Avaluació, diagnòstic i propostes de millora per al Sistema Educatiu Català a partir de l’estudi de l’informe PISA 2009

Avui us volem presentar dos vídeos que exposen les propostes de millora i conclusions que han realitzat des de la Fundació Jaume Bofill a la llum dels resultats de l’informe PISA 2009.

Deixant de banda polèmiques vinculades a la pròpia Fundació i a l’informe PISA, destaquem aquests vídeos perquè resulten, especialment interessants, per a tota la comunitat educativa.

De totes les qüestions que es parlen als dos vídeos volem posar especial èmfasis en els següents punts:

Continua llegint

La mirada de les mestres, la mirada dels cineastes i una llengua que s’ha de veure per comprendre-la

La mirada de les mestres és una de les eines principals amb la que treballem. La nostra mirada en relació a la infància, en relació a cada nen i nena concret, en relació a l’educació i, fins i tot, la nostra mirada en relació a la vida i als éssers humans  marquen un estil concret de fer, una manera de plantejar-se la professió i una manera de donar-li forma a la nostra quotidianitat. La nostra mirada ha de ser rica, compromesa i capaç d’adoptar diferents punts de vista, diferents formes de veure les situacions que vivim per tal d’ajustar-nos a les persones que tenim al davant, amb les que treballem i amb les que creixem.

Moltes vegades parlem “d’un canvi de mirada” en relació a un infant quan necessitem desenvolupar un coneixement més profund de les seves circumstàncies i de les seves possibilitats, per no parlar de la importància de la imatge, del que seleccionem o deixem fora d’una fotografia quan documentem. Així doncs, la nostra mirada i els processos interpretatius i subjectius que s’impliquen són fonamentals.

En moltes ocasions connectem amb una de les nostres companyes, precisament, per la seva mirada perquè la trobem rica, polièdrica i creativa i busquem consensuar la nostra mirada amb la d’ella.

Potser pel mateix connecto jo amb el cinema perquè treballa amb la mirada i amb els seus processos associats. I, potser per això, hi ha determinats cineastes que em semblen interessants o admirables i amb els que connecto especialment.

És el cas de la mirada d’una productora que fa anys que lluita en el món del cinema, “Doble Banda”. Com a productora i, gràcies a les persones que hi formen part, tenen una mirada particular, sensible i honesta que es reflecteix en les seves produccions. Un dels seus últims treballs (Oblidant a Nonot), dirigit pel Pablo García, és una mostra d’aquesta mirada propera a les històries petites que,  interpretades per la seva subjectivitat i expressades amb un llenguatge estètic  personal i ple de bellesa, es transformen en històries grans, universals i significatives per l’espectador.

“Oblidant a Nonot” signfica l’emergència més que digna d’un col·lectiu del que, constantment, ens oblidem. Un col·lectiu amb el seu propi idioma, cultura i formes de relació que, precisament, requereix i necessita de la mirada com a vehicle fonamental.  La llengua de signes, per tant, és una de les protagonistes d’aquest curtmetratge que es presenta aquesta setmana al Festival “L’alternativa” de Barcelona i que podreu veure el dimecres 16 a les 20h o el divendres 18 a les 18h al CCCB (c/Montalegre, 5).

Sense apologies, ni polèmiques, d’una forma molt amable com ja ens té acostumats aquest director, “Oblidant a Nonot” ens parla de la comunicació i de la incomunicació, dels ponts que vinculen el món dels infants amb el món dels adults i de la delicadesa d’aquests ponts, dels fils que ens uneixen i ens separen i de la complexitat de les relacions. D’una forma senzilla et sedueixen les mans que, com una dansa incomprensible, serveixen per a teixir aquests fils, aquests ponts i demostren que la paraula va més enllà del so o de l’escriptura. La paraula és forma, és matèria, és energia perquè, en definitiva, la paraula és vincle, una forma que prenen els vincles, un vehicle per establir diàlegs entre les nostres essències i, per tant, una necessitat.

