Persèfone va ser segrestada per Hades i amagada a l’inframón. La seva mare, Demèter (deessa de l’agricultura), desesperada per no trobar a la seva filla va dictaminar que no creixeria mai més cap fruit o planta mentre no aparegués. Davant d’aquesta situació, Zeus (pare de Persèfone) decideix intervenir i gràcies a les declaracions del déu  Helios (que tot ho veu) obliga a Hades a retornar a la noia al món exterior. El déu infractor accedeix  a les ordres de Zeus, però posa una condició: Persèfone no pot menjar res durant el trajecte de tornada. Aquesta condició és transgredida per la jove que, enganyada pel propi Hades, la fa menjar algunes llavors de fruits. És d’aquesta manera com la pròpia Persèfone es condemna a viure entre el món exterior i el món dels morts alternant tants mesos en el segon lloc com llavors havia consumit. Durant els mesos que Persèfone passa al món exterior, Demèter fa brotar i fluir la vida (Primavera i estiu). Però quan la seva filla està en el món fosc d’Hades, Demèter manté la vida en estat de latència a l’espera de la tornada de Persèfone (tardor i hivern).

De la mateixa manera que Persèfone fa estades al món exterior on la vida s’obre a ella i ella s’obre a la vida i, al cap d’un temps, torna a un món interior més introspectiu i letàrgic; les dones i el nostre cicle menstrual viatgem, cada mes (aproximadament), d’un estat d’ànim obert, actiu i dinàmic a un altre molt més enfocat al nostre interior, al nostre retrobament personal i a la nostra intuïció.

Continua llegint →