La infància és sagrada

Mai ens cansarem de fer referència a persones que insisteixen en la idea de la cura responsable i respectuosa amb la natura dels infants. És el cas de l’Evânia Reichert que fa unes setmanes va ser entrevistada a “La Contra de la Vanguardia” i que, com experta en educació infantil, profunditza tant en el vincle de mare i fill com en la consciència familiar i social en relació a l’educació dels nens i nenes.

Acaba de publicar Infancia, la edad sagrada (La Llave) que va escriure sentint que hi havia una necessitat urgent de parlar dels infants i de com la nostra actuació d’adults envers ells i elles pot ajudar-lo a créixer, o tot el contrari,  reprimir-los i tallar-los les ales. L’Evânia, com a psicoterapeuta familiar,  denuncia les situacions de violència que es generen en el sí familiar que es viuen en silenci i que fereixen la part més essencial dels infants.

Ens complau convidar-vos a visitar el següent link on podreu llegir l’entrevista completa:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110518/54156343437/la-paz-en-el-mundo-empieza-en-el-vientre-de-la-madre.html

 

Capuccino Pedagògic. Part VII

Des de que vam arribar d’Itàlia, i ja fa moltes setmanes d’això, una idea que ens dona voltes constantment al cap és  la que gira entorn al “dret al risc”.

A Reggio, com us vam explicar, “el dret al risc” és inherent a la seva filosofia. Aquest concepte hi és molt present en educació especial ja que és molt comú que les famílies amb infants amb dificultats tendeixen a protegir en excés als seus fills i filles, fins al punt, de no permetre’ls fer-se adults.  El treball que s’ha realitzat, en l’àmbit de l’educació especial, és molt remarcable en aquest sentit i ha donat lloc a grans avenços tant personals com col·lectius.

Pel que fa a l’educació anomenada ordinària (un altre dia podem parlar sobre les etiquetes “especial” i ordinària”) continua existint  una tendència generalitzada cap a la pedagogia pediàtrica, és a dir, abunden les metodologies que pretenen construir bombolles al voltant dels infants que els allunyin de tot tipus de riscos fins arribar a extrems on aquesta tendència s’acaba transformant en el veritable risc per l’infant.

Evidentment, tot té uns límits i aquests límits han de construir-se en base a la reflexió i al diàleg tant intern com extern. Personalment, penso que aquests límits no s’han de construir en base al sentit comú ja que considero que el sentit menys comú és, precisament, el sentit comú. I, sobretot, aquesta idea de “dret al risc” s’ha d’articular en base a uns criteris de seguretat que permetin un marge ample al creixement dels infants.

És obvi que aquesta no és una tasca ni un debat fàcil. I, tot parlant amb una mare de l’escola en relació a aquestes idees , em va referir i enviar el vídeo que inclou aquest article. És un vídeo breu, molt breu però molt intens al mateix temps. I que em fa pensar que donar aquest marge, amb el degut acompanyament per part de l’adult, pot donar una empenta impressionant als infants pel que fa a la seva autoestima i creativitat.

Tot veient aquest vídeo i reflexionant sobre aquestes idees, el primer que em va venir al cap és que l’altra cara de la moneda del “dret al risc” és la confiança. I intueixo que donar marge al risc és ampliar la confiança en els infants i això, sense cap mena de dubte, és un revulsiu que fomenta, tal i com deia Erich Fromm,  un desenvolupament integrat de la personalitat i, per tant, potencia el desenvolupament de persones que no tenen por a la llibertat i s’enfronten de cara amb la vida.

El model educatiu d’Estats Units i el model educatiu de Finlàndia vistos des de Catalunya.

Ja fa moltes setmanes que al 30 minuts de TV3 van passar un reportatge on es mostraven dos models educatius molt diferents. Per una banda, mostraven un sèrie de centres d’una zona depauperitzada de Nova York que havien corregut un alt risc de tancar-se.  Després  de prendre una sèrie de mesures van aconseguir sortir de l’enfonsament més absolut i treure endavant les escoles.

D’altra banda, ens mostren l’experiència de Finlàndia i com, entre d’altres moltes coses, tenen un sistema educatiu basat en una formació del professorat altament exigent: només són mestres aquells que mostren més competències i capacitats.

Tot això és vist i analitzat per professors, directors, mestres, polítics, pedagogs catalans que comenten allò que els hi crida més l’atenció i ho relacionen amb el sistema educatiu català.