La llengua de signes ha estat marginada, jutjada i prohibida durant molt de temps i, per tant, una part important de la nostra societat ha estat limitada en les seves formes de relació, en l’accés al coneixement i a la comprensió del món. Així doncs, “Oblidant a Nonot” és un cant a la llibertat d’expressió, a la llibertat de l’ésser per a trobar els seus vehicles d’afecte i relació, al dret que tenim tots de construir-nos un lloc a mida en aquest món.  I tot això explicat a través d’un curtmetratge exquisit, subtil, ple de bellesa quotidiana i ple  de mirades:  les mirades d’una mare, d’una filla, d’una mestra i les nostres pròpies mirades que ajuden a tancar el cercle ja que, un bon cineasta, no finalitza la seva obra fins que l’espectador no l’interpreta (José María de Orbe)

Bed & Breakfast Pedagògic. Part I

L’any 1921 A.S. Neill va fundar, a una petita població d’Anglaterra, una de les escoles més emblemàtiques dels nostres temps: “Summerhill”  .

Influenciat pel psicoanalista d’Estats Units Homer Lane, decideix crear un centre educatiu lliure de pressions i normes autoritàries. Des de llavors, ha passat molt de temps i l’escola ha hagut de passar per moltes fases i etapes. No obstant, fins i tot a l’actualitat dirigit per Zoë Neill Redhead (filla del fundador), s’ha mantingut i es manté totalment fidel als seus principis.

Referent de les “escoles democràtiques”, ha defensat per activa i per passiva la necessitat de que els infants han de ser feliços per aprendre i que, només deixant que tot flueixi segons el ritme individual de cada infant, això és possible.

Per tal d’assolir l’objectiu proposat per “Summerhill” els principis pedagògics i humans giren al voltant del respecte, l’amor, la igualtat entre infants i adults, la llibertat i l’autogestió. Per aquesta raó, les classes no són obligatòries, no hi ha exàmens ni qualificacions i el centre (o una gran part de qüestions pròpies del centre) es gestiona a través de l’assemblea que està formada per alumnes i professors i on cada vot compta tant sigui d’un infant com d’un adult.

Com bé el lector es pot imaginar, aquesta proposta ha comptat tant amb  seguidors com a detractors i als últims anys ha perillat i ha estat amenaçat de tancament. Els inspectors que han enviat des de l’administració han tingut visions diferents del que succeïa dins del centre i, segons el seu estil personal, no ho han vist amb bons ulls.

Sembla ser que l’última vegada que van estar a punt de tancar, van aconseguir deslliurar-se’n gràcies a un paper molt actiu d’alguns seguidors així com d’alguns alumnes.

I és cap allà que dirigim els nostres passos curiosos i observadors. Després de visitar Reggio Emilia i Antzuola, visitem “Summerhill”. Un grup de la comunitat educativa del nostre centre passarem una jornada de portes obertes observant tot el que l’assemblea de “Summerhill” decideixi que podem veure. La primera setmana de novembre, per tant, ens endinsarem en un centre que no només és pioner en un altra tipus d’educació que no sigui la tradicional sinó que s’ha transformat en una visita obligada d’aquelles persones que volen desenvolupar una altra mirada en relació a l’educació.

Per suposat, us farem cinc cèntims d’aquesta visita com acostumem a fer sempre que fem formacions d’aquest tipus. De moment, us deixem amb aquest article de “La vanguardia” publicat fa molt de temps (podeu accedir clicant aquí) i un vídeo elaborat per unes alumnes de la facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Màlaga:

Per què observem, documentem i comuniquem?

Ja fa unes setmanes que us vam comentar  a l’article “Capuccino pedagògic. Part IX: Les ombres i el Mariano” que un grup de mestres havíem fet un curs amb el Gino Ferri.  El Gino, com us dèiem, és mestre de Reggio Emilia i també assessora i dona cursos a mestres de la zona i d’altres indrets del món.

El curs que vam realitzar versava sobre “L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola” i ens va deixar totalment fascinades. Resumir les 30 hores que vam estar participant d’aquest curs en un article resulta molt i molt complex. No obstant, intentarem sintetitzar i donar resposta al títol d’aquest mateix article: Per què observem, documentem i comuniquem?

