinaba”. A mí, en cambio, un poliomielítico, me admitieron en el consejo del Royal Ballet…

Ahí, sir, acertaron de pleno.

Allí conocí a alguien que había sido un fracaso escolar de ocho años. Incapaz de estar sentada oyendo una explicación.

¿Una niña hiperactiva?

Aún no se había inventado eso, pero ya se habían inventado los psicólogos, así que la llevaron a uno. Y era bueno: habló con ella a solas cinco minutos; le dejó la radio puesta y fue a buscar a la madre a la sala de espera; juntos espiaron lo que hacía la niña sola en el despacho y… ¡estaba bailando!

Pensando con los pies.

Es lo que le dijo el psicólogo a la madre y así empezó una carrera que llevó a esa niña, Gillian Lynne, al Royal Ballet; a fundar su compañía y a crear la coreografía de Cats o El fantasma de la ópera con Lloyd Webber.

Si hubiera hecho caso a sus notas, hoy sería una frustrada.

Sería cualquier cosa, pero mediocre. La educación debe enfocarse a que encontremos nuestro elemento: la zona donde convergen nuestras capacidades y deseos con la realidad. Cuando la alcanzas, la música del universo resuena en ti, una sensación a la que todos estamos llamados.

També us oferim un vídeo on, amb un extraordinari sentit de l’humor i una capacitat comunicativa impressionant, Sir Ken Robinson profunditza sobre el que ja es parla a l’entrevista. Us el recomanem molt!!!

Gràcies Anna, Sergi i Susana per la vostra recomanació. Tot un regal i un gran descobriment!!!!

Els 7 sabers fonamentals per a una educació del futur.

Edgar Morin és un filòsof i polític francès d’origen jueu-espanyol. Nascut a l’any 1921 va mantenir una marcada tendència socialista fins que l’any 1953 va ser expulsat del partit comunista francès per la seva actitud crítica. Es considera el pare del pensament complex.

Totes les seves obres han tingut una gran repercussió i és un dels autors referents del segle XX. La seva obra Los siete saberes pera una educación del futuro escrita amb el suport de l’UNESCO és un obra clau en pedagogia. En aquesta obra ens parla dels canvis que s’han de produir al món educatiu si es vol adaptar a les noves necessitats de la societat. Per Morin, els sabers bàsics en els quals s’hauria de basar l’educació del segle XXI són els següents:

–          Una educació que curi la ceguera del coneixement.

–          Una educació que garanteixi el coneixement pertinent.

–          Ensenyar la condició humana.

–          Ensenyar la identitat terrenal.

–          Afrontar les incerteses.

–          Ensenyar la comprensió.

–          L’ètica del gènere humà.

La referència bibliogràfica és la següent:

Morin, E.(1999): Los siete saberes para una educación del futuro. França: UNESCO . El podeu trobar en el següent link publicat en xarxa:

http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/Articulos/Los7saberes/index.asp

Us el recomanem gairebé com un llibre de capçalera.

Com es viu a una escola activa.

Molts de vosaltres coneixeu de sobres a Rebeca Wild. Com ja sabeu és pionera de projectes educatius vius i actius i font d’inspiració per a moltes escoles que pretenen educar d’una altra manera.

Per aquells que voleu tenir una primera aproximació a aquesta autora i a la seva forma de fer i pensar en l’àmbit educatiu us recomanem el següent  llibre:

Wild, R. (1999): Educar para ser. Vivencias en una escuela activa. Herder. Barcelona.

Aquesta mateixa autora ha publicat diversos llibres que també són molt interessants. Els podeu comentar aquí mateix o fer arribar la vostra recomanació per a ser publicada al bloc!

Animeu-vos!!!!

Pensant en els altres.

Avui us volem presentar un vídeo molt interessant es diu “Pensant en els altres” i ens mostra l’experiència educativa d’un mestre japonès.

La sensibilitat d’aquest mestre és tot un exemple a seguir que commou per la seva gran capacitat d’arribar al cor dels seus alumnes i donar una empenta a la seva vida. Els infants descobreixen que res no té sentit sense els altres, perquè l’ésser humà en essència és comunitat.

Aquí us oferim la primera part del documental, un cop acabi, podreu accedir a les següents (són 5 parts de 10 minuts cadascuna).

Esperem que el gaudiu!