Menjar per viure.

Em sento molt orgullosa del projecte en el qual treballo, no obstant hi ha dos elements que em fan sentir especialment entusiasmada i satisfeta:

  1. El projecte de menjador de l’escola.
  2. La implicació i participació de les famílies al projecte.

Tot i que tots dos puguin semblar, a primer cop d’ull, molt diferents entre sí, tant l’un com l’altre tenen un punt en comú molt rellevant: el vincle.

548709_10151310079264835_1902115520_n

Portada del número 3 de la revista “Kireei Magazine” on s’ha publicat un article on es parla de l’acompanyament als menjadors escolars.

Continua llegint

Veritats Marginals

Com a tots, dins meu es troben algunes idees donant voltes que, per acabar de prendre forma, requereixen vestir-se de paraules que altres, en el seu moment, ja van dir o van deixar escrites.

Suposo que molts de nosaltres necessitem, en més d’una ocasió, connectar, de l’anterior manera descrita, els nostres pensaments amb els d’alguna persona que amb més habilitat o, simplement, més experiència ha sabut donar-li l’aparença d’un discurs coherent.

En aquests moments, si més no a mi em passa, és com si em calcés unes robustes botes i sortís a recórrer el camí que la meva ment albirava però amb una major seguretat i fermesa. En aquests moments sento que les meves intuïcions es transformen en alguna cosa semblant a “certeses” encara que de tots és sabut que, en els temps que corren, les “certeses” poden ser peribles. Sigui com sigui, per caduques que aquestes siguin, aquestes ja anomenades certeses ens poden arribar a donar un valor i una força inusuals a les persones que, com jo, necessitem contrastar les nostres idees amb les dels altres.

Continua llegint

Dos anys prenent “Cafè pedagògic”!!!

Aquest dimecres el “Cafè pedagògic” farà dos anys que  va començar. Són moltes les coses positives que han aparegut arran de la dedicació als escrits que faig en ell i són moltes les persones que s’han apropat a mi o ho han fet a través del bloc o via mail per dedicar-me paraules amables. Això és reconfortant i, per a mi, és una prova fefaent  que les Noves Tecnologies poden ajudar als vincles i a la calidesa de les relacions. No és que un bloc sigui especialment càlid, però la comunicació humana és tan meravellosa que a través de les paraules es poden transmetre moltes emocions. I això ho dic ara i fa poc vaig publicar un article sobre el silenci i la confusió que moltes vegades genera la comunicació verbal (Pensant en silenci”), però la meravella de tot plegat és que, on no arriba el nostre cos o les nostres mirades, avui dia podem arribar a través de les paraules.

Continua llegint

Pensant en silenci

Sóc tan partidari de la disciplina del silenci que podria parlar durant hores sobre ella.

George Bernard Shaw

Sobren les paraules, la majoria de vegades, sobren.

Pretenem que els infants expressin allò que senten quan pels adults, la majoria d’ocasions, ens resulta tan complex. És bo –sí és bo-  saber dir que hi ha alguna cosa que no t’ha agradat o que et fa sentir intranquil·la. Facilita, sense cap mena de dubtes, la convivència i ajuda a liquar els conflictes.

No obstant, per a qui és parc en paraules és sobradament conegut el pes que cada paraula pot arribar a tenir. Les paraules, moltes vegades, actuen com a fixadors i per a molts tenen un valor perenne. Allò que vas dir ha de romandre immutable (“Si em vas dir que m’estimaves ara no pot ser que em diguis que ja no m’estimes”).

Però que és una “paraula” en realitat? Una paraula és un símbol, un conjunt de sons, una melodia i, el més important potser,  un consens que, a vegades, ens ajuda a entendre’ns i a comunicar-nos i, d’altres, ens complica la relació.

Continua llegint

Una gran història explicada des del cor

Quan fa un parell de setmanes vaig rebre un mail de la Sandra Benet que em demanava si podia fer un escrit sobre el fet de ser mare adoptiva,  em va semblar un regal. Al “Cafè pedagògic” sempre intento escriure documentant-me d’allò que parlo, però molt poques vegades  puc transmetre des del cor i amb tota la profunditat que requereix la vivència les qüestions de les que parlo als articles. En aquest cas, si jo hagués volgut escriure sobre l’adopció, hagués estat un article molt més asèptic donat que no sóc ni mare biològica ni mare adoptiva.