Els diaris d’aula, els panells explicatius o els propis blocs de les escoles poden ser vistos i utilitzats com una eina totalment “folklòrica” sense sentit més enllà de la pròpia exposició del que es va fent i vivint en el dia a dia. No obstant, més enllà d’aquesta funció expositiva, la documentació i els diversos suports que es fan servir, així com els processos que es requereixen per a fer-la possible (l’observació) tenen un sentit més profund i rigorós. L’observació, la documentació i la comunicació a l’escola intenten donar sentit a allò que vivim, analitzar-ho i aprofitar-ho per a crear significats. Quins significats?

Doncs significats socials i culturals entorn a la infància, a la seva diversitat i les seves particularitats. Es tracta, doncs, de donar veu als propis infants que, tot i que no dominen els codis comunicatius dels adults, tenen una riquesa cultural i social que cal fer emergir per tal que la resta de la societat li retorni la seva dignitat. Així no hi ha prou amb la creació d’uns espais que serveixen com a interlocutors dels infants i les seves famílies, es tracta també d’observar e interpretar el que allà passa i, finalment, comunicar-ho, fer-lo emergir, donar-li cos per tal de poder compartir aquests significats amb la resta de professionals que hi treballen, les famílies i, per suposat, amb els infants que habiten aquests espais.

No és superficial fer un diari del que passa, perquè aquest diari permet establir relacions intel·ligents entre els adults, entre els infants i entre els propis infants i adults. Aquests dies tot treballant el diari ens hem adonat que observar, plasmar moments a través de la càmera i després interpretar el que ha succeït deixant constància al paper és un exercici molt professional que et permet reflexionar sobre la teva pròpia pràctica, apuntar noves línies de treball amb els infants i compartir-les amb les companyes.

L’ull de la mestra ha d’incidir en els detalls, ha de plasmar els comentaris dels infants, els seus rostres meravellats, les seves emocions o, fins i tot, com es mosseguen els llavis quan estan concentrats en una tasca dura i difícil per ells. Tot això, perquè el món de la infància i el dels adults entri en relació deixant de costat punts de vista protectors, infantilistes i poc rigorosos. Els infants li posen molta empenta i molta energia a coses que per a nosaltres, lamentablement, han perdut la seva importància. S’apassionen, s’esforcen i lluiten fins al final per aconseguir les fites que s’han fixat ells mateixos. La vida bull al seu cos i, si li donem suport, li concedim el valor que té i li donem un lloc digne dins de la nostra pròpia cultura i societat  estem fent tot el possible per fomentar un desenvolupament ric. I aquest és un dels grans valors de l’observació i la documentació.

L’adult, evidentment,  com observador de tot plegat no pot deixar de ser subjectiu i ha de limitar-se a interpretar i compartir aquestes interpretacions amb la resta d’adults. No obstant, quan més observa, quan més analitza i quan més ho plasma per escrit i en imatges es va transformant en un observador i comunicador més expert. Com un antropòleg que visita una tribu indígena, primer tot li resulta estrany i, finalment, acaba formant part del grup i creant significats compartits i, per tant, donant una resposta més encertada a les necessitats del grup en el que s’imbueix.

Segons Gino Ferri, aquests processos d’observació, documentació i comunicació han de ser una exigència prioritària de la professió de mestre, no només en escoles on el tipus de metodologia ho exigeix per a poder sostenir-se, sinó de tot tipus d’escoles i que, en el fons, implica una forma de viure la professió com a ésser humà.  No es tracta de donar descripcions, sinó de fer-nos conscients tots plegats dels processos que els  infants i els adults posen en marxa quan estableixen un vincle dins d’un marc escolar amb tots els vincles afectius, emocionals i intel·lectuals que entren en acció.

L’observació, la documentació i la comunicació permeten que existeixi la confrontació d’interpretacions i de significats i, per tant, deixa pas al diàleg que permet que es generin espais de confiança i vincle professional i afectiu, tant per part dels professionals de l’educació, com per part de les famílies i, per descomptat, dels propis infants.

Per totes aquestes raons l’observació, la documentació i la comunicació són eines bàsiques i fonamentals que aquest curs pretenem i ens exigim que al centre siguin del tot quotidianes i habituals. 

Les matemàtiques des d’una altra mirada

Si us dic que les Matemàtiques sempre han estat la meva assignatura pendent, crec que més d’una persona se sentirà identificada.