Tot un exercici d’educació comparada en el que s’obren portes al debat sobre l’autonomia de centres, la formació del professorat, els projectes escolars, etc.

Per poder visionar el vídeo només caldrà clicar el següent link:

http://www.tv3.cat/videos/3477090/Notes-deducacio

Esperem que el gaudiu i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!!

L’essència de la creativitat: descobrir el teu element i apassionar-te amb ell.

Novament tenim a Sir Ken Robinson i al senyor Punset en una entrevista fascinant dedicada a descobrir els secrets de la Creativitat. El capítol 89 de “Redes para la Ciencia” és un capítol elaborat de forma genial on es combina la saviesa d’aquestes dues personalitats amb la vivència de 4 persones (un forner, una perruquera, una mestra i una neurocientíca) apassionades amb la seva professió, on apliquen la creativitat cada dia.

A través d’aquest capítol, descobrim que la tasca de l’educació és crear espais i ambients on es pugui observar a cada infant de forma atenta i detinguda i així ajudar-los a descobrir el seu “element”. “L’element” de cadascú és aquell espai o activitat on se sent bé, còmode i flueix de forma natural sense artificis ni anar “contracorrent”. Quan, des de ben petits, se’ls facilita la descoberta del seu “element” és molt senzill que després es puguin apassionar amb el seu “element”, que puguin dedicar-li temps, disciplina i esforç. Ja que respon a la seva pròpia natura i no a una imposició externa.

La creativitat, doncs, es desenvolupa dins d’aquest context. Quan hom està en el seu “element” és capaç d’arriscar-se i, d’aquesta manera, descobrir “idees originals que tinguin un valor” que és el que, segons Sir Ken Robinson, defineix la creativitat per sí mateixa.

Dedicar 30 minuts al visionat del capítol és altament recomanable per a qui vulgui profunditzar en aquests conceptes.

Esperem que us sigui d’utilitat!

Transformant la mirada: el cinema a l’aula.

Algunes persones es poden preguntar quin sentit té incloure a les aules un mitjà com l’audiovisual del que els infants ja estan tan embafats. Però, precisament, treballar amb infants als centres educatius el cinema i la fotografia  és imprescindible per a desfer aquest empatx d’imatges i so.

En general, treballar l’art és fonamental per tal de donar recursos expressius, simbòlics i narratius; però també per moltes d’altres raons. L’art i, en concret, el cinema i la fotografia transformen la mirada, ajuden a construir significats i a donar sentir a les nostres vides. És un espai on refugiar-se, on trobar bellesa, on buscar-se a un mateix i relacionar-se amb els altres. Els objectes artístics tenen el poder de crear subjectivitats, donar ales i potenciar l’autoestima.

Fa uns mesos us vam parlar d’un llibre “La hipòtesis del cine” on podeu trobar criteris, formes, metodologies i recursos per a treballar el cinema; però just ara, que fa poc hem estrenat a l’escola el projecte “Petit Cinema” , volem fer-vos referència a un article que ha escrit una de les mestres de l’escola amb tot l’amor del món cap a un projecte, cap a les persones que el desenvolupen, cap al cinema i cap als infants.

Si voleu llegir-lo i compartir una mica més el sentit del projecte “Petit Cinema” només us heu de fer una passejada pel següent link:

http://www.edubcn.cat/bloc/2011/03/cinema-en-curs-transformant-la-mirada/

Des d’aquí el nostre més profund agraïment a l’equip que fa possible aquest projecte, la Nuria Aidelman, la  Laia Colell i la Laia Montañà així com a tots els professionals que amb el seu amor pel cinema i la seva entrega ens ensenyen a tots i totes cada dia.

Gràcies a vosaltres construïm una il·lusió dia a dia i fem que els infants vibrin!!!!

Si voleu seguir els nostres avenços en el projecte “Petit Cinema”, podeu visitar el nostre bloc:

http://blocs.xtec.cat/petitcinemaencurscongres1011/

Les fotografies que podeu veure a continuació estan realitzades en el context del projecte “Petit Cinema” en diferents sessions al jardí i al taller de Llum.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La unió entre el sentiment i el pensament

Vaig tenir una gran sorpresa quan l’altre dia algú em va dir: “Mira la Contra de la Vanguardia, parla un professor universitari que podria haver estat professor teu”. I, efectivament, el Saturnino de la Torre va ser professor meu.

