Col·laboració de la banda “The New Raemon” i el projecte “Cinema en curs” a la Pedrera.

En diverses ocasions hem parlat sobre l’associació “A Bao A Qu” que s’encarrega, entre d’altres coses, de ser el motor dels projectes “Cinema en curs” i “Petit Cinema en curs” (“Petit Cinema en curs: un projecte de cinema o una altra manera de respectar la mirada de l’infant.”, “Transformant la mirada: el cinema a l’aula.”, “El cinema entra a les escoles.”). Les seves implicacions amb el món artístic i educatiu es van ampliant i enriquint i una de les darreres participacions m’ha resultat tant interessant que la vull compartir al bloc.

Alumnes de “Cinema en curs” en un rodatge. Via “Cinema en curs”.

Continua llegint

Una gran història explicada des del cor

Quan fa un parell de setmanes vaig rebre un mail de la Sandra Benet que em demanava si podia fer un escrit sobre el fet de ser mare adoptiva,  em va semblar un regal. Al “Cafè pedagògic” sempre intento escriure documentant-me d’allò que parlo, però molt poques vegades  puc transmetre des del cor i amb tota la profunditat que requereix la vivència les qüestions de les que parlo als articles. En aquest cas, si jo hagués volgut escriure sobre l’adopció, hagués estat un article molt més asèptic donat que no sóc ni mare biològica ni mare adoptiva.

Quan vaig rebre el text, em va semblar que aquell regal que la Sandra ens feia (a mi com a gestora del bloc i als lectors)  que era un obsequi del tot impressionant i vaig poder connectar, tot i no ser mare biològica ni mare adoptiva, amb una sensibilitat que em va commoure.

Per a mi és un orgull impressionant publicar aquest text que està escrit des del cor i amb tot el respecte per la seva història (la seva pròpia i la del seu marit i la del seu fill adoptiu, el Vània). Per aquesta raó el “Cafè pedagògic” acull avui aquesta història amb el màxim de respecte, d’ il·lusió i de sensibilitat.

No puc afegir més paraules, només dir que he decidit acompanyar el seu text amb imatges de les obres de Sergei Rimoshevsky per dues raons:   

  1. Perquè transmet una sensibibilitat que s’escau a allò del que estem parlant així com a la fragilitat dels éssers humans que tenim por i hem de lluitar contra ella. El relat de la Sandra també parla de les pors de la mateixa manera que els ulls dels personatges del Sergei ens parlen de les nostres emocions més subtils i trencadisses.
  2.   Perquè és un artista rus contemporani i em sembla que és una manera  de retre homenatge al país d’origen del Vánia.

Sense més preàmbuls us deixo amb el text de la Sandra.

Obra de Sergei Rimoshevsky via “Viola.bz”

Continua llegint

Land Art

El moviment, el canvi, la llum, el creixement i la decadència són l’ànima de la natura, les energies que tracto d’explotar.

L’emoció causada pel contacte, per la resistència als llocs,  pels materials, el temps i la terra són la font del meu treball …

Quan treballo amb fulles, pedres o pals, jo no els faig servir només per les seves qualitats com a materials, sinó que també em permeten l’accés a la vida que els envolta. Quan els deixo, ells segueixen vivint.

Andy Goldsworthy

Ja fa més d’un mes que vaig tornar de les meves vacances. Tot i el temps que ha passat, trobo a faltar amb la mateixa intensitat que el primer dia el lloc on he passat més de 30 dies a l’estiu. És un lloc especial on puc estar en contacte directe amb la natura i les seves forces i on de forma, gairebé inevitable, em retrobo amb mi mateixa. En aquell espai veig amb clarividència tot allò que composa la meva essència i em conec més i entenc totes aquelles coses que en el ritme frenètic de la meva quotidianitat no em resulten tan senzilles de comprendre.

Potser per aquesta raó he volgut aprofundir en una tendència artística que, des del meu ordinador i des de la meva casa on no paro de sentir cotxes, motos i autobusos, em permet retrobar un petit fragment de tot el que enyoro.

Pedres a la platja, una obra de “Land Art”. Via “Escuela Cima”

Continua llegint

Actes poètics.

La nostra existència està perdent dignitat.Passem per davant de façanes grises i estèrils, sense adonar-nos que estem condemnats a viure en cel·les de presó.

Si volem sobreviure, tots hem d’actuar. Cada un de nosaltres ha de dissenyar el seu propi ambient. No et pots quedar esperant que les autoritats et concedeixin el permís.Els murs exteriors et pertanyen tant com la teva roba i l’interior de la teva casa.

Qualsevol classe de disseny personal és millor que l’estèril mort.

Així és com el popular i particular pintor, escultor i dissenyador d’edificis, Friedensreich Hundertwasser començava un dels seus manifests on reivindicava la recuperació de la individualitat i l’expressió particular i diversa a les urbs i que ben bé podria servir com a marc contextual per entendre els actes poètics que, cada vegada, són més abundants a les nostres ciutats.

Una obra “Yarnbombing”: un arbre folrat de llana. Via “Las Lolas Glam”.

Continua llegint