De fet, no sembla gaire sorprenent que hi hagi una tendència generalitzada a sentir-se frustrat o frustrada en relació a aquesta matèria. Molt segurament i també així ho indiquen els diversos informes PISA el plantejament educatiu d’aquesta àrea no sigui l’adequat i és més que probable que tots els que, en algun moment hem sentit un rebuig gairebé irracional per les Matemàtiques, no l’haguéssim sentit si l’enfocament hagués estat diferent.

Un dels reptes de l’escola del segle XXI és que aquesta matèria es vinculi a d’altres branques del coneixement i que s’entengui tant pel professorat com per l’alumnat com un procés de recerca d’un llenguatge per explicar el món. Així doncs, no insistir tant en fórmules i resultats i sí en els processos mentals que s’impliquen en el pensament matemàtic. En aquest aspecte l’Eugenio, mestre d’Antzuola, la Mª Antònia Canals i la Lara ens han obert moltes portes per entendre i veure les matemàtiques amb una altra perspectiva més profunda i enriquidora i a les visites i formacions que hem assistit ens hem anat apropant a una nova perspectiva pel que fa a aquest llenguatge.

Tot enriquint els nostres coneixements i parlant sobre aquests aspectes vam començar a posar en comú la bibliografia que havíem llegit en relació a aquestes qüestions. D’aquesta bibliografia voldríem destacar dos títols que, a part d’ajudar a transformar la visió de les matemàtiques, són divertits i entretinguts i, potser, acaben de refrescar aquest inici de setembre.

Per una banda, trobem El diablo de los números. Aquest llibre, en primera instància, va dirigit a infants d’una determinada edat. Però, com ja vam explicar a l’article “Com escollir un bon llibre de literatura infantil o juvenil”, els bons llibres de literatura infantil i juvenil també ho són pels adults. I és que aquest llibre que va caure a les meves mans quan tenia 15 anys, ha estat lectura recurrent al llarg de la meva vida. En ell un dimoni es presenta en somnis al protagonista i li explica qüestions numèriques tot desvetllant relacions, curiositats, vincles entre elles que semblen realment màgiques. D’aquesta manera el lector es va sentint, cada vegada, més atret per una lectura que, a més a més, està quallada de unes il•lustracions molt belles i que, en molts casos, obren la porta a la interacció. Resulta sorprenent, com a mida que s’avança la lectura, la pregunta que més intensitat agafa és “Per què no m’ho van explicar abans?”. I és molt impactant descobrir com un llenguatge inventat pels éssers humans, respon a una lògica interna i externa que sobrepassa els seus inicis i permet que s’estableixin relacions paral•leles o metarrelacions.

D’altra banda, us presentem El teorema del Loro que és una novel•la misteriosa i d’intriga on una peculiar família resident a Paris rep un encàrrec molt particular. A partir d’aquí es comença a desenvolupar una trama que ens permet fer un recorregut per la història de les matemàtiques i profunditzar en una qüestió molt interessant i és que les matemàtiques són fruit del propi ésser humà i que, tant les teories com les diverses fórmules i altres qüestions vinculades, són fruit de preguntes que s’han fet les persones i que han anat investigant per a poder-les respondre. Aquestes investigacions, en molts casos, han passat per la manipulació i la relació física amb els objectes o elements de la pròpia natura com, per exemple, l’ombra. Així doncs, acabes comprenent que el llenguatge matemàtic és fruit d’una recerca humana, contextualitzada i integrada a una perspectiva històrica i, per tant, es torna a insistir en la idea de procés més que no pas en el de resultat.

Totes dues lectures ens aproximen a un concepte de les matemàtiques més proper a la creativitat i als processos relacionats ja que ens mostren l’esquelet i les entranyes per tal de comprendre amb més profunditat d’on venen i a on van. I és que les matemàtiques també són una narració vinculada a la realitat més propera i que, per tradició, s’ha presentat descontextualitzada i desvinculada de la mateixa. Presentada de forma més propera a aquesta visió, les matemàtiques perden la seva inaccessibilitat o gairebé el seu misticisme per passar a ser un llenguatge o un recurs més que ens permet explicar la realitat des d’una altra mirada.