Fa uns dies el van entrevistar  i resulta molt interessant refrescar les paraules que tantes vegades ens feia arribar a les seves lliçons. Era un professor que no estava exempt de polèmica i de la que no us faré partícips en aquest bloc, però si accediu a l’entrevista els comentaris d’alguns lectors us poden donar una lleugera idea.

No obstant, em quedo amb la qüestió que, tot i que el missatger pugui generar dubtes, el missatge continua sent molt vàlid.

Incloure l’emoció a les aules és un dels seus grans pilars. Des de la seva posició de formador del professorat, pedagogs i psicopedagogs ha fet reflexionar a moltes generacions sobre la necessitat d’incloure els sentiments i les emocions com a part fonamental  dels processos d’ensenyament i aprenentatge. No es tracta de treballar l’emoció d’una forma aïllada, sinó de descobrir que en tot acte humà l’emoció existeix.

Tanmateix, la creativitat és una eina bàsica de l’ésser humà que cal descobrir-la, treballar-la i potenciar-la. Sense emoció no hi ha aprenentatge i sense creativitat tampoc.

Qui vulgui saber més sobre el Saturnino de la Torre, pot accedir a  l’entrevista a través del següent link:

http://www.lavanguardia.es/lacontra/20110304/54122411029/cuando-a-una-persona-se-la-reconoce-crece.html

Capuccino pedagògic. Part I

Ens fa molt felices fer-vos arribar la noticia que els propers 17, 18, 19 i 20 d’abril un grup de mestres de l’escola Congrés-Indians anirà a conèixer les escoles de la Reggio Emilia i a fer una formació organitzada per SAREL (Red educativa Reggiana del Estado Español). Volem aprofitar l’avinentesa per aproximar aquesta experiència pedagògica a tothom a través d’un seguit d’articles que ajudin a escalfar motors i treure conclusions.

Les escoles de la zona de Reggio Emilia provenen d’una tradició que es va iniciar l’any 1945 quan, després de la segona guerra mundial, es va obrir una escola infantil (0-6 anys) a la zona amb l’esforç de les famílies i algunes educadores. Inspirats per Loris Malaguzzi (1920-1994) es van establir projectes educatius on la dignitat dels infants, el respecte i l’escola fossin les prioritats absolutes.

Dins del marc de les xarxes públiques educatives, el que es pretenia era crear una escola on infants, famílies i educadors/es creessin una comunitat educativa on compartir i crear a partir de les vivències i coneixements de tots plegats.  Es considerava l’escola com un organisme viu, en constant creixement, transformació i canvi.

En posteriors articles us farem conèixer més aspectes de les escoles de la Reggio Emilia. De moment, avui us deixem amb una frase del propi Loris Malaguzzi que sintetitza gran part de la seva filosofia:

“Si es fan coses reals, també són reals les seves conseqüències”

Relentitzar la vida, reduir la pressió i respectar als infants. Part II.

Ja fa uns dies que vam publicar la primera part d’aquest article on parlàvem del moviment “Slow”. Avui us volem presentar el moviment  de l“Educació Lenta”. Tot i que el moviment “Slow Scholing”va ser creat a l’any 2002, a Catalunya va tenir molta repercussió arran de la publicació Elogi de l’educació Lenta escrit pel Joan Doménech, director de l’escola Fructuós Gelabert.

En aquest llibre s’apliquen molts dels preceptes que promulgats per Carl Honoré, però dins de l’àmbit de l’educació. Es parla de com les pressions socials i econòmiques fan que l’escola es transformi en un espai frenètic que ratlla l’absurditat.

Crear un espai on els infants trobin que es respecta el seu ritme d’aprenentatge, on hi ha temps per treballar les emocions, on es crea un clima relaxat i tranquil i on infants i adults tenen temps per a mirar-se als ulls i parlar és una de les prioritats que busca aquest moviment.

L’escola, segons l’Educació Lenta, hauria de ser un “parapeto” que desacceleri el ritme que portem habitualment els adults i on ens retrobem amb el temps pausat, l’espera i, fins i tot, l’avorriment. Aquest retrobament, segons Doménech, és fonamental per assolir una educació de qualitat.

Us recomanem que visiteu el bloc de l’educació lenta on trobareu una sèrie de cites tant de Carl Honoré com de Joan Doménech. Podeu accedir-hi a través del següent link:

http://educaciolenta.blogspot.com/

Per fer un petit avenç us afegim la següent cita:

“L’educació lenta i el retorn a la veritable qualitat dels aprenentatges i de l’educació són dos aspectes íntimament units.”

També us afegim la referencia bibliográfica:

  • Domènech, Joan (2009): Elogi de l’educació lenta. Graó. Barcelona.

Relentitzar la vida, reduir la pressió i respectar als infants. Part I.

La setmana passada us vam presentar, a través d’una frase de David Grossman, una reflexió que ens conduïa cap al moviment “Slow” i cap a l’”Educació Lenta”.  Amb l’article següent pretenem profunditzar en una d’aquestes tendències (el moviment Slow) i recomanar algunes lectures que ens han semblat molt interessants.

Començarem per explicar de forma molt breu en què consisteix el moviment “Slow”. Aquesta tendència és un moviment global que busca repensar el nostre temps, la nostra organització social i personal i la nostra quotidianitat per a relentitzar la nostra vida des de paràmetres realistes que ens permetin recuperar la qualitat en diversos àmbits com les relacions personals, la cultura, l’educació, la salut, l’alimentació, etc. Un dels representants i fundador del moviment és Carl Honoré periodista canadenc que ha publicat articles a The Globe and Mail, The National Post, The Guardian i The Economist.

Aquest autor anima, arran de la seva pròpia experiència, a aturar-se, a no deixar-se dur pel ritme accelerat de la nostra societat i recuperar  l’espai i el temps tot gaudint de menys coses, però amb més qualitat. Al seu primer llibre Elogio de la Lentitud trobem desenvolupada tota aquesta filosofia de vida així com ens facilita el coneixement d’altres moviments com “Slow food”.

Al següent link, facilitat per la Laia (mare de l’Amanda), podreu aprofundir en el moviment Slow i en el decàleg desenvolupat pel propi Honoré:

http://www.baalya.es/2011/02/10/la-educacion-lenta/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed:+Baalya+(Baalya)&utm_content=Google+Feedfetcher

Una altra publicació ben interessant d’aquest mateix autor és Bajo presión on, segons paraules del propi Honoré, ens fa reflexionar profundament sobre les pressions que exerceixen les famílies als seus propis fills, en com els adults hem segrestat la infància i com recuperar als nois i noies d’una paternitat i maternitat frenètica.

Al següent link podeu llegir un text escrit per l’autor que us aproxima al contingut d’aquesta última obra:

http://educarc.blogcindario.com/2008/10/02310-carl-honore-publica-bajo-presion-rescatar-a-nuestros-hijos-de-una-paternidad-frenetica.html

També us oferim un vídeo on podeu veure una xerrada que fa Carl Honoré tot parlant del moviment “Slow”. Està dividida en dues parts: un cop heu vista la primera podeu accedir fàcilment a la segona:

A la següent part d’aquest mateix article continuarem parlant d’aquests temes i profunditzarem en el moviment “Educació Lenta”.

Referències Bibliogràfiques:

  • Honoré, Carl (2005): Elogio de la Lentitud. Editorial del Nuevo Extremo.
  • Honoré, Carl (2008): Bajo presión. RBA. Barcelona

Els infants ens eduquen

Hem parlat en aquest bloc del nou paradigma educatiu en moltes ocasions, però aquest nou paradigma té unes arrels en el passat que cal recordar i conèixer. Transformar la mirada dels adults en relació a la infància és una tasca molt profunda i, des de moltes disciplines, s’han realitzat nombrosos treballs que han contribuït a aquest canvi.

Avui a la contra de “La Vanguardia” podeu gaudir d’una entrevista entranyable a T.Barry Brezelton, pediatra i investigador. Porta molts anys treballant en aquesta línea tot demostrant que tenir cura de la infància és la millor manera de fomentar la salut de tothom. Trobar aquests tresors no té preu! Podeu gaudir de les paraules de Brezelton al següent link:

http://www.lavanguardia.es/lacontra/20110212/54113450837/no-controle-al-nino-ensenele-autocontrol.html

Només per obrir boca citem aquestes paraules de Brazelton i que podreu trobar a l’entrevista:

“Nuestra soberbia nos hace creer que podemos hacer de un niño lo que nos propongamos, y es al contrario: son los niños quienes nos educan”.