Quan vaig rebre el text, em va semblar que aquell regal que la Sandra ens feia (a mi com a gestora del bloc i als lectors)  que era un obsequi del tot impressionant i vaig poder connectar, tot i no ser mare biològica ni mare adoptiva, amb una sensibilitat que em va commoure.

Per a mi és un orgull impressionant publicar aquest text que està escrit des del cor i amb tot el respecte per la seva història (la seva pròpia i la del seu marit i la del seu fill adoptiu, el Vània). Per aquesta raó el “Cafè pedagògic” acull avui aquesta història amb el màxim de respecte, d’ il·lusió i de sensibilitat.

No puc afegir més paraules, només dir que he decidit acompanyar el seu text amb imatges de les obres de Sergei Rimoshevsky per dues raons:   

  1. Perquè transmet una sensibibilitat que s’escau a allò del que estem parlant així com a la fragilitat dels éssers humans que tenim por i hem de lluitar contra ella. El relat de la Sandra també parla de les pors de la mateixa manera que els ulls dels personatges del Sergei ens parlen de les nostres emocions més subtils i trencadisses.
  2.   Perquè és un artista rus contemporani i em sembla que és una manera  de retre homenatge al país d’origen del Vánia.

Sense més preàmbuls us deixo amb el text de la Sandra.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Viola.bz”

Continua llegint

El cicle de Persèfone

Persèfone va ser segrestada per Hades i amagada a l’inframón. La seva mare, Demèter (deessa de l’agricultura), desesperada per no trobar a la seva filla va dictaminar que no creixeria mai més cap fruit o planta mentre no aparegués. Davant d’aquesta situació, Zeus (pare de Persèfone) decideix intervenir i gràcies a les declaracions del déu  Helios (que tot ho veu) obliga a Hades a retornar a la noia al món exterior. El déu infractor accedeix  a les ordres de Zeus, però posa una condició: Persèfone no pot menjar res durant el trajecte de tornada. Aquesta condició és transgredida per la jove que, enganyada pel propi Hades, la fa menjar algunes llavors de fruits. És d’aquesta manera com la pròpia Persèfone es condemna a viure entre el món exterior i el món dels morts alternant tants mesos en el segon lloc com llavors havia consumit. Durant els mesos que Persèfone passa al món exterior, Demèter fa brotar i fluir la vida (Primavera i estiu). Però quan la seva filla està en el món fosc d’Hades, Demèter manté la vida en estat de latència a l’espera de la tornada de Persèfone (tardor i hivern).

De la mateixa manera que Persèfone fa estades al món exterior on la vida s’obre a ella i ella s’obre a la vida i, al cap d’un temps, torna a un món interior més introspectiu i letàrgic; les dones i el nostre cicle menstrual viatgem, cada mes (aproximadament), d’un estat d’ànim obert, actiu i dinàmic a un altre molt més enfocat al nostre interior, al nostre retrobament personal i a la nostra intuïció.

Continua llegint

Les connexions màgiques

Quan preparava l’article sobre la Cristina Hoyos com a representant de la intel·ligència cinèticacorporal vaig trobar-me amb un vídeo espectacular de l’Anoushka Shankar. Per qui no la conegui, l’Anoushka és la filla del Ravi Shankar un dels virtuosos músics del sitar de gran fama mundial. La seva filla també toca el sitar de forma impressionant i, al seu darrer disc “Traveller”, explora, amb la col·laboració del Javier Limón, els vincles profunds existents entre la música flamenca i la musica hindú. Una d’aquestes múltiples connexions té relació amb el diàleg sincer i honest que s’estableix entre els ballarins i els músics. Tant la música flamenca com la música hindú són de les poques tradicions musicals on es manté un vincle molt potent entre els músics i els ballarins creant una interacció viva i orgànica en el mateix moment de la interpretació. Si algú ha tingut el plaer de ballar flamenc amb una guitarra en directe sap del que s’està parlant i també sabrà que, com a ballarí o ballarina, tens la sensació d’estar col·laborant de forma molt activa en la creació rítmica de la música que s’està interpretant: ets un instrument musical. Es creu que aquest diàleg o vincle prové del tractat hindi Natya Shastra (200 aC-200 dC) sobre les arts i l’espiritualitat que posa èmfasi en la necessitat d’establir un llenguatge comú entre la música, la dansa i el teatre.

Una noia amb un sitar, instrument indi. Via “Spothifi”

Continua llegint