Referències bibliogràfiques:

  •  Enzensberger, H.M (1998): El diablo de los números. Siruela. Madrid
  • Guedj, D.(2002): El teorema del loro. Anagrama. Barcelona

Capuccino Pedagògic. Part IX: Les ombres i Mariano.

Després d’unes setmanes de merescudes vacances pel bloc, reprenem els nostres articles amb una altra entrega del “Capuccino pedagògic”. Aquesta vegada no hem fet un viatge a Itàlia i han estat els Reggians els que ens han visitat. Us deixem amb una de les cròniques:

Aquest juliol, a l’escola d’estiu de Rosa Sensat, hem tingut la sort de gaudir de dues persones amb una gran experiència en el terreny de la pedagogia. Estem parlant de Mariano Dolci i de Gino Ferri que, dins dels seus àmbits, ens han donat una gran lliçó de com treballar amb infants. Tant Dolci com Ferri han treballat o treballen a les escoles de la xarxa municipal de Reggio Emilia i també tenen una gran experiència com a formadors de mestres i talleristes.

Mariano ha treballat com a titellaire en plantilla de l’ajuntament de Reggio Emilia assessorant a escoles pel que fa a les titelles i, sobretot, pel que fa al treball amb les ombres. D’altra banda, Gino Ferri, com a mestre, dóna classes a infants i, al mateix temps, assessora a centres mostrant un gran coneixement pel que fa a les possibilitats pedagògiques i relacionals que aporta l’observació, la documentació i la comunicació en l’àmbit educatiu.

Avui us parlarem del Mariano i del curs que ens va fer sobre les ombres i la seva introducció a les escoles. Com hem comentat, Dolci va acabar formant part de la plantilla de funcionaris de l’ajuntament de Reggio com a titellaire municipal assessorant als equips docents i les escoles d’aquell indret després de  voltar pel món amb una companyia de titelles. En aquells moments (anys 60 i 70), tant el món dels titelles com el món de la infància estava ple de prejudicis i, justament, va ser quan Loris Malaguzzi els va cridar a Reggio Emilia per tal de fer algun tipus de col·laboració amb les escoles.

Loris els hi va plantejar la seva idea d’infància i art i es van sentir atrets i predisposats a participar. D’aquesta manera va ser com primer van començar a fer espectacles pels infants. Després les mestres van plantejar per què no podien passar les titelles de mans dels artistes a mans de les docents i, finalment, per què no podien passar a mans dels propis infants. I així és com Mariano va acabar sent assessor en aquest àmbit i, si bé en un inici les consultes eren de caràcter molt pràctic (com es construeix un teatre d’ombres, com es posa el fil a una titella), van acabant ser molt més profundes i trascendentals.

Aquest pas va suposar per a Dolci una petita revolució: com a artista s’havia dedicat intensament a buscar els seu propi llenguatge formal que el permetés expressar el seu món interior, però com a col·laborador de mestres no es tractava de reduir formes i llenguatges sinó d’explorar-los tots per oferir el número més elevat de possibilitats expressives als infants.

Dins d’aquesta recerca i exploració el Mariano i companyia van descobrir que el món de les titelles d’ombra i les ombres en sí mateixes tenien un potencial molt elevat. Van buscar documentació, però tot i que s’havia estudiat en profunditat la relació dels infants amb els miralls, no es va trobar gaire informació significativa pel que fa a la relació dels infants i les ombres.

No obstant, a través de diversos estudis antropològics que s’havien realitzat en diversos indrets del planeta, van constatar que les civilitzacions més diverses i més distants tenien creences similars. Tanmateix, es va veure que les societats primitives, en general, mantenien una relació angoixant amb l’ombra. Van llegir que algunes cultures consideren que l’ombra és la responsable dels somnis i, que quan es dorm, l’ombra viu el somnis i que, per tal de recuperar-la, cal cantar cançons que la retinguin. En general, van descobrir que es considera que la pèrdua de l’ombra és l’equivalent de la mort. Tanmateix, van constatar que, en molts escrits, es considera que l’ombra de personatges importants poden tenir poders miraculosos. Mariano va documentar-se i va descobrir que alguns antropòlegs consideren que l’ombra ha estat la  1ª objectivització del “JO”i que, per tant, la dialèctica entre l’ombra i la persona ha afavorit la creació de la identitat.

Totes aquestes qüestions són rellevants perquè, segons diu Piaget, si una qüestió es dona en diferents cultures allunyades entre sí podem trobar el seu origen en les inquietuds i neguits dels propis infants. I, per tant, aquesta diversificació de mites i explicacions que es donen en diferents indrets és una prova de que l’ombra és un element que connecta directament amb les necessitats dels infants. De fet, Mariano comenta que sembla bastant generalitzada, entre els antropòlegs, la idea que la nostra pròpia identitat com a èssers humans es deu a l’interès que van mostrar els nostres avantpassats pel reflex i per l’ombra i que tant la pintura com l’escriptura guarden un vincle molt estret amb l’ombra ja que els seus origens tenen relació amb el fet de reseguir ombres: només cal fixar-se en les produccions més primitives per tal de veure com consisteixen en la representació de siluetes o com el codi escrit occidental va d’esquerra a dreta que és el trajecte que fan les ombres en relació al sol.

Les ombres, per tant, han afavorit al llarg de la nostra història el desenvolupament de la nostra pròpia consciència, el dibuix, l’escriptura i la noció de temps. I, per tant, també ajuda i potencia el desenvolupament d’aquests aspectes en l’infant. Les ombres, insisteix Dolci, desenvolupen tant aspectes racionals com aspectes imaginatius i, que qüestions més artístiques i creatives com qüestions més de geometria o càlcul, es poden treballar a través de l’ombra. Així doncs, segons Mariano, el treball amb les ombres manté unit al propi infant ja que vincula la part racional amb la creativa permetent fer una feina globalitzada i interdisciplinària.

Per tant, al llarg dels cinc dies que va durar el curs, ens va parlar de les possibilitats pràctiques i metodològiques que es poden explotar a l’aula: des de fer un senzill retrat del perfil en silueta dels infants, fins a crear un teatre d’ombres de grans dimensions. Ens va parlar també de la importància de tenir en compte, que tot allò que es treballa amb el cos i fent grans moviments (expressió corporal), és important després crear un espai petit on els infants puguin jugar amb elements més petits com siluetes que es puguin agafar amb la mà. Tanmateix, ens va comentar com n’és d’important no explicitar en excés el que veuen i viuen els infants per tal de permetre a la seva imaginació i al seu raonament desenvolupar hipòtesis i teories pròpies. Vam poder escoltar algunes experiències i anècdotes molt belles com, per exemple, la de treballar el temps a través de l’ombra tot creant un rellotge de sol significatiu i comprensible pels infants que els permetia saber quan seria l’hora de dinar o quan els vindrien a buscar per dur-los a casa. I, finalment, vam elaborar diversos elements per a treballar les ombres a l’escola: titelles, teatrets, lamparetes, etc.

En definitiva, va ser una setmana molt productiva que ens va permetre explorar un aspecte molt concret, però molt significatiu que s’ha treballat a les escoles de Reggio Emilia. Ara “només” ens queda la feina de posar-ho en pràctica i descobrir com els infants de la nostra escola exploten i aprofiten les possibilitats d’un element que, de tant proper a nosaltres, sembla que l’oblidem.

Referència bibliogràfica: Dolci, Mariano (2003): Jo i les ombres. Barcelona: Infància.

Pedagogia i futbol.

Ja feia temps que ens havien parlat del projecte que es duu a terme a “La Masia” del Barça i, a grans trets, ens semblava molt interessant. També sabíem que el Carles Folguera, com a director de “La Masia”, tenia un tarannà i una mirada pedagògica que podia ser significativa per a fer créixer les idees que en aquest bloc es van exposant.

Per aquesta raó ens va fer una il·lusió especial l’entrevista que li van dedicar, ja fa uns quants dies, a “La Contra de la Vanguardia”. El Carles ens parla d’una visió educativa global que contempla les emocions dels infants i joves que ocupen “La Masia” així com l’importància d’educar en valors. L’entrevista se’ns ha quedat curta ja que ens agradaria conèixer molt més en profunditat aquest projecte que com a pedagog (i això ja diu molt) porta a terme el Carles. Tot i això, no volíem deixar de compartir-la al bloc i, prometem, que farem una recerca per tal d’aprofundir molt més en aquesta visió tant particular que uneix educació i esport de forma global i humana.

Si voleu accedir a l’entrevista només heu de clicar les següents paraules:

“‘Tu destino te lo marcas tú’: eso enseñamos en la Masia”

Formació sorpresa

A la nostra escola hi ha un grup de mestres que es dediquen a organitzar i preparar petites i grans sorpreses que fan més amena i entretinguda la nostra tasca diària. Les anomenem “La comissió sorpresa” i, al llarg del curs, n’han preparat unes quantes. L’última va ser grossa de veritat i ens van preparar dues jornades de “Formació sorpresa”. La resta, del tot innocents, només sabíem que estaríem el dia 30 de juny i 1 de juliol fora de casa i que ens havíem de preparar per a qualsevol cosa.

El primer dia ens van citar en un lloc secret que ens va permetre  establir un diàleg i reflexió pedagògica intensos i profunds. Les idees bullien i, quan se’ns escalfava el cap una mica massa, aquell espai ens permetia refrescar-les d’una forma molt grata. No direm gaire més d’aquest lloc, però , si observeu amb atenció el collage del final, és molt probable que endevineu de que es tracta. Per cert, aquesta reunió va ser possible gràcies a la gentilesa de les famílies…fins aquí podem llegir.

Després d’aquesta reunió tan intensa, vam dinar com es degut i vam agafar els cotxes en direcció a un petit poble de la província de Girona i del qual no desvetllarem el seu nom…com veieu la cosa va de misteris.

Allà ens esperava la Marta Soriano una artista consagrada a la realització de peces artístiques amb material de rebuig. Allà ens va parlar de la seva pròpia història, ens va ensenyar a fer jocs i petites produccions amb material reciclat (entre d’altres, l’Ecodomino), ens va descobrir l’art de la incrustació i també ens va obrir al món de les construccions amb ampolles d’aigua….impressionant!!! No cal dir que el lloc on estàvem, una petita cabana perduda al bosc, era també un lloc ben particular i espectacular on vam poder també continuar amb les nostres reflexions i també debatre sobre com podíem aplicar el que acabàvem d’aprendre a la nostra escola. Passejar-se per aquell indret no és gens avorrit: escales fetes amb carcasses de mòbils, clics de playmobil incrustats a les parets, maniquins capgirats i col·locats al jardí, un lloc per a llogar cadires. Un casa ben acollidora de fusta ens va guardar durant tota la nit i a l’endemà, un dia amb un sol ben espectacular ens va saludar. La Marta, fascinant, es va acomiadar de nosaltres, però us direm que no va ser un comiat “Per sempre més”, sinó més aviat un “Fins aviat”.

I on anàvem ara? Doncs a la Universitat de Girona!! A veure a la Mª Antònia Canals que, com molts dels nostres lectors sabran, és una dona encantadora que durant molt de temps s’ha estat dedicant a l’elaboració de materials manipulatius per a treballar les matemàtiques.  Ens va deixar impressionada tant la personalitat de la Mª Antònia com l’ordre, la lògica i la pulcritud amb la que tots els materials estan disposats i a l’abast de les visites. Vam rebre una classe magistral i vam poder observar i entendre les raons de tot plegat.

Després, un cop dinades, vam marxar cap a Barcelona amb un munt d’idees noves i renovades al cap…

Des d’aquí, des del “Cafè pedagògic”, no podem fer res més que donar les gràcies a aquesta “Comissió Sorpresa” i que esperem de tot cor que en vinguin moltes més sorpreses com aquestes!!!!!

Us deixem amb un collage que reuneix tot un seguit d’imatges d’aquesta formació. Si el voleu veure amb detall i ampliar les imatges, només heu de clicar una vegada, llavors apareixerà la imatge una altra vegada. Llavors, torneu a clicar i us sortirà la imatge molt més ampliada i, amb una petita lupa, per ampliar per zones. Us asseguro que val la pena no perdre’s cap detall